Renaixement i Racionalisme: Contextos, Filosofia i Transició

Renaixement (ss. XV i XVI)

Context Polític: El Renaixement es construeix a les ciutats, primer, i en els estats, després, bastits amb el suport dels burgesos comerciants.

Context cultural: Intent de recuperació de les formes de cultura grecoromana que generaran un nou estil de vida més paganitzant i lliure, lligat a la crisi dels valors morals i de la teologia. Tot plegat produirà una rebel·lió contra l'autoritat establerta i una major valoració de l'individu, que es convertirà en la mesura de totes les coses i el punt de referència de tot. El personatge que encarnarà aquest esperit serà l'humanista o l'estudiós de les humanitats, és a dir, el trivium (gramàtica, dialèctica i retòrica) més història i filosofia moral. La invenció de la impremta (1448) per Gutenberg va possibilitar la difusió de la cultura i la pèrdua del monopoli cultural de l'Església i de les elits universitàries. Cal afegir-hi a més, els grans viatges i els grans avenços tècnics i científics de l'època.

Context Religiós: La unitat religiosa, en crisi des del Cisma d'Occident (1378), es va trencar definitivament amb la Reforma Protestant de Martí Luter (1453-1546) que va afavorir la creació d'unes noves esglésies no sotmeses a Roma, de marcat caràcter nacional (Pau d'Augsburg, 1555). Luter defensava el valor de l'individu i de la consciència per davant de l'autoritat del magisteri eclesiàstic. Aspirava a una fe cristiana més pura, retornant als orígens, enfront dels interessos mercantilistes de Roma i contra les tendències paganitzants de l'home renaixentista. També va combatre la seva presumptuositat i autosuficiència proclamant la incapacitat de la llibertat humana per aconseguir la salvació. La Contrareforma va ser una restauració del cristianisme de l'Edat Mitjana, amb ocasió de la lluita contra els protestants. No va haver-hi cap reconciliació entre catòlics i protestants, sinó una nova catolització d'Europa. La Inquisició es va crear el 1542.

Interpretació actual: Època de transició on conviuen l'herència medieval amb les noves intuïcions de la modernitat. Període de contrastos (disputes: Erasme-Luter; Maquiavel-Moro; Galileu-Jesuïtes; increment dels estudis d'alquímia i astrologia davant la nova ciència). Etapa de canvis i tempteigs, previs a les novetats consolidades de la modernitat.

Renaixement filosòfic

La filosofia acostuma a prendre com a inici d'aquest moviment el naixement de Nicola de Cusa (1401-1464) i com a final, la mort de Giordano Bruno (1548-1600). Els filòsofs renaixentistes tan sols van pretendre la recuperació del pensament de les grans escoles gregues. D'entre els eminents pensadors del Renaixement, ens fixarem en N. Maquiavel (1469-1527) per la seva aportació a la teoria política. Maquiavel creu que a la dividida Itàlia, li cal un home fort al davant, com a Espanya i a França. Maquiavel, gran coneixedor dels governants i de les seves formes de fer, aborda el tema del poder desvinculant-lo de la religió i de la filosofia, limitant-se simplement a descriure els mecanismes del poder polític, entre els quals destaca: el foment de la religió com a eina de control; la creació d'un enemic exterior per fomentar la cohesió al voltant del monarca; i el principi que els mitjans queden supeditats als fins. Maquiavel es limita a dir el que els homes fan, no el que haurien de fer. Considera les repúbliques com organismes vius que tendeixen a la degeneració. Per no caure-hi, pensa que cal evitar la força cega que desestabilitza les societats inevitablement (fortuna) i potenciar la força vital, que permeti el funcionament i la permanència de la societat per mitjà de les garanties jurídiques i polítiques (virtù). Maquiavel no defensa la persistència de la dictadura del príncep, sinó que defensa sempre el republicanisme civil. La forma normal de l'organització social i política no pot ser l'absolutisme, sinó la de ciutadans lliures, ja que a tot arreu els homes tendeixen a viure lliures i, en canvi, els prínceps tendeixen a oprimir. En el moment de formació de les monarquies absolutes Maquiavel defensa la democràcia sota la forma de república, com a lloc de refugi de la llibertat. Tomàs Moro (1478-1535) escrigué l'Utopia (1516) i es mostrava partidari de l'abolició de la propietat privada (diners), de la reducció de la jornada laboral a 6 hores, de l'hedonisme i de la tolerància religiosa (contra les conversions forçades).

Racionalisme (s. XVII)

Context polític: Segle marcat, a Espanya, per la decadència econòmica i política dels Àustries menors: Felip III, Felip IV i Carles II, que governaven mitjançant els privats (validos = primers ministres). A l'economia, es van produir diverses bancarotes. A causa de les pestes i les guerres Espanya perdé un milió d'habitants. L'agricultura, la indústria i el comerç s'empobriren notablement i correlativament van augmentar la fam, la misèria, la desocupació i la delinqüència. A Europa, Espanya acaba perdent la seva hegemonia (Àustries, Habs-burg, Sacre Imperi Romà Germànic) en favor de França (Borbons) pel Tractat de Westfàlia, 1648, i la Pau dels Pirineus, 1659. Tot això coincideix amb la Revolta de Catalunya (Guerra dels segadors 22.V.1640) i la Secessió de Portugal, que, aprofitant el desplaçament de les forces militars castellanes en el front català, es va aixecar en armes i va proclamar rei al duc de Braganza amb el nom de Joan IV (1.XII.1640).

Context cultural: L'home creat al Renaixement, com a rei de la naturalesa i centre del món amb tota la seva dignitat, ara s'enfonsa, bé perquè amb Galileu el sol és el centre de l'Univers, i no la terra ni l'home, bé perquè la Humanitat descobreix la seva misèria i desprotecció, com també la seva fugacitat i dependència de la mort. En suma, la vida perdé consistència i es transformà en un somni (quelcom aparent, passatger, fictici i il·lusori), i el món en un immens teatre en el que el paper vida-somni conclou amb el despertar de la mort. Fou aquesta inseguretat radical respecte a la realitat la que va anar portant l'art de la imitatio renaixentista a la inventio (artifici com originalitat) del barroc. Al formalisme i equilibri de l'art clàssic renaixentista s'oposa ara l'estil barroc. Tot és moviment, mudança i fugacitat. El Barroc és un art paradoxal mostrant ostentació i imaginació per a combatre la decadència. Tanmateix, els mateixos poetes reconeixen la falsedat d'aquesta magnificència. El Barroc correspon al Segle d'Or de l'art espanyol i és l'expressió artística de la Contrareforma.

Context religiós: Hi ha una imbricació recíproca entre els interessos religiosos i els polítics. Continuen les persecucions, a l'interior de les nacions, per raons religioses. El segle XVII afronta una crisi de la raó. Les universitats entren en decadència. La filosofia escolàstica ha perdut força creativa. La nova ciència ha provocat l'enfonsament de la imatge aristotèlica del món, i per tot arreu es busquen nous horitzons intel·lectuals. La teologia és incapaç d'unificar els coneixements: la Bíblia deixa de ser una enciclopèdia de les ciències, i els teòlegs perden influència. Enmig dels dubtes i els enganys, Descartes intenta trobar un terreny ferm per a la raó i la ciència. El racionalisme és la filosofia d'una època que sembla haver perdut la raó. La importància de l'individu per sobre de les autoritats externes portarà, a nivell filosòfic, a justificar el coneixement des de la pròpia consciència. Aquest tret caracteritzarà el naixement de la modernitat. Només la raó jutjarà la validesa dels continguts que apareguin en l'escenari de la consciència. Aquesta raó serà també el model de racionalitat lligat a la ciència i a la tècnica que està naixent. De manera que del racionalisme inicial basat en la matemàtica i en el treball deductiu, passarem, després, amb els empiristes a la reivindicació del valor de l'experiència i de les ciències naturals. A l'origen de tots dos corrents hi ha R. Descartes. En suma, el racionalisme representa la confiança plena en la raó, la recerca d'un mètode i el paper del subjecte en el coneixement.

Filosofia Romana, Patrística i Feudal

Filosofia Romana (s. I aC-II dC)

Sota les influències de l'hel·lenisme. El somni d'Alexandre el Gran, crear un Imperi, Roma sí que ho va aconseguir a partir de la coronació d'Octavi August (27 aC) com emperador, a través de les vies de comunicació, de l'estructura administrativa, del dret i, a Occident, de la llengua llatina. Roma va néixer per a l'acció, no per a la contemplació. D'aquí que des del punt de vista filosòfic no va ser gaire original i les seves principals aportacions van ser manllevades de la filosofia hel·lenística, sobretot. Filòsofs: Lucreci (epicureu), Sext Empíric (escèptic), Sèneca, Epictet i Marc Aureli (estoics).

Filosofia Patrística (ss. II-V)

Irrupció del cristianisme: Amb l'adveniment dels ensenyaments i actuacions de Jesús de Natzaret, a Palestina, neixen grups de seguidors que difonien la bona notícia (= evangeli) que per a Déu els preferits eren els qui ho passaven malament: pobres, perseguits, malalts, orfes, viudes,... (= Regnat de Déu).

Després de gairebé quatre segles els cristians van passar de ser perseguits a ser reconeguts com a religió oficial de l'Imperi Romà, per l'Edicte de Tessalònica (380) promulgat per l'emperador Teodosi I.

• Apologetes: Defensors del cristianisme enfront dels perseguidors (Justí, Ireneu, Tertul·lià)
• Pares de l'Església: Autors que expliquen, desenvolupen i conceptualitzen les principals creences de la fe cristiana.

El principal pensador cristià d'Occident que viu la transició de l'edat antiga a la mitjana és Agustí d'Hipona (354-430). Ensenyaments del cristianisme més sorprenents per als grecs:

• Monoteisme vs politeisme
• Creació del no-res vs Eternitat matèria
• Temps lineal vs cíclic
• Déu humanitzat vs homes divinitzats
• Universalisme vs nacionalisme
• Prioritat voluntat vs prioritat raó. Coneixement.

Agustí és platònic, per tant, les veritats concretes immutables són reflex (participen) de la Veritat divina. Aquesta veritat divina on millor es pot descobrir és en l'ànima humana, feta a imatge i semblança de Déu, on rebrà la il·luminació de Déu per fer-li descobrir les seves idees i plans sobre les coses. L'anhel de perfecció/realització de l'ésser humà li obre les portes a la fe i a la trobada personal amb Déu.

El mal: No té entitat. És l'absència de bé introduïda per l'acció lliure de l'home. La llibertat: És la capacitat d'elegir allò millor, contraposada al lliure albir o capacitat d'elecció entre el bé i el mal (bé sensorial). La història és l'enfrontament de les dues ciutats: Babilònia (els pecadors) i Jerusalem (els justos). Preeminència de l'Església sobre l'Estat perquè és l'única societat que té els mitjans per assolir els seus fins, la justícia (agustinisme polític).

Filosofia Feudal (ss. VI-X)

Principal tasca: conservar i transmetre el llegat filosòfic grecoromà.

La invasió dels pobles bàrbars a Europa, després de la caiguda de l'Imperi romà (476), va comportar una forta decadència cultural en els segles posteriors i una paralització gairebé absoluta dels estudis filosòfics. Inicis de l'Islam amb l'hègira de Mahoma (fugida de La Meca a Medina, 622). Només amb el renaixement carolingi (finals del s. VIII-IX) promogut per Alcuí de York, monjo irlandès, amic de Carlemany, es va produir una represa del moviment filosòfic medieval que durarà fins a mitjans del s. XIV (G. Occam). Un aspecte molt important d'aquesta reforma és l'organització de les escoles dels monestirs i de les catedrals, i del seu pla d'estudis: Trivi, Quadrivi i Ciències Sagrades. Carlemany representa la recuperació de la idea d'Imperi lligat amb l'Església, ja que els francs, des de Clodoveu, el primer rei franc, eren cristians. Això donarà lloc a la idea medieval de la Cristiandat, és a dir, tractar de convertir la societat en el Regne de Déu, fet que comportarà el predomini de l'Església sobre tots els àmbits de la societat. Durant l'Edat Mitjana, l'Església va exercir una tasca insigne en la recuperació, conservació i transmissió de la cultura grecoromana, la qual es va dur a terme a través dels monestirs i va ser continuada, a partir del segle XIII, pels franciscans i dominics (ordes mendicants: demanaven per viure). D'aquesta manera, l'Església va servir de pont entre la cultura grecoromana i els nous pobles. Europa recuperà la cultura clàssica grega gràcies a les traduccions àrabs que van arribar a Europa a través de la Península Ibèrica. Un altre fet molt significatiu derivat de Carlemany és el feudalisme. Els néts de Carlemany en distribuir-se l'Imperi (Verdú, 843) no van ser capaços de governar els seus dominis, raó per la qual, atès el caràcter eminentment agrícola d'Europa, es va produir el règim feudal com a sistema econòmic, jurídic i social d'organització que perdurarà fins al naixement dels estats del renaixement.

Filosofia Escolàstica Cristiana Baix-Medieval (ss. XI-XIV)

A partir del s. XI, les ciutats creixen com a nuclis comercials independents dels monestirs o dels castells feudals i els diners tornen a circular. Aquesta reactivació progressiva de l'economia i de la societat europea culminarà en els segles XII i XIII. La gran innovació dels segles XII i XIII seran les universitats nascudes de les "associacions" de mestres i d'estudiants, com ho feien els mestres i oficials dels diferents gremis. Elles seran les protagonistes de la vida cultural europea. Amb el temps, les universitats es van anar vinculant a determinades ciutats i van rebre ajuda i protecció de grans senyors, reis i papes. Cadascuna solia destacar en alguna matèria o especialitat. Així, a París la teologia, a Oxford la ciència, a Bolonya el dret, o a Salern la medicina, etc.

L'Escolàstica. De saber cultivat a les escoles medievals, va passar després a designar tant el contingut com el mètode seguit (lectio i disputatio). El pensament medieval és més teològic que estrictament filosòfic. Tanmateix, la necessitat de comprendre més bé el cristianisme va conduir a un interès creixent per la filosofia grega. La filosofia escolàstica no s'identifica amb cap corrent filosòfic determinat.

INICIS: Ara, en les noves circumstàncies, es fa necessari demostrar racionalment l'existència de Déu. Anselm de Canterbury (1033-1109) presenta el seu argument a priori basat en la idea de perfecció de Déu.

APOGEU: Tomàs d'Aquino (1224-1274) és el màxim representant de l'escolàstica per la seva Summa Theologica, síntesi del pensament teològic-filosòfic del moment. Pel que fa a les relacions fe-raó, Tomàs d'Aquino reconeix tant l'autonomia tant de la fe com de la raó, les quals condueixen a la mateixa veritat. D'ell són, també, les 5 vies (moviment, causa, contingència, ordre i perfecció) que va proposar per a la demostració de l'existència de Déu a posteriori.

CRISI: El segle XIV és en filosofia el segle de la crisi de l'escolàstica. Crisi 1) per l'ensorrament dels tres poders en els quals trobava suport l'ideal teoricopràctic del segle anterior (Església-Papat; dissolució de l'Imperi en regnes nacionals; crisi escoles monacals i catedralícies) i 2) per les crítiques als intents de síntesi entre filosofia i teologia, entre poder temporal i poder religiós pròpies d'aquest segle. G. Occam (1280-1349) Significa la fi de l'escolàstica i l'inici de la modernitat. Principals aportacions:

• Separació entre la fe/teologia (molt per sobre) i la raó/filosofia.
• Nega l'existència dels universals o essències comunes als individus i els entén com a signes d'una pluralitat d'individus que s'assemblen (=nominalisme). Home és un nom, un terme general, però la realitat és singular: aquest home. (El coneixement ja no és un coneixement directe del món, sinó dels continguts mentals).
• De la llei natural, al convencionalisme moral
• De l'agustinisme polític, a la separació Església-Estat
• De la natura com empremta de Déu, a l'autonomia del creat. Estudi de la natura.