Realisme, Naturalisme i Sociolingüística al Segle XIX

Introducció: Burgesia i Novel·la al Segle XIX

La novel·la del segle XIX narra la consolidació de la burgesia com a classe social dominant. Molts escriptors i lectors provenen d'aquesta classe social. El Realisme sorgeix com a oposició al Romanticisme i té els seus orígens en la pintura, amb figures com Gustave Courbet i la seva exposició "Le Réalisme" (1850).

El Realisme

• S'interessa per la societat contemporània, descrita en la seva totalitat.
• Analitza l'individu dins d'un context social concret.
• Cerca la versemblança: allò narrat ha de ser creïble i possible.

Autors Realistes Destacats

• França: Gustave Flaubert (Madame Bovary), Stendhal (El roig i el negre), Honoré de Balzac (La comèdia humana).
• Anglaterra: Charles Dickens (Oliver Twist).
• Espanya: Benito Pérez Galdós (Fortunata y Jacinta), Leopoldo Alas "Clarín".
• Rússia: Lev Tolstoi (Anna Karènina, Guerra i pau), Fiódor Dostoievski (Els germans Karamàzov).

El Naturalisme

• Creat i teoritzat per Émile Zola, qui pretenia aplicar el mètode científic a la novel·la (Le Roman expérimental).
• Un pas més enllà del Realisme.
• La novel·la com a experiment científic: el novel·lista com a observador imparcial.
• Personatge "determinat" per l'herència i l'ambient (determinisme).
• Influït per les innovacions científiques, ideològiques i polítiques del segle XIX, com les teories de Darwin i el positivisme d'Auguste Comte i Hippolyte Taine.

Diferències entre Realisme i Naturalisme

Personatges:

• Realisme: presenta tota mena de personatges.
• Naturalisme: es concentra en personatges amb alguna tara física o mental, personatges marginals.

Descripcions:

• Realisme: formen part essencial de l'estructura de la novel·la.
• Naturalisme: més limitades, interessen en la mesura que revelen alguna característica psicològica.

Finalitat:

• Realisme: pretén captar, descriure, abraçar tota la realitat.
• Naturalisme: només fragments concrets, específics, de la realitat.

Característiques Generals de la Novel·la del Segle XIX

• Limitació dels elements fantàstics.
• Ambientació contemporània, sobretot urbana.
• Ús d'un llenguatge col·loquial.
• Versemblança: donar il·lusió de realitat.
• Equilibri entre narració i descripció.

La Novel·la en Català al Segle XIX

• Manca d'una sòlida tradició narrativa (darreres grans novel·les al segle XV: Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa).
• Manca d'autors, editors i lectors.
• La situació de la llengua incideix en el ressorgiment de la novel·la.
• 1862: primera novel·la en català del segle XIX, L'orfeneta de Menargues d'Antoni de Bofarull.

Gèneres Novel·lístics

• Novel·la històrica: ambientada a l'Edat Mitja, novel·les d'acció. Autors principals: Walter Scott, Victor Hugo. A Catalunya, Ramon López Soler (Los bandos de Castilla o El caballero del cisne, 1830).
• Novel·la històrica de tema contemporani: cultivada per autors d'ideologia liberal, com Abdó Terrades (La esplanada) i Pere Mata (El poeta y el banquero).
• Novel·la de fulletó.
• Novel·la sentimental: Eugène Sue (Els misteris de París).

Costumisme i Novel·la

Quadre o article de costums: peça breu, en prosa, que pretén mostrar els costums d'una època, els canvis d'una societat en transformació, amb descripcions i personatges tipus. Millor costumista mallorquí: Gabriel Maura (Aigoforts, 1892).

Abans de Narcís Oller

Josep Pin i Soler (La família dels Garrigas), Carles Bosch de la Trinxera, Marià Vayreda (La punyalada).

Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930)

Crítics literaris com Joan Sardà i Josep Yxart van introduir el Naturalisme a Espanya. Oller va escriure Memòries literàries al final de la seva vida.

Obres Principals de Narcís Oller

• La Papallona (1882): traduïda al castellà i al francès, amb pròleg de Zola a l'edició francesa. Documenta la Barcelona de la Restauració, amb trets de modernitat com la llum de gas i la multitud. Elements naturalistes barrejats amb moralisme i sentimentalisme.
• L'escanyapobres. Estudi d'una passió (1884): novel·la més naturalista d'Oller. El protagonista, obsessionat pels diners, recrea la figura de l'avar. Ambientada a Pratbell, en una època de crisi de valors i enfrontament entre el món vell i el nou.
• Vilaniu (1885): pintura social i moral d'una vila arquetípica de províncies, retratant la decadència moral i social.
• La febre d'or (1890-1892): descripció dels anys de la "febre d'or" a la societat catalana. Procés d'enriquiment d'un menestral, Gil Foix, a través de la borsa. Destaca la presentació de Barcelona com a ciutat moderna i cosmopolita.
• La bogeria. Novel·la de costums del nostre temps (1899): introdueix tècniques narratives renovadores, com l'ús del punt de vista. Anàlisi del procés d'embogiment del protagonista, Daniel Serrallonga, des de tres perspectives: el protagonista, el narrador i un amic, i un metge.
• Pilar Prim (1906): darrera novel·la d'Oller, publicada en ple auge del Modernisme. Novel·la psicològica centrada en el món interior de la protagonista, amb una relació entre el paisatge i el seu estat d'ànim. Final obert.

La Sociolingüística

La Sociolingüística neix als Estats Units als anys 50. Joshua Fishman va introduir el terme "diglòssia". Uriel Weinreich va publicar Languages in Contact (1953).

Bilingüisme

• Bilingüisme individual: estudiat per la psicolingüística. Diferents graus, des de l'ambilingüisme (gairebé inexistent) fins al monolingüisme.
• Bilingüisme territorial: espai geogràfic dividit en zones lingüístiques, com a Bèlgica (valons: francès; flamencs: neerlandès).
• Bilingüisme social: situació en què individus usen dos idiomes, però l'ús no és equilibrat i depèn de la comunitat. Presenta una situació de conflicte lingüístic, amb possible substitució lingüística.

Procés de Substitució Lingüística (Minorització Lingüística)

Grup A (L1) passa de monolingüisme en L1 a bilingüisme L1-L2 i finalment a monolingüisme en L2 (Grup B).

Etapes

1. Monolingüisme en L1.
2. Contactes entre A i B. Expansió de L2 en àmbits com l'administració, la justícia i l'ensenyament.
3. Extensió geogràfica i social de la bilingüització, especialment a les ciutats. Pèrdua de parlants de L1 i desaparició de monolingües en L1.
4. Desaparició i abandonament de L1 (lingüicidi / glotofàgia).

Mitificació del Bilingüisme

Sociolingüistes valencians com Rafael Lluís Ninyoles i Lluís Vicent Aracil van denunciar el mite del bilingüisme com a situació harmònica. La realitat mostra que els bilingües solen ser els parlants de L1.

Normalització Lingüística

Procés que representa el capgirament d'una situació de substitució lingüística en una comunitat amb una llengua minoritzada. Implica transformacions en el corpus, en els processos d'adquisició i en els àmbits d'ús.

Terme polisèmic, relacionat amb normativització, planificació lingüística, estandardització i política lingüística.

Definició de Normalització Lingüística

"Entendrem com de normalització lingüística aquells processos que determinades comunitats lingüístiques, subordinades políticament durant un llarg període de temps, emprenen per tal de construir les condicions necessàries que assegurin la plena normalitat i estabilitat futures en tant que conjunt humà de llengua diferenciada.

Aquest procés comporta generalment el reemplaçament de l'ús d'un idioma foraster –el del grup social dominador– pel de la varietat lingüística pròpia sorgida de la comunitat autòctona, en totes aquelles funcions interiors que la primera havia vengut ocupant per raó de l'estat de dependència política de la comunitat sotmesa." - Albert Bastardes

Objectius de la Normalització Lingüística

Objectius Generals

• Quantitatiu: augment del nombre de parlants i de la freqüència d'ús social.
• Qualitatiu: irrupció de la llengua en àmbits d'ús on no havia pogut accedir.

Objectius Concrets

a) Objectius polítics i jurídics

• Mínim: ús legal de la llengua minoritzada en tots els àmbits.
• Mitjà: llengua minoritzada oficial en totes les institucions legals.
• Màxim: llengua minoritzada com a única llengua oficial en el seu territori històric.

b) Objectius sociolingüístics

• Mínim: ocupació de tots els àmbits d'ús per la llengua recessiva.
• Mitjà: bilingüització dels al·loglots.
• Màxim: (re)integració lingüística dels al·loglots.

Per Què Normalitzar una Llengua?

• Criteri de la historicitat: drets prevalents per arrelament històric.
• Criteri de la discriminació: dret a la recuperació per haver estat discriminada.

Planificació Lingüística

Cicle d'organització, posada en pràctica i avaluació d'actuacions de política lingüística per transformar la realitat sociolingüística.

Elements Bàsics de la Planificació Lingüística

• Actors
• Comportaments en què s'intenta influir
• Destinataris
• Objectius

Actors de la Planificació Lingüística

• Descendents: poders polítics que regulen la normativa lingüística.
• Ascendents: participació de la societat civil.

Comportaments en què s'Intenta Influir

• Planificació del corpus lingüístic (fonètica, morfologia, sintaxi, lèxic).
• Planificació de l'estatus lingüístic (situació legal de la llengua).
• Comportaments lingüístics individuals (coneixement, aprofundiment de l'ús).

Destinataris

Tota la població i sectors concrets de la societat.

Objectius de la Planificació Lingüística

Pel que fa al Corpus Lingüístic

• Normativització: elaboració d'una normativa gramatical, fonètica, lèxica.
• Purificació i depuració lingüístiques.
• Elaboració terminològica i estilística.
• Reformes lingüístiques (adaptació i actualització).

Pel que fa a l'Estatus

• Oficialització d'una varietat.
• Promoció i expansió d'aquesta varietat.
• Planificació lingüística de l'ensenyament (per exemple, a Catalunya i Balears: aconseguir la bilingüització dels alumnes).

Fases de la Planificació Lingüística

1. Selecció del problema.
2. Definició del problema.
3. Formulació de línies d'actuació.
4. Posada en pràctica.
5. Avaluació de les actuacions.
6. Acabament o replantejament de la política lingüística.

Política Lingüística

Conjunt de mesures que els poders polítics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat. Relacionat amb l'organització política dels estats i el grau d'intervencionisme en qüestions lingüístiques.

Tots els estats tenen una política lingüística.

Principis de Política Lingüística

• Principi de territorialitat: els ciutadans són tractats igual en funció del territori, amb una llengua preferent. Exemples: Suïssa, Bèlgica, Quebec.
• Principi de personalitat: normes lingüístiques en funció de característiques de les persones, com la primera llengua.

Models d'Organització de Política Lingüística

• Model monolingüista radical: imposició d'una sola llengua. Exemples: França, Alemanya nazi, Espanya franquista.
• Model monolingüista liberal: la llengua s'escull per utilitarisme i economisme. Exemples: Gran Bretanya, EUA.
• Estats plurilingües: assumeixen la diversitat lingüística.
• Model de control: tolerància a la diversitat amb control estatal. Exemple: Estat espanyol.
• Model consocial o consensuat: drets i obligacions similars per a tots els grups lingüístics. Submodels: a) multilingüisme igualitari (principi de personalitat); b) monolingüisme territorial en zones diferents.

Actituds Lingüístiques

Predisposició a usar un determinat registre o llengua. Tots tenim actituds (positives o negatives) envers la pròpia llengua. La neutralitat no existeix.