La regulació de les arts i la cultura segons Plató

Plató i la regulació de les arts i la cultura

_{Plató prohibiria o acceptaria una obra d’art en la polis depenent per la concepció de la justícia i del bé comú. Ell considerava que la societat ideal havia d’estar governada per filòsofs, els quals posseïen la saviesa i el coneixement necessaris per prendre decisions en benefici a tota comunitat.}

_{En aquest sentit, Plató advocava per una estricta regulació de les arts i la cultura en la mateixa polis, ja que creia que aquestes, influenciaven directament a la formació moral de la població. Suggereix que només es permeti la representació de virtuts i valors en les obres artístiques, evitant qualsevol forma de representació que pugui corrompre o desviar a la gent de la recerca de la veritat i la justícia.}

_{D’altra banda, Plató, prohibiria una estàtua en la polis si la seva representació artística promou valors negatius o immorals, com la violència, la decadència moral o l'afecció de persones.}

Cristograma i altres símbols cristians

IHS (Cristograma) → En grec és l’abreviació del nom Jesús. I en llatí significa “amb aquest símbol venceràs” i “Jesús el salvador”

Chrismon (Cristograma) → No se sap si és religiós o no, però passa a la història com a cristià perquè “P” (R amb grec) i la “X”, són les primeres lletres de crist. També es veu com un símbol de sort perquè Agustí el va posar en el seu escut per guanyar les batalles.  (Alfa (A) → El principi. Omega (ω) → El final).

Ichthys (Cristograma) → Peix en grec és (Ichthys), era un símbol secret, ja que només els que el podien desxifrar aquells que ja sabien el seu significat (Jesucrist fill de Déu el Salvador). Era com una mena de mapa per trobar a Jesús.

Els tetramorfs → Aquestes representen Mateu, Lluc, Joan i Marc. Els quatre evangelistes. La Bíblia els descriu com a persones amb ales i cares d’animals diferents: un de lleó, un d’àguila, un de toro i un de persona. 

- Lluc (bou): Sacrificar un bou significa una absoluta confiança en els Déus, ja que sacrificar-ne un perjudica la comunitat pel fet que la seva funció és ajudar a la comunitat amb feines. És el més sagrat.

- Marc (lleó): El seu evangeli emfatitza la majestat de Jesús (Lleó = Rei de la selva). També perquè el seu evangeli comença amb Joan el baptista i aquest se’l descriu com una veu que parla en el desert. Aquesta veu es compara, per tant, amb el rugit del lleó.

- Mateu (Humà): Mateu és l’home perquè el seu evangeli és el més humà de tots, el que fa més referència de la humanitat de jesús. Inclou la genealogia completa de Jesús.

- Joan (Àguila): Comença amb teologia i no amb narració. Joan està veient el relat des de dalt (com l'àguila).

Joan escriu el llibre de l'apocalipsi, veu més enllà, com l'àliga que suposadament té més vista.

Imatges de Crist

Alexamenos Graffito (Imatge de Crist) → Representa una persona mirant a una persona amb cap de burro que està sent crucificat. La seva intenció és riure’s d'Alexandros a Cristià implicant que ell “worshiped” un Déu amb cap de burro. “Alexandro worshiping his god”. Aquesta és la primera imatge de referència a Jesús de la història.

Moskophoros (Imatge de Crist) → És el que porta el cabrit (la cria de la bèstia). Aquesta imatge no és cristiana sinó que és una manera en què s'acostumava a representar a Apol·lo.

Els cristians van agafar aquest motiu grec i van compartir-lo en el gran pastor. Per tant, aquí és evident que el cristianisme és un seguiment de l'art arcaic grec romà.

Pantocrator (Imatge de Crist) → És com es representava a Jesús. Aquell que té autoritat per sobre de tot. Aquesta icona és del segle VI i està pintat sobre fusta. Es conserva en el monestir de santa caterina a la muntanya de Sinaí. 

És desigual perquè es vol representar a la suma bondat, veritat i bellesa com a quelcom mortal, fal·lible i possiblement lleig. És difícil representar un Déu en una forma mortal. Una de les primeres solucions és intentar fer que hi hagi dues parts o dues maneres de representar aquesta figura. Que es vegi aquesta diferència de mortal i Déu i es vegi aquestes dues formes en una mateixa persona.

Animals simbòlics

The pelican (Animal) → El colom, per tal d’alimentar els seus pollets quan no tenia menjar, es clavava el bec al pit per alimentar-los amb la seva pròpia sang. Els autors cristians veuen en aquesta llegenda un significat d’eucaristia.

The lamb (Animal) → El xai, està basat en llibres bíblics. S’entén com la criatura sacrificial perfecta perquè accedeix al sacrifici sense resistir-se.

The peacock (Animal) → Es diu que la pell del paó reial no es podreix després de la mort. No decauria mai, incorruptible. De fet, se’l confon amb el Fènix. Aquest tipus de llegendes eren molt populars.

Bèsties fantàstiques

Unicorn (Bèstia fantàstica) → És una imatge de Jesús. Només es pot caçar amb una carn especial. Aquesta carn serà una verge. Una puríssima. Només una donzella virginal pot fer que l’unicorn es calmi i s’adormi en les seves cames. En aquell moment és quan el pots capturar. Hort tancat = imatge de Maria.

Drac (Bèstia fantàstica) → Isidor de Sevilla parla sobre el basilisc, una mica menys d’un rei (algú que creu que té autoritat). Intenten robar-li l’autoritat al pantocràtor (Satanàs). Algunes llegendes diuen que aquest basilisc fa pudor, que inclús altres rèptils quan l’oloren fugen.  Això té a veure amb el contrast de la bellesa divina amb el mal (Satanàs). L’altre és que quan veus el basilisc et converteixes en pedra.

Cynocephali (Bèstia fantàstica) → És un monstre, però porta una creu a la mà. El cristianisme és una religió urbana. Neix com una fusió de tradicions hel·lèniques i jueves. Cinocèfal és un monstre, mateixa monstruositat que no ser cristià.

Les clarites en l'arquitectura romànica

Les clarites en el s. XI, van adquirir valor i simbolisme en el context de l’arquitectura romànica. L’ús de les clarites ergo la incorporació de finestres més grans i panells, tenia un significat simbòlic i una millora dels avanços tècnics per les habilitats que requeria.

En primer lloc, representava una obertura cap a la llum divina i la il·luminació espiritual. Les finestres més grans permetien l’entrada de més llum natural, i això, s’interpretava com una metàfora de la presència de Déu i la il·luminació de les ànimes.

A més a més, les clarites, simbolitzen un canvi en la percepció del que és terrenal i sagrat. En canvi, l’arquitectura romànica anterior buscava crear un ambient obscur i misteriós per emfatitzar la reverència. Però amb les clarites, es va buscar crear una mena de connexió entre el que és humà i el que és diví. 

La llum que entrava no només il·luminava l'espai físic sinó com bé he dit abans, també il·luminava a l’ànima humana i es considerava un símbol de gràcia divina.

Més endavant, en el gòtic, hi ha un canvi de paradigma que implica que la llum està a fora, és una metàfora de la presència divina. Perquè part del que planteja la revolució franciscana és que la creació en si mateixa és bella i bona.

El concepte de sublim en l'art

El concepte sublim es refereix a una qualitat o experiència que evoca una sensació de grandesa, transcendència i admiració molt intensa. Aquesta experiència supera els límits del que és bell convencional i desperta emocions poderoses a l’espectador.

El sublim es relaciona amb la capacitat d’una creació artística d’impactar emocionalment i provocar una resposta visceral a qui la contempla. Va més enllà de l'apreciació de la bellesa, ja que inclou elements d’admiració, temor i sorpresa.

Es pot manifestar de diferents maneres en l'art. Pot estar present en la representació de fenòmens naturals extrems com cataclismes, terratrèmols, volcans… A més a més, pot aparèixer en la representació de situacions dramàtiques humanes que desafiïn els límits de la comprensió i la capacitat de resposta emocional. 

L’experiència del sublim implica una barreja d’emocions contradictòries com el temor i la fascinació, la incomoditat i l'atracció. Genera un sentiment d’estar davant d’una cosa més poderosa que un mateix. Que supera la nostra capacitat de comprensió i control.

En el text de Balzac “L'obra mestre desconeguda” podem observar el concepte sublim en el pintor Frenhofer, el qual busca impregnar la majestuositat i l’ideal de la bellesa en la seva obra d’art, però s’enfronta a la dificultat d’impregnar una cosa sublim que arriba a ser pràcticament impossible i, en conseqüència, el pintor se suïcida.

L'aura de les obres d'art

Tota obra d’art original pertany a un estat temps determinat. Aquest és el que ens permet entendre i traçar la tradició. Fins i tot, quan traiem el temple del seu espai-temps natural i l’incorporem a l’espai del museu, el temple conserva una cosa que ens permet veure en ell una espècie d’aura, la presència. Aquí no només tens el context de l’objecte sinó que té dues presències, la d’un temple que ha estat construït sota unes condicions de construcció especifiques i la del museu en si (amb finalitats dissemblants).

La presència de la construcció arrossega l’aura del lloc i el temps a un altre lloc. Tota obra d’art s’ha produït en unes condicions constructives específiques.

Benjamí entén que l’aura és una part de l’obra d’art que revela l’espai-temps d’aquesta. El que passa amb la reproducció tècnica de l’obra d’art és que la pertinència de l’espai temps es difumina. Benjamí ens ensenya a entendre un criteri d’autenticitat i originalitat nou, ja que, fins ara, ho vinculàvem a un autor. Ell diu que l’autenticitat i originalitat d’una obra no només és d’autoria sinó del lloc de pertinença.

Quan tens la capacitat de reproduir un objecte estètic fora de les condicions espai/temporals és que hi ha hagut una pèrdua de l’aura original. Hi ha una espècie de transmissió d’aura i allibera la capacitat de reproduir més, però aquestes, mancaran de l’aura de la primera obra. (Els artistes intenten agafar els objectes fets en sèrie per extreure'ls de la seva funció o ús.)