Psicomotricitat: una visió integrada i global

Què és la psicomotricitat?

Originàriament es referia a retards o problemes evolutius dels xiquets.

Es considerava un mètode terapèutic o reeducatiu per a normalitzar el comportament de l’infant.

Posteriorment s’ha anat ampliant el terme, i inclou una metodologia educativa integrada i global amb la qual es poden preveure i evitar alguns dels problemes en els quals els infants necessiten atenció reeducativa.

La psicomotricitat és una forma d’abordar l’educació que pretén desenvolupar les capacitats de l’individu (intel·ligència, comunicació, afectivitat, sociabilitat, aprenentatge, etc…) a partir del moviment i l’acció.

Metodologies d’intervenció psicomotriu:

a) Segons la posició que ocupa el educador/a:

Directiva: la intervenció es farà a partir d’una programació amb objectius i una preparació de les sessions.

Així les sessions de preparació són un instrument o mitjà amb principis didàctics perquè l’infant adquireixi habilitats i comprensió de conceptes.

No directiva: la intervenció es farà a partir dels desitjos dels infants. No té ni programació ni objectius, ni ordenació d’activitats en les sessions (sols depén de les vivències i desitjos dels xiquets) S’ANOMENA: VIVENCIAL

b) Segons el criteri de l’educador/a: basats en les teories

Conductisme: prioritzen els models directius.

Psicoanàlisi: prioritzen els models vivencials.

PROPOSTES METODOLÒGIQUES

1. Psicocinètica de Jean Le Boulch

Esta concepció psicocinètica es fonamenta en continguts de (neurologia, psicologia, i psicofisiologia)

Le Boulch per a dissenyar les activitats de psicomotricitat recomana que es consideren: els interessos dels xiquets i les necessitats evolutives de cada etapa.

L’objectiu fonamental per a Le Boulch de l’educació psicomotriu és l’estructuració de la personalitat, per a estructurar-la, cal aconseguir abans una estructura de l’esquema corporal, que s’obté a partir de moviments espontanis.

2. Linea Psicopedagògica de Louis Picq i Pierre Vayer

Durant l’evolució de l’infant el desenvolupament motor esta molt relacionat amb l’activitat mental.

Picq i Vayer assenyalen que fins als 3 anys la motricitat i el psiquisme estan superposats, a partir dels 3 o 4 el desenvolupament motor, afectiu i cognitiu, van independitzan-se, fins als 7 o 8 on l’infant:

-Pren consciencia del seu propi cos

-Es defineix la lateralitat

-Adquireix l’orientació, és a dir, s’adapta al món exterior.

És el periode de la integració social progressiva.

Picq i Vayer utilitzen una metodologia directiva a l’hora de preparar activitats de psicomotricitat.

Per a preparar una sessió de psicomotricitat dirigida hi ha una planificació:

1- aplicar un examen psicomotor per a identificar les característiques i les necessitats (proves estandar)

2- organitzar els objectius

3- seleccionar les activitats i la metodologia

4- posada en marxa d’aquestes activitats

5- avaluació de la pràctica psicomotriu.

3. L’Educació Vivenciada d’ André Lapierre i Bernard Aucouturier

-La psicomotricitat vivenciada o relacional és una visió pedagògica oberta; considera a l’infant el propi gestor dels seus aprenentatges mitjançant el joc espontani.

Gràcies a este joc espontani, s’aconseguirà un desenvolupament global del nen, ja què, a través d’ell

Expressarà les seues emocions i sentiments

Realitzarà descobriments

Li facilitarà la relació amb els altres nens, el seu cos, i els altres objectes.

Tot açò els permetrà desenvolupar-se, evolucionar i aprendre.

-La psicomotricitat vivenciada posa l’enfasi en allò que el xiquet aconsegueix (aprén) i NO en els dèficits o carencies que presenta.

-L’educador/a ha de tenir un espirit creatiu i una experimentació i adaptació continúes.