Racionalisme, Empirisme i Metafísica: La Filosofia Moderna

El Naixement de la Modernitat Europea

El naixement de la modernitat europea està marcat per tres grans fenòmens: el Renaixement, la Reforma protestant i la Revolució científica. El Renaixement suposa un retorn als valors clàssics i una nova confiança en la raó i en l'ésser humà, amb figures com Leonardo da Vinci o Galileu Galilei. La Reforma protestant trenca la unitat de l’Església catòlica, donant pas a noves formes de religiositat basades en la interpretació personal de la Bíblia. Finalment, la Revolució científica transforma la visió del món amb teories com l’heliocentrisme de Copèrnic i la física de Newton.

El Racionalisme

Descartes

René Descartes és una de les figures centrals del racionalisme. En la seua obra, aplica el dubte metòdic, rebutjant qualsevol creença que no siga absolutament certa. D’aquesta manera, arriba a la famosa conclusió: Cogito, ergo sum (Pense, per tant, existisc), establint el pensament com a única certesa indubtable. A partir d’ací, reconstrueix el coneixement demostrant l'existència de Déu, que per a ell és la garantia última de la veritat.

Descartes distingeix entre tres tipus de substàncies: la substància pensant (l’ànima), la substància extensa (el cos) i Déu. A més, defensa el mecanicisme, és a dir, la idea que els cossos materials funcionen com a màquines subjectes a lleis físiques determinades.

Spinoza i el Panteisme

Baruch Spinoza, per contra, rebutja la distinció entre diferents substàncies i defensa el panteisme: només hi ha una substància, Déu, que es manifesta en tot l’univers. Això implica una visió monista de la realitat, on cos i ànima no són entitats separades, sinó dues manifestacions de la mateixa substància.

Leibniz i la Teoria de les Mònades

Introdueix la idea de les mònades, que són elements simples i indivisibles que conformen la realitat. Cada mònada conté en si mateixa tota la informació sobre el seu estat i evolució, i l’harmonia entre elles està garantida per Déu a través del principi de l’"harmonia preestablida". Així, segons Leibniz, vivim en "el millor dels mons possibles".

L’Empirisme

Margaret Cavendish, una Pensadora Excepcional

Margaret Cavendish és una figura destacada per la seua combinació d’empirisme i naturalisme. En una època on les dones tenien un accés limitat a la filosofia i la ciència, Cavendish defensa una visió materialista de la realitat i critica les concepcions mecanicistes de Descartes i Hobbes.

John Locke i la Negació de les Idees Innates

John Locke és un dels grans representants de l’empirisme. En la seua obra Assaig sobre l'enteniment humà, rebutja la idea que naixem amb coneixements innats. Segons ell, la ment és com una "taula rasa" que es va omplint a partir de les experiències sensorials. Distingeix entre idees simples, que provenen directament dels sentits, i idees complexes, que es formen combinant les primeres.

Berkeley i la Crítica a la Substància

George Berkeley porta l’empirisme a una conclusió radical: si tot el que coneixem prové de la percepció, aleshores no podem afirmar l’existència de cap substància material independent de la nostra ment. Per a ell, "ser és ser percebut" (esse est percipi), i el món només existeix en la mesura que és percebut per algú, ja siga per nosaltres o per Déu.

Hume i el Rebuig de la Metafísica

David Hume radicalitza encara més l’empirisme en rebutjar qualsevol coneixement que no es base en l’experiència. Això el porta a criticar la idea de causalitat: nosaltres no veiem realment una causa i un efecte, sinó només una successió constant d'esdeveniments. Per exemple, quan veiem una bola de billar colpejar una altra, assumim que la segona es mou per culpa de la primera, però en realitat només percebem un patró repetitiu.

També analitza els continguts de la ment, diferenciant entre impressions (percepcions directes i vives) i idees (còpies menys intenses de les impressions). Així, qualsevol concepte que no es puga reduir a una impressió ha de ser descartat com a no significatiu, la qual cosa porta Hume a rebutjar gran part de la metafísica tradicional.

La Metafísica

La metafísica ha sigut una disciplina central en la història del pensament, però en l’època moderna la seua validesa és qüestionada. Amb l’auge de l’empirisme i el racionalisme, sorgeix la necessitat de redefinir els límits del coneixement humà.

El Problema de la Metafísica

La Situació de la Metafísica Abans de Kant

Abans d’Immanuel Kant, la metafísica es trobava en una crisi. Descartes, Spinoza i Leibniz havien intentat establir un sistema metafísic racional, basat en la raó pura, mentre que els empiristes com Locke, Berkeley i Hume posaven en dubte la possibilitat de conéixer realitats més enllà de l’experiència.

Els racionalistes creien en idees innates i en la possibilitat d’arribar a veritats absolutes mitjançant la raó. No obstant això, els empiristes rebutjaven aquesta idea i defensaven que tot coneixement prové de l’experiència sensorial. Aquesta tensió va portar a una situació de desacord profund sobre la validesa de la metafísica com a disciplina.

Hume i el Despertar del Somni Dogmàtic

David Hume va ser qui va qüestionar més radicalment la metafísica. Va demostrar que conceptes fonamentals com la causalitat no tenen un fonament racional, sinó que són només hàbits mentals formats a partir de l’experiència. Això significa que no podem afirmar amb certesa que una causa produïsca un efecte, sinó només que observem una successió constant d’esdeveniments.

Aquest escepticisme va impactar profundament Kant, qui va admetre que Hume el va "despertar del somni dogmàtic". Així, va decidir reformular la filosofia per establir uns límits clars al coneixement humà i determinar si la metafísica podia ser una ciència vàlida.

La Filosofia Crítica d’Immanuel Kant

Davant d’aquesta crisi, Kant desenvolupa la seua filosofia crítica, que té com a objectiu establir les condicions del coneixement i determinar fins a quin punt és possible la metafísica.

El Gir Copernicà

Kant compara la seua revolució filosòfica amb la revolució copernicana en astronomia. Així com Copèrnic va proposar que era la Terra la que girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, Kant planteja que no és la ment la que s’adapta a la realitat, sinó que és la realitat la que s’adapta a les estructures cognitives de la ment humana.

Això vol dir que no coneixem el món tal com és en si mateix (noümen), sinó només com apareix a través de les nostres facultats cognitives (fenomen). Per tant, el coneixement no depén únicament de l’experiència, sinó també de les estructures a priori de la ment.

La Facultat Superior de Conéixer: Els Judicis Sintètics a Priori

Kant fa una distinció fonamental entre diferents tipus de judicis:

• Judicis analítics a priori: són aquells en què la predicació està continguda en el subjecte, com "els triangles tenen tres costats". No aporten informació nova.
• Judicis sintètics a posteriori: depenen de l’experiència i aporten informació nova, com "fa calor a l’estiu".
• Judicis sintètics a priori: són la clau de la filosofia de Kant. Són judicis que amplien el coneixement però que no provenen de l’experiència, sinó de les estructures a priori de la ment, com les lleis matemàtiques o les lleis fonamentals de la física.

Segons Kant, la ciència es basa en aquests judicis sintètics a priori, ja que, per exemple, la geometria euclidiana i la física newtoniana estableixen veritats universals que no depenen de l’experiència directa.

Les Facultats del Coneixement: La Sensibilitat i l’Enteniment

Kant divideix el coneixement humà en dues facultats:

• La sensibilitat: és la capacitat de rebre impressions del món exterior a través dels sentits. Aquesta informació és organitzada per les formes pures de la sensibilitat, que són l’espai i el temps. Això significa que no percebem el món directament, sinó estructurat segons aquestes dues formes universals.
• L’enteniment: és la facultat que ordena la informació proporcionada pels sentits mitjançant els conceptes purs o categories. Entre aquestes categories es troben la causalitat, la substància i la unitat.

Per tant, el coneixement és el resultat de la interacció entre la sensibilitat (que proporciona dades) i l’enteniment (que les organitza mitjançant les categories).

Possibilitats i Límits de la Metafísica

Aquesta teoria té conseqüències importants per a la metafísica. Kant conclou que només podem conéixer fenòmens, però no podem tindre accés als noümens, és a dir, a la realitat en si mateixa. Això significa que no podem conéixer racionalment l’existència de Déu, la immortalitat de l’ànima o la llibertat en termes metafísics, ja que aquests conceptes no es basen en l’experiència.

Les Idees Transcendental i l’Antinòmia de la Raó

La raó té una tendència natural a voler anar més enllà del que permet el coneixement possible i caure en contradiccions (antinòmies). Per exemple, podem argumentar tant a favor com en contra de la infinitud de l’univers sense arribar a una resposta definitiva, ja que aquestes qüestions superen els límits del coneixement humà.

La Finalitat de la Metafísica

Encara que Kant nega que la metafísica puga ser una ciència en el sentit tradicional, no la rebutja completament. La metafísica té una funció pràctica en la moralitat, ja que conceptes com la llibertat i Déu poden ser assumits com a postulats de la raó pràctica per a donar sentit a l’ètica i la responsabilitat moral.

Conclusió

L’aparició del racionalisme i l’empirisme durant la modernitat europea va suposar una transformació radical en la manera d'entendre el coneixement i la realitat. Mentre que els racionalistes buscaven fonaments segurs en la raó i les idees innates, els empiristes defensaven que tot coneixement prové de l'experiència. Aquest debat va marcar profundament la filosofia moderna i va establir les bases per al desenvolupament posterior de la ciència i la filosofia contemporània.

Conclusions

Kant revoluciona la filosofia establint un equilibri entre racionalisme i empirisme. D’una banda, accepta que el coneixement comença amb l’experiència, com defensaven els empiristes. Però, d’altra banda, sosté que l’enteniment imposa estructures a priori al coneixement, com afirmaven els racionalistes.

Amb la seua filosofia crítica, Kant redefineix els límits del coneixement humà, mostrant que la metafísica no pot ser una ciència en el mateix sentit que la matemàtica o la física, però que continua sent important per a la reflexió moral i filosòfica. Aquesta teoria obrirà el camí a les corrents posteriors de la filosofia, com l’idealisme alemany i la filosofia contemporània.