Règim Sancionador: Principis i Garanties

Principi de Legalitat

Predeterminació normativa de conductes il·lícites i sancions. (Reserva de Llei): La potestat sancionadora de les administracions públiques s’ha d’exercir quan hagi estat reconeguda expressament per una norma amb rang de llei, amb aplicació del procediment previst per al seu exercici i d’acord amb el que estableixen la LRJSP, LPAC i LBRL (ens locals) (art. 25.1 LRJSP).

Possibilitat de reglaments executius: Es pot fer una remissió a una norma reglamentària, però sempre de forma subordinada a la llei (no es poden tipificar conductes diferents a les que conté la llei, és a dir, no es pot ampliar l’àmbit de la llei). Dificultat amb les ordenances locals (reglaments). El seu exercici correspon als òrgans administratius que la tinguin atribuïda expressament (per norma amb rang legal o reglament).

Els principis rectors de la potestat sancionadora s’estenen també a la potestat disciplinària dels empleats públics (art. 25.3 LRJSP), però no als subjectes vinculats per la LCSP o la legislació patrimonial de les AAPP (art. 25.3 LRJSP).

Elements

• Necessitat de definició legal dels il·lícits i de les sancions.
• La llei ha d’establir la correspondència entre infraccions i sancions.
• Pot haver un marge de discrecionalitat, però no en pot dependre totalment.

Principi de legalitat procedimental: necessària observança del procediment establert (garantia).

Principi de Tipicitat (art. 27 LRJSP)

Les infraccions o omissions s’han de delimitar de forma precisa. Només constitueixen infraccions administratives les vulneracions de l’ordenament jurídic previstes com a tals infraccions per una Llei (sense perjudici del que disposa la LBRL per l’àmbit local).

Les infraccions administratives es classifiquen per la Llei en lleus, greus i molt greus. Únicament per la comissió d’infraccions administratives es poden imposar sancions que, en tot cas, estan delimitades per la Llei.

Les disposicions reglamentàries de desplegament poden introduir especificacions o graduacions al quadre de les infraccions o sancions establertes legalment que, sense constituir noves infraccions o sancions, ni alterar la naturalesa o els límits de les que la Llei preveu, contribueixin a identificar de manera més correcta les conductes o a determinar amb més precisió les sancions corresponents.

Les normes definidores d’infraccions i sancions no són susceptibles d’aplicació analògica (Si una infracció no està contemplada a la llei (gradació o qualificació de la sanció), vulnera el principi de tipicitat i no es pot aplicar de forma anàloga o extensiva). Es permet un cert marge a través dels conceptes jurídics indeterminats (amb límits, que la naturalesa i característiques de la infracció s’ajusti a la conducta a sancionar: només són admissibles quan no es pugui aportar una tipificació adequada).

El conveni complementa la tipificació de la llei.

Principi d’Irretroactivitat (art. 26 LRJSP)

(art. 9.3 CE: irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals; art. 25 CE)

1. Són aplicables les disposicions sancionadores vigents en el moment de produir-se els fets que constitueixin una infracció administrativa.
2. Les disposicions sancionadores produeixen efecte retroactiu quan afavoreixin el presumpte infractor o l’infractor, tant pel que fa a:
   • la tipificació de la infracció com a la sanció i
   • als seus terminis de prescripció, fins i tot respecte de les sancions pendents de compliment en entrar en vigor la nova disposició.

Principi Non Bis In Idem

Concurrència de sancions (art. 31 LRJSP)

Derivat dels principis de legalitat i tipicitat. Impossibilitat d’imposar dues sancions pels mateixos fets (sí en el cas de sancions disciplinàries d’empleats públics). En cas de concurrència sanció penal / administrativa, prima la primera (el procediment administratiu se suspèn fins que no hi ha resolució penal).

Principi de Responsabilitat (art. 28 LRJSP)

Només es poden sancionar per fets constitutius d’infracció administrativa les persones físiques i jurídiques (i quan una llei els reconegui capacitat d’obrar, els grups d’afectats, les unions i entitats sense personalitat jurídica i els patrimonis independents o autònoms que siguin responsables d’aquells a títol de dol o culpa).

Les responsabilitats administratives que es derivin de la comissió d’una infracció són compatibles amb l’exigència a l’infractor de la reposició de la situació alterada per aquest al seu estat originari, així com amb la indemnització pels danys i perjudicis causats, que ha de ser determinada i exigida per l’òrgan al qual correspongui l’exercici de la potestat sancionadora (Exigència que la infracció s’hagi comès a títol de dol o culpa).

Responsabilitat solidària

Si el compliment d’una obligació correspon a diverses persones conjuntament, responen de manera solidària de les infraccions i de les sancions que s’imposin. (Quan la sanció sigui pecuniària i sigui possible, s’ha d’individualitzar en la resolució en funció del grau de participació de cada responsable).

Les lleis reguladores dels diferents règims sancionadors poden tipificar com a infracció l’incompliment de l’obligació de prevenir la comissió d’infraccions administratives per part dels qui estiguin subjectes a una relació de dependència o vinculació. Així mateix, poden preveure els supòsits en què determinades persones han de respondre del pagament de les sancions pecuniàries imposades als qui depenguin d’elles o hi estiguin vinculades.

Principi de Proporcionalitat (art. 29 LRJSP)

Les sancions administratives, siguin o no de naturalesa pecuniària, en cap cas poden implicar, directament o subsidiàriament, privació de llibertat. L’establiment de sancions pecuniàries ha de preveure que la comissió de les infraccions tipificades no sigui més beneficiosa per a l’infractor que el compliment de les normes infringides. En la determinació normativa del règim sancionador, així com en la imposició de sancions per part de les administracions públiques, s’ha d’observar la deguda idoneïtat i necessitat de la sanció que s’ha d’imposar i la seva adequació a la gravetat del fet constitutiu de la infracció.

La graduació de la sanció ha de considerar especialment els criteris següents:

a) El grau de culpabilitat o l’existència d’intencionalitat.

b) La continuïtat o persistència en la conducta infractora.

c) La naturalesa dels perjudicis causats.

d) La reincidència, per comissió en el termini d’un any de més d’una infracció de la mateixa naturalesa quan hagi estat declarat així per una resolució ferma en via administrativa.

Quan ho justifiqui l’adequació deguda entre la sanció que s’hagi d’aplicar amb la gravetat del fet constitutiu de la infracció i les circumstàncies concurrents, l’òrgan competent per resoldre pot imposar la sanció en el grau inferior. Quan de la comissió d’una infracció derivi necessàriament la comissió d’una altra o altres, s’ha d’imposar únicament la sanció corresponent a la infracció més greu comesa. És sancionable, com a infracció continuada, la realització d’una pluralitat d’accions o omissions que infringeixin el mateix precepte administratiu o preceptes administratius semblants, en execució d’un pla preconcebut o aprofitant una ocasió idèntica.

Principi de Prescripció (Art. 30 LRJSP)

Les infraccions i sancions prescriuen segons el que disposen les lleis que les estableixin. De forma subsidiària:

• Infraccions: molt greus (3 anys), greus (2 anys) i lleus (6 mesos)
• Sancions: molt greus (3 anys), greus (2 anys) i lleus (1 any)

Infraccions

Implica l’extinció de l’acció i la impossibilitat de perseguir la falta comesa.

Termini de prescripció de les infraccions: dies a quo (des del dia en què s’hagi comès la infracció). En el cas d’infraccions continuades o permanents, des que va finalitzar la conducta infractora.

Interromp la prescripció la iniciació, amb coneixement de l’interessat, d’un procediment administratiu de naturalesa sancionadora, i el termini de prescripció es reinicia si l’expedient sancionador està paralitzat durant més d’un mes per causa no imputable al presumpte responsable.

La caducitat no produeix per si sola la prescripció de les accions, però els procediments caducats no interrompen el termini de prescripció (art. 95.3 LPAC).

Sancions

Implica la impossibilitat d’exigir el compliment de la sanció.

Termini de prescripció de les sancions: dies a quo: l’endemà del dia en què sigui executable la resolució per la qual s’imposa la sanció o hagi transcorregut el termini per recórrer-la (condicionada a la notificació, art. 57.2 LPAC). Interromp la prescripció la iniciació, amb coneixement de l’interessat, del procediment d’execució, i el termini torna a transcórrer si aquell està paralitzat durant més d’un mes per causa no imputable a l’infractor. En el cas de desestimació presumpta del recurs d’alçada interposat contra la resolució per la qual s’imposa la sanció, el termini de prescripció de la sanció es comença a comptar des de l’endemà del dia en què finalitzi el termini previst legalment per a la resolució del recurs esmentat.