Les qualitats del so, el ritme i l'educació musical infantil

Les qualitats del so

Cada so té unes característiques pròpies que el fan diferent de qualsevol altre. Qualitats del so: tempo i durada, intensitat i timbre.

El tempo i la durada

• El tempo: variació de la velocitat amb què s’interpreta un ritme, es pot seqüenciar la cadència del ritme en tres nivells: lent, normal i ràpid.
• Durada: longitud d’un estímul o so, les dues variables llarg i curt.

Per interpretar els diferents conceptes del ritme s’usen les figures musicals i el compàs.

• Les figures musicals: símbols que assignen a les notes musicals la seva durada.

Negra: pulsació.

Corxera: pas ràpid.

Blanca: moviment lent.

Semicorxera: més ràpid.

• El compàs: mesura de temps que serveix per determinar el ritme. S’han d’alternar els compassos binaris (vals, balancejos, girs).

La intensitat: és la qualitat del so basada en el contrast fluix i fort. S’aplica progressivament en la interpretació de cançons i ritmes, i a mesura que l’infant es fa gran s’introdueixen la terminologia i les grafies musicals referides a aquesta dinàmica. La intensitat es percebuda d’una manera sensorial.

L’altura: escala musical o registre que s’utilitza en cantar, d’aquesta manera s’identifiquen els sons alts com aguts i els sons més baixos com a greus.

El timbre: qualitat del so emès per una veu o instrument, la qual permet diferenciar-la d’altres veus o instruments de la mateixa natura.

El ritme

La descoberta del ritme: (com a element habitual) fenomen repetitiu produït amb una freqüència més o menys regular durant un període de temps. És una capacitat educativa imprescindible que es pot establir correctament en una edat primerenca, a més unes activitat rítmiques adequades ajudaran col·lateralment en altre aprenentatge com la prelectura, el càlcul i un bon desenvolupament psicomotriu. També contribueix a prevenir possibles problemes motrius, espacials i de lateralitat.

Seqüència en l’adquisició del ritme:

• El domini del ritme intern: (és la base del desenvolupament de l’infant) és el que s’expressa de manera espontània (els batecs del cor, la respiració, la cadència en caminar) i és propi de cada infant. La primera fase de l’educació del ritme ha d’anar adreçada a la descoberta individual del ritme propi.
• L’aprenentatge del ritme extern: és el que es produeix en l’entorn, i per tant necessitarà un aprenentatge. Es pot contribuir a l’assimilació d’aquests ritmes utilitzant instruments de percussió o organitzant l’espai. A partir dels 5 o 6 mesos, els infants mouen un sonall o copegen una pandereta si se’ls dóna a conèixer l’instrument.
• La conquesta de l’espai i l’expressió de ritmes: a partir dels 15 mesos és important sincronitzar utilitzant el moviment com a mitjà d’expressió per mitjà de la música. L’infant va adquirint capacitats per adaptar el seu cos als ritmes més diversos i, finalment, per expressar-los, mitjançant el moviment del cos, el so o la manipulació d’objectes.

Ritme i pulsació:

La base del ritme la pulsació: és el ritme més simple a partir d’impulsos iguals, regulars i definits. Es pot crear pulsacions directament amb els dits, amb les mans o amb l’ajuda d’un instrument. La pulsació pot ser més lenta o més ràpida, però sempre ha de tenir la mateixa cadència. Aproximadament fins als 2 anys, l’infant només és capaç d’assimilar aquesta cadència.

De la pulsació al ritme: el ritme va marcat per les figures musicals, que coincideixen amb les síl·labes de la lletra de la cançó, el ritme ja no és monòton, sinó que segueix la tonada de la cançó.

La improvisació i la creativitat: cal deixar aflorar tots els aspectes creatius que els infants porten dins i despertar des de petits, potenciant-los la creativitat. S’han de treballar models d’improvisació perquè l’infant els interioritzi, sense deixar que l’infant es pugui expressar de manera vocal i instrumental.

Etapes evolutives:

Durant el primer any de vida: serà bàsic el treball de la pulsació, ha de ser l’adult qui marqui el tempo: ràpid, normal o lent segons els ritmes que interpreti o la intenció amb què ho faci. És important començar amb ritmes binaris, o dues pulsacions (cançons de falda). Gradualment s’han d’introduir els ritmes ternaris, de tres pulsacions (cançons de bressol).

Dels 12 als 24 mesos: l’infant adquireix més independència motriu, pot començar a copejar ell mateix amb les mans i en diferents parts del cos, també pot copejar en altres llocs seguint les pautes que li marquin. Per consolidar la pulsació, també es poden utilitzar instruments de percussió, s’han de continuar treballant els ritmes binaris i ternaris marcant les síl·labes amb els palmells. A partir dels 18 mesos, l’infant comença a assimilar el concepte de tempo, la durada és un altre concepte que es pot començar mitjançant la veu o un instrument i pot potenciar la creativitat.

Dels 23 als 36 mesos: consolidació del domini de la pulsació, es poden introduir instruments que necessiten més precisió (triangles) augmentant les dificultats.

A partir dels 36 mesos: a partir dels 3 anys convé introduir petites cèl·lules rítmiques, sense deixar de banda la pulsació.

Sons i silenci

La descoberta del so: anar despertant-li l’oïda i desenvolupant-li la capacitat de memòria i identificació auditiva.

El procés d’assimilació dels sons: (escoltar – imitar – reconèixer – reproduir – crear) en les primeres etapes el procés serà d’escolta – recepció, i a mesura que es faci gran, avançarà als estadis de reconeixement i creació.

Tipus de sons: l’infant va captant i treballant els sons a mesura que avança el seu desenvolupament.

• ^{Sons realitzats amb el propi cos.}
• Sons del seu entorn.
• Sons onomatopeics (imitar veus com animals).
• Sons de la natura (vent, foc, riu...)

El silenci: és el control de la inhibició voluntària dels moviments, en què s’associa la immobilització amb el silenci.

La seqüència del so-silenci: l’educació del silenci és primordial per poder iniciar qualsevol activitat, l’infant es mostra receptiu davant d’una situació de silenci abans d’escoltar una cançó. La idea del silenci és necessària, hi ha de ser educat des que entren a l’escola.

Cal treballar el silenci en l’educació infantil?: a partir de l’any, es comença a treballar el silenci amb gestos, sempre s’ha de fer el mateix gest per representar el silenci. Als 18 mesos les activitats més freqüents és fer desaparèixer un objecte per indicar que s’ha de fer silenci i en els moment que torni els infants l’identifiquen amb el so, també es poden relacionar 2 imatges com el sol i la lluna. També es pot inventar el racó del silenci on es mouen com figures, sense fer soroll i ballant en silenci. A mesura que l’infant adquireix més destresa amb els instruments de percussió, es pot introduir el concepte so/silenci amb consignes.

Els instruments i l’orquestra

Criteris de classificació: manera de tocar o material.

Manera d’interpretar: es poden tocar:

-Percudint-los o copejant-los.

-Agitant-los.

-Bufant.

-Fregant o picant.

Segons el material de què estan fets:

-Instruments de membrana.

-Instruments de metall.

-^{Instruments de fusta.}

-Instruments de corda.

Les famílies d’instruments: percussió, corda i vent.

Percussió: (copejar o agitar).

• Percussió petita:
• Percussió de plaques:
• Secció de percussió:

Corda:

• Corda fregada:
• Corda puntejada:
• Corda percudida:

Vent:

• Vent de metall:
• Vent de fusta:

L’audició musical

L’audició com a procés de relaxació: la relaxació per mitjà de la música és un aprenentatge i, com a tal, ha de ser ensenyada. Se’ls pot ensenyar a relaxar-se a partir dels 6 mesos. Els infants s’han de col·locar en silenci, en un ambient amb llum fosca, estirats panxa enlaire. L’educador els acaricia seguint el ritme de la música. És convenient escoltar les audicions 2 vegades al dia durant 1 setmana. També es pot ajudar a l’infant a imaginar escenes o imatges o a incorporar paraules.

L’audició i el desenvolupament emocional: l’audició també contribueix a desenvolupar la part emocional de l’infant. A partir de les audicions, es pot treballar com és la música: trista, alegre, suau, dolça, romàntica, enèrgica. Algunes músiques més melòdiques pretenen crear un clima, i és molt adequada per explicar temes transcendentals com la mort. A partir d’audicions també es poden crear espais d’emocions.

Audicions descriptives: comporten una implicació pel que fa a l’execució de moviments i representacions.

Passos que s’han de seguir abans d’escoltar una audició descriptiva: en primer lloc s’ha de motivar els infants per fer-los tenir il·lusió per l’audició en forma de conte o dibuixos. Convé ajudar-se de disfresses, instruments i moviments corporals per poder crear un teatre musical a partir de l’audició.

Audicions descriptives en la pràctica: mitjançant aquest treball d’audició, es poden fer connexions amb altres àrees de coneixement.

L’audició i l’òpera: la manera de representar-la i la motivació seran crucials perquè els nens i nenes l’entenguin. Per aquesta raó, com passa amb la música descriptiva, es pot acompanyar o reforçar amb ninos, titelles i contes. Es pot oferir la història de l’òpera completa o per fragments, depenent de l’edat. Les diferents veus que s’interpreten en una òpera poden ser representades a partir de titelles i els infants identificaran els personatges amb les veus:

• Dones: soprano (més agut) i contralt (més greu).
• ^{Homes: tenor (més agut) i baix (més greu).}
• ^{L’educació vocal i el cant.}

Evolució vocal del nadó: la veu es pot considerar el primer instrument de producció de sons. Estimular i desenvolupar la part vocal és feina de l’educador i de la família.

• La veu de l’educadora és un model que l’infant ha de seguir. Cal parlar en una tessitura correcta, sense cridar.
• S’han de respectar els ambients de silenci i educar-los perquè s’escoltin entre ells i no parlin tots a l’hora.
• El crit i la veu crispada són els enemics principals del cant.
• La veu ha de ser natural i càlida compatible amb una actitud somrient i relaxada.
• És bàsic tenir cura de la veu i ensenyar als infants, des de petits a utilitzar-la correctament.