Psicomotricitat: Orígens i Models

Orígens de la Psicomotricitat

Inicialment, el terme 'psicomotricitat' s'utilitzava en la pràctica clínica per referir-se a retards o problemes evolutius en infants, amb una consideració terapèutica. Posteriorment, es va consolidar una concepció del desenvolupament infantil que reconeix una identitat inicial entre les funcions neuromotrius i psíquiques. La psicomotricitat, per tant, es dedica a l'estudi i comprensió dels fenòmens relacionats amb el moviment corporal i el seu desenvolupament.

Classificació segons el Rol de l'Educador

La intervenció psicomotriu es pot classificar segons la posició de l'educador:

• Directiva: Es basa en una programació prèvia amb objectius definits i sessions estructurades.
• No directiva: Parteix dels desitjos i iniciatives de l'infant per a l'adquisició d'habilitats o conceptes, sense una programació preestablerta.

Corrents Metodològics de la Psicomotricitat

Existeixen tres corrents principals, cadascun amb els seus autors de referència:

• Psicocinètica: Jean Le Boulch.
• Línia Psicopedagògica: Picq i Vayer.
• Educació Vivenciada: A. Lapierre i B. Aucouturier.

Model Psicocinètic (Jean Le Boulch)

Considera el moviment com un mitjà fonamental per a l'educació de la personalitat. Les dinàmiques de grup són essencials, ja que el desenvolupament personal es produeix en relació amb els altres. Les sessions típiques inclouen jocs, activitats d'expressió i sessions psicomotrius.

Model d'Educació Corporal (Picq i Vayer)

Es centra en l'organització de l'esquema corporal. Inicialment, es va orientar a la reeducació de trastorns motors i a la teràpia d'infants amb deficiències, però posteriorment es va ampliar a tots els infants. L'acció educativa es focalitza en:

• El descobriment i la consciència del propi cos.
• La interacció de l'infant amb el món dels objectes.
• La relació de l'infant amb els altres.

Model d'Educació Vivenciada (A. Lapierre i B. Aucouturier)

Aquest model tracta l'infant com una globalitat, utilitzant la vivència i l'experiència com a eixos centrals. Afavoreix la creativitat i potencia el desenvolupament lliure de la comunicació entre els infants i amb els educadors. La comunicació no verbal (mirades, gestos, distància, contacte) és la protagonista de les sessions. Aucouturier proposa una sala amb dos espais diferenciats: un per a l'expressivitat motriu i un altre per a la representació. Es fomenta el joc espontani, a iniciativa de l'infant. Les sessions es divideixen en tres temps: vivència i acció, narració del conte i representació.

Lateralitat

La lateralitat és el procés pel qual es desenvolupa la predilecció o domini d'un costat del cos respecte a l'altre.

Estructuració Espaciotemporal

L'estructuració espaciotemporal és un procés integrat dins del desenvolupament sensoriomotor i cognitiu.

Percepció

Veig/Noto (3ACT).

1A2C3A4C5A6B7D8C9D10B11B12C13A14A15B16B17B18D19B20B21C22D23D24C25D