Psicomotricitat: Mètodes i Beneficis en el Desenvolupament Infantil

Mètode terapèutic: La psicomotricitat formava part d'un tractament terapèutic o reeducatiu, utilitzat en la pràctica clínica per tractar nens amb retards i alteracions en el seu desenvolupament. Actualment, continua formant part dels mètodes d'estimulació primerenca i reeducativa, incloent també un enfocament més preventiu, orientat a detectar i prevenir la possible existència de trastorns psicomotrius o emocionals.

Pràctica educativa: La concepció restringida anterior ha deixat pas actualment a la utilització de la psicomotricitat com una metodològia educativa a aplicar a tots els nens i nenes durant l'educació infantil. Aquesta pràctica contribueix a estimular el desenvolupament físic i psíquic dels nens i contribueix a prevenir o evitar alguns dels problemes pels quals algun nen podria necessitar una atenció reeducativa posterior.

L'aspecte motor: El to assegura l'equilibri del cos i de cadascuna de les seves parts, adoptant una postura apropiada. A més, aporta elasticitat, estabilitat, força i precisió.

La sensibilitat: Les estructures neurològiques que regulen la funció tònica reben estimulacions, tant internes com externes, i mantenen una constant tensió latent que les uneix entre si.

Les emocions: El to és a la base de la manifestació de les emocions.

La relaxació: La disminució voluntària del control tònic dóna lloc a la relaxació muscular que té un efecte sobre la relació corporal. Per aquesta raó, es poden programar activitats de relaxació per exercitar el control tònic.

La relaxació conscient: Necessita, per ser practicada, un bon coneixement del propi cos, amb cert domini de l'esquema corporal. Es porta a terme amb una metodologia directiva.

La relaxació automàtica: Es posa en pràctica després que els nens i nenes hagin realitzat activitats que els hagin provocat molta fatiga. Els educadors i educadores gairebé no intervenen i deixen que els nens o nenes descansin de la manera més tranquil·la en un ambient adequat, potser amb una música suau de fons.

El sistema postural: Es va formalitzant a través del to muscular, que sosté la postura des de l'origen.

La vida afectiva: El diàleg toni-corporal entre la mare i el nadó incideix inicialment en les postures. Les experiències sensoriomotrius viscudes pels nens i nenes. El sistema cinestèsic, que està format per l'aparell vestibular i els receptors sensorials dels músculs i els tendons del cos.

Dificultats en el control del sistema postural: Poden repercutir en un augment de cansament, ansietat i problemes d'atenció. Dificultat en activitats d'exploració, la qual cosa pot afectar l'autonomia personal i la vida de relació de nenes i nens. Dificultat per accedir a aprenentatges cognitius superiors, perquè es gasten les energies per mantenir l'equilibri.

La lateralitat: O dominància d'una part del cos sobre l'altra és necessària en l'adquisició psicomotriu perquè: Facilita la representació de l'esquema corporal. En tenir un costat més significatiu, aquest es converteix en una referència clara. En ser viscuda i experimentada, es té consciència tant de la mateixa part com de la part del costat contraproduent. Serveix per especialitzar-se en el domini de qualsevol acció. Les persones amb ambidextrisme no aconsegueixen el mateix domini que les persones esquerranes o dretanes perquè, segons sembla, no han assolit el mateix nivell d'especialització. Afavoreix l'orientació i organització espacial. Com un costat del cos és predominant i significatiu, aquesta vivència organitzativa es projecta cap a fora, cap a l'espai, traduint-se en una millor orientació espacial. La lateralitat hauria d'estar definida entre els 4-7 anys; de fet, cap als 6 anys, poden representar la seva pròpia dreta i esquerra, adquirint la seva pròpia noció conceptual. Als 8-9 anys poden representar la dreta i esquerra des de la posició de la persona que tenen davant. Si aquest procés no es desenvolupa espontàniament, hem d'actuar facilitant el predomini lateral natural de nens i nenes, que s'anirà manifestant espontàniament, sense forçar-lo en un sentit ni en l'altre. Segons J. Palacios, com a norma general amb la lateralitat, si no es presenta cap problema, el millor és no intervenir, però si espontàniament no s'ha produït una definició, convé lateralitzar al nen a un altre costat. Aquesta intervenció s'ha de fer al voltant dels 5 anys, mai abans dels 4 anys i, per descomptat, abans que es vegi immers en l'aprenentatge de l'escriptura. El mateix autor considera més aconsellable lateralitzar cap a la dreta.

Procés d'interiorització del temps: El procés d'interiorització del temps s'inicia en nenes i nens a partir de la vivència de les rutines i els hàbits diaris. Aquests estableixen un ritme, una successió d'esdeveniments, que són el nucli de la seva estructuració temporal. Etapa 1: Adquisició dels elements i nocions bàsiques, estretament lligats a l'acció pròpia dels nens i nenes. Etapa 2: Presa de consciència de les relacions en el temps, en la qual s'aprenen diversos moments temporals així com les seves relacions recíproques. També s'arriba a les nocions de simultaneïtat i successió. Etapa 3: Abast del nivell simbòlic a partir de la coordinació dels diferents elements i la capacitat d'abstracció.

Transtorns psicomotors: A causa que les àrees psicomotrius estan molt relacionades entre elles i de la gran diversitat de trastorns possibles, no és fàcil establir una classificació integradora dels diferents trastorns. En el text identifiquem dues propostes, la d'H. Brucher i la de J. Ajuriaguerra. H. Bucher proposa una classificació en tres grups psicomotors a partir d'una possible etiologia:

• Transtorns de l'esquema corporal
• Retards de maduració
• Disharmonies toni-motores

J. Ajuriaguerra proposa aquesta classificació de trastorns psicomotors:

• Desordres en la realització psicomotora
• Inestabilitat psicomotriu
• Debilitat motora
• Problemes de lateralització
• Transtorns toni-emocionals o de relació