La Renaixença: Jocs Florals, Verdaguer, Guimerà i Oller

La Renaixença i els Jocs Florals

El 1859 es van inaugurar els Jocs Florals. La temàtica estava presidida pels tòpics de pàtria, fe i amor. En la literatura catalana del XIX destaquen tres escriptors: Jacint Verdaguer (poesia), Narcís Oller (narrativa) i Àngel Guimerà (teatre).

La Poesia Romàntica i Jacint Verdaguer

La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, ja anuncià bona part de la temàtica de la poesia romàntica del segle: nostàlgia del passat, potenciació i reelaboració de la poesia tradicional, vinculació del sentiment religiós amb el patriotisme i l'amor, i exaltació del paisatge. Altres autors: Àngel Guimerà, Teodor Llorente i Jacint Verdaguer.

Jacint Verdaguer: El Creador de la Llengua Literària Moderna

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902), poeta, és considerat el creador de la llengua literària moderna. Amb ell es va consolidar el moviment de la Renaixença, i la llengua i la literatura catalanes es van conèixer internacionalment, amb les seves dues obres més importants: L'Atlàntida i Canigó. Verdaguer mostra en la seva obra literatura tradicional (rondalles, cançons, llegendes...). L'impuls romàntic el va rebre del moviment de la Renaixença i de la participació en els Jocs Florals.

L'Atlàntida i Canigó

L'Atlàntida i Canigó (narracions en vers sobre uns fets més o menys llegendaris de gran significació històrica per a un poble). L'Atlàntida (descobriment d'Amèrica per Colom amb l'enfonsament del mític continent dels atlants). Canigó (poema èpic nacional de Catalunya i la millor obra de Verdaguer, tracta dels orígens llegendaris de la Catalunya cristiana). Els dos poemes es caracteritzen pel paper preponderant de la natura i pel sentiment religiós i patriòtic. La seva poesia lírica és de tema divers: amorós, patriòtic, paisatgístic, religiós... Amb un aspecte que la caracteritza: el sentimentalisme. Cal destacar: Idil·lis i cants místics, Pàtria i Flors del Calvari.

El Teatre a la Renaixença

Durant la segona meitat del segle XIX, el teatre es va convertir en una de les peces per consolidar la Renaixença. Hi havia dos corrents: el teatre culte (drama històric i melodrama lacrimogen, que s'adreça a un públic burgès) i el teatre popular (ridiculitzava, mitjançant la paròdia, els convencionalismes del teatre romàntic i burgès). La figura més destacada va ser Frederic Soler (Serafí Pitarra). La superació d'aquestes dues tendències es va aconseguir gràcies a Àngel Guimerà cap a final de segle.

Àngel Guimerà: El Dramaturg

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i va morir a Barcelona el 1924. El seu pare, comerciant català, i la resta de la família van tornar a Catalunya el 1853 i es van instal·lar al Vendrell, on l'autor va aprendre el català. Va guanyar-se el prestigi internacional com a autor teatral, amb obres com Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.

Etapes de la seva Producció Dramàtica

• Primera etapa (romàntica): es va iniciar amb Gal·la Placídia (1879) i es va tancar amb Rei i monjo (1890). Conjunt de drames històrics escrits en versos decasíl·labs. Mar i cel (1888) és l'obra més important.
• Segona etapa (1890-1900): el romanticisme i el realisme van donar lloc al drama rural. Trilogia formada per les seves millors obres: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900).
• Tercera etapa (1900-1924): va voler adaptar el seu teatre als nous corrents estètics. No va assolir l'èxit popular.

Alguns aspectes de la seva vida van determinar els temes i les característiques dels personatges de les seves obres. Va tenir un complex de bord i de mestís que va arrossegar tota la vida. Altra constant de la seva obra és la idealització de la figura de la dona (com a mare). La seva obra participa dels dos models del teatre romàntic:

• Drama històric: escenes de multituds, de violència, de lluita, de passió... L'acció sol situar-se en l'edat mitjana i la intriga amorosa és complicada.
• Drama rural: situa l'acció en l'època contemporània i en un marc proper. Els personatges són terratinents, pagesos, pastors, pubilles... Tot i que és més realista que el drama històric hi ha també un idealisme excessiu (grans passions).

La Narrativa i Narcís Oller

Al segle XIX, el gènere narratiu va assolir la màxima esplendor amb Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Es va traslladar a viure a Barcelona quan tenia setze anys, i hi va estudiar la carrera d'advocat. Tota la vida va alternar el càrrec de procurador dels tribunals amb la vocació literària. Oller se situa entre el Romanticisme (adaptar les seves obres als corrents novel·lístics), el realisme i el naturalisme (voluntat de reflectir la realitat social i col·lectiva d'una manera objectiva).

Novel·les més importants de Narcís Oller

• L'Escanyapobres: avarícia i la figura de l'avar en un context basat en l'impacte del capitalisme i la industrialització al camp català.
• La febre d'or: parla de l'ascens de la menestralia a la burgesia.
• La bogeria: novel·la curta que expressa la visió fatalista derivada del determinisme científic a través de la història d'un boig: Daniel Serrallonga.
• Pilar Prim: amb llenguatge i estil renovats, l'autor s'endinsa en la psicologia dels personatges i en fa una descripció brillant.