Reformisme Borbònic i Crisi de l'Antic Règim

Reformisme Borbònic

Carles III, sense renunciar al seu poder i sense trencar amb els privilegis nobiliaris, va fer una important labor reformadora. Despotisme il·lustrat: "tot per al poble, però sense el poble". Amb ell Espanya s'integra a Europa i participa en la política continental.

En la primera etapa, els ministres napolitans Squillaci i Grimaldi van portar a terme un programa de reformes, contra els quals es van alçar els sectors més conservadors (motí d'Squillace 1766). Com a resultat, Carles va destituir Squillace, va paralitzar les reformes i va prendre mesures més populars, com baixar el preu dels productes de primera necessitat.

En una segona etapa, els ministres espanyols Floridablanca, Aranda i Campomanes van emprendre reformes més modernistes i van augmentar l'autoritat reial.

Àmbit religiós

Es defensava l'autoritat reial enfront de l'Església. Carles volia controlar el nomenament dels càrrecs eclesiàstics, controlar la Inquisició, va expulsar els jesuïtes, i va evitar l'augment del poder de l'Església dins l'Estat.

Àmbit social

Es declaraven honestes totes les professions.

Àmbit educatiu

Es reformaren els estudis universitaris i d'ensenyament mitjà, es van fundar escoles d'arts i oficis i es va imposar l'educació primària obligatòria.

Àmbit econòmic

• Limitació dels privilegis de la Mesta i impuls dels projectes de reforma agrària.
• Foment de la lliure circulació de mercaderies a l'interior d'Espanya i liberalització progressiva del comerç colonial.
• Suport a l'activitat industrial alliberant el procés de fabricació, firmant tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.
• Moderació en la política impositiva, amb l'objectiu de fomentar la producció i limitar la despesa pública.
• Creació de les societats econòmiques d'amics del país, per fomentar l'agricultura, el comerç i la indústria.

El pensament il·lustrat

Fe absoluta en la raó com a únic mitjà per entendre el món. El que la intel·ligència no pogués entendre o acceptar havia de ser refusat. Destaquen Montesquieu, Voltaire i Rousseau.

Principis:

1. Llibertat i igualtat vs. societat estamental.
2. Mobilitat social i mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de les persones.
3. Fisiocràcia vs. mercantilisme.
4. Liberalisme vs. absolutisme.

Característiques:

• Predomini de la raó per a obtenir la veritat.
• Autonomia del poder polític que havia de controlar el poder religiós.
• Tolerància religiosa com a manifestació de la llibertat i la pluralitat humanes.
• Interès per les activitats productives i millora de les condicions de vida de les persones, com un mitjà per aconseguir la felicitat.

A Espanya destaquen Jerónimo Feijoo i Gregori Maians.

Estructura socioeconòmica al final de l'Antic Règim

Els inicis de la crisi de l'Antic Règim coincideixen amb el regnat de Carles IV (1788-1808), rei feble i sense caràcter que no va estar a l'altura de les necessitats del país. Durant el seu regnat es desenvolupa la Revolució Francesa i l'ascens de Napoleó.

En una segona etapa deixa el poder en mans de Godoy i l'ambició d'aquest fa que la política se sotmeti a la francesa, això comportà l'ocupació napoleònica i la Guerra de la Independència.

Els problemes més greus es van manifestar en l'agricultura, com a conseqüència de la caiguda dels rendiments en conrear terres cada vegada menys fèrtils i per les inclemències meteorològiques. Els preus agrícoles van pujar, la qual cosa va provocar que el malestar social s'estengués per tota Espanya amb motins a Madrid i Barcelona.

La crisi agrària havia demostrat que encara no existia un mercat nacional integrat. La crisi va afectar el sector manufacturer. A Catalunya la producció d'indianes va entrar en recessió per la saturació del mercat. El mateix va ocórrer amb la depressió de les manufactures de seda de València.

La situació econòmica es va agreujar amb l'aparició d'una epidèmia de febre groga entre 1800-1804 que va augmentar la mortalitat i les migracions d'unes zones a les altres.

El govern de Carles IV va haver de fer front a la greu contrarietat política que va representar l'esclat de la Revolució Francesa (1789), ja que va tenir conseqüències importants tant a nivell intern com a extern. A nivell intern, es va produir una frenada a la política il·lustrada de reformes i un intent d'aturar la difusió de les idees revolucionàries mitjançant la censura i la reactivació de la Inquisició.

Crisi del regnat de Carles IV

Carles va allunyar del seu govern els ministres il·lustrats i l'any 1792 va confiar el poder a Manuel Godoy. L'execució del monarca francès Lluís XVI va obligar Carles a declarar la guerra a França (1793-1795), ja que no volia l'expansió de les idees liberals a Espanya. Va acabar amb la derrota de les tropes espanyoles. La Pau de Basilea (1795) va subordinar Espanya als interessos francesos.

Fins a l'arribada de Napoleó al poder (1799), la política espanyola estava entre la por i l'intent de pactar per evitar l'enfrontament amb França, la qual cosa va suposar un conflicte amb Anglaterra que volia mantenir el seu domini marítim. A la batalla de Trafalgar (1805) l'armada francoespanyola fou derrotada.

Godoy va augmentar les contribucions i va planificar la desamortització de terres eclesiàstiques per aconseguir recursos per a l'Estat. Això va provocar el rebuig de Ferran, que tenia por de veure's desplaçat pel seu pare. Les càrregues damunt la pagesia varen provocar epidèmies i fam.

La situació va empitjorar l'any 1807 quan Godoy va signar el tractat de Fontainebleau amb Napoleó, autoritzant els seus exèrcits a entrar a Espanya per atacar Portugal. El 18 de març de 1808, va esclatar el motí d'Aranjuez, promogut pel clergat, que pretenia la destitució de Godoy i que governés Ferran. Carles IV va demanar ajuda a Napoleó i ell va decidir envair Espanya ocupant el tro i afegint-lo al seu imperi. Carles i Ferran varen ser convocats a Baiona i varen abdicar sense cap problema.