Protectorat Espanyol al Marroc i Dictadura de Primo de Rivera

El Protectorat Espanyol al Marroc

El 1900, Espanya va consolidar la penetració al nord d'Àfrica. Amb la Conferència d'Algesires (1906) o el Tractat Hispanofrancès (1912), es va establir un protectorat al Marroc. A Espanya li va correspondre el Rif i, per la costa atlàntica, un enclavament (Ifni, Rio de Oro). Espanya estava interessada en els possibles beneficis econòmics (indústria, mineria...) i a recompondre el prestigi de l'exèrcit. La presència dels espanyols allà va ser resposta per les càbiles. Els continus atacs van donar lloc a un dur contingent militar. El 1909, els rifenys van infligir una forta derrota als espanyols al Barranc del Llop. Es va decidir augmentar el nombre de soldats.

La mobilització contra la guerra es va iniciar a Barcelona, ja que des d'allà sortien els militars. Es va crear un comitè de vaga amb participants lerrouxistes, socialistes i anarquistes, que va donar lloc a la vaga general. Aquesta vaga va derivar en una revolta popular que va desbordar l'objectiu inicial i va acabar sent un esclat de totes les tensions socials acumulades. Les autoritats van declarar l'estat de guerra i van reprimir les tensions, cosa que va provocar una dura repressió posterior.

El protectorat espanyol del Marroc no tenia gaire interès econòmic per als empresaris. Les classes populars es mostraven en contra d'una guerra colonial.

L'Exèrcit i la Crisi Política

L'exèrcit tenia un conflicte intern pels ascensos per mèrits (...). Després de la Primera Guerra Mundial es van reiniciar les accions militars, ja que volien controlar el territori. Aquesta intervenció territorial va tenir èxit a la zona occidental del territori, i a la part oriental van mantenir resistència, i van lluitar per controlar Melilla i van anar cap al Rif. Els rifenys atacaven per sorpresa les tropes d'Annual, amb les següents conseqüències: la impopularitat de l'empresa del Marroc va estendre la crítica pública, el govern va dimitir i es va formar un nou govern de concentració dirigit per Maura. A més a més, es va iniciar un procés parlamentari. Es va elaborar un informe, l'expedient Picasso.

La qüestió marroquina va passar a ser un factor de crisi política. L'expedient no va arribar mai a les Corts, ja que uns dies abans es va produir el cop d'estat de Primo de Rivera.

La Dictadura de Primo de Rivera

L'interès de Primo de Rivera no va estar centrat en el conflicte marroquí durant la primera etapa de la seva dictadura. Un any després es va organitzar el desembarcament d'Alhucemas (1925). Després d'unes derrotes, aquests es van rendir i es van retirar les tropes franceses. El 1927, l'exèrcit espanyol dona per acabada l'ocupació al Marroc.

Podem dividir la dictadura de Primo de Rivera en dues fases: fins al 1925 va governar l'anomenat Directori Militar, integrat per militars, i a continuació es va passar al Directori Civil, tot i que els militars mantenien importància.

Les primeres mesures del Directori Militar van ser d'un marcat caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits i sindicats, militarització de l'ordre públic i repressió de l'obrerisme radical. Amb la intenció d'acabar amb el caciquisme es va elaborar un estatut municipal i un altre de provincial, i es van dissoldre els ajuntaments. A la pràctica, va significar la substitució dels antics cacics per uns altres de nous.

Després d'haver solucionat el conflicte del Marroc amb el desembarcament d'Alhucemas es va anar abandonant la idea d'una dictadura transitòria i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim amb el model del feixisme italià: es va formar una Assemblea Nacional Consultiva, els membres de la qual no eren elegits per sufragi, sinó per designació, i es va crear un partit únic, Unió Patriòtica, integrat per catòlics, funcionaris i cacics rurals.

Política Econòmica i Social

Pel que fa a la política econòmica, la dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica mundial, i es va iniciar un programa de foment de la indústria i les infraestructures, deixant el problema agrari de banda. La idea va ser la nacionalització d'importants sectors de l'economia i la intervenció estatal.

Hi va haver un important foment de les obres públiques. L'economia va tenir un marcat caràcter proteccionista i es van concedir monopolis com el de la telefònica i el petroli (CAMPSA). El món agrari no va rebre cap reforma i continuava en mans dels grans propietaris.

En terreny social, la intervenció de l'estat pretenia eliminar els conflictes laborals integrant els sectors moderats de l'obrerisme i reprimint els més radicals. Es va crear un gran sindicat vertical (patrons i obrers): s'anomenava Organització Corporativa Nacional, i regulava els salaris i les condicions de treball. Sota aquest sindicat, les organitzacions moderades, com la UGT, es van moure en llibertat, però els anarquistes i comunistes van ser perseguits.

Oposició a la Dictadura

L'oposició a la dictadura va estar integrada per antics líders dels partits de la Restauració, que criticaven l'excessiva durada del règim. El règim va intentar controlar els intel·lectuals i les universitats, però les figures d'aquest món es van rebel·lar contra la dictadura i la seva política cultural.

Conceptes Clau

Caciquisme

Va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d'Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella. Els cacics eren les persones que dominaven i fins i tot controlaven els ressorts principals del poder en un nucli de població. Aquests van manipular les eleccions contínuament d'acord amb les autoritats, sobretot els governadors de les províncies.

Tornisme

Alternança en el govern dels dos partits (conservador i liberal) que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. Es garantia l'estabilitat institucional per mitjà de la participació i es posava fi a la intervenció de l'exèrcit en la vida política.

Cuner

Candidat a les eleccions que no era de la mateixa localitat.

Oligarquia

Règim polític en què el poder es troba en mans d'una minoria.

Tupinada

El conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir l'adulteració sistemàtica dels resultats electorals.

Bipartidisme

Alternança del poder entre dos grans partits. En el cas d'Espanya eren el conservador i el liberal, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern, que s'aconseguia amb les eleccions, l'adulteració del vot, el caciquisme i les influències.

Encasellat

Llista de diputats que havia de sortir elegits a cada districte, reservant sempre escons a l'oposició dinàstica.

Nacionalisme

Ideologia d'un poble que, afirmant la seva naturalesa de nació, aspira a constituir-se en un ens autònom o un Estat independent.

Mambises

Nom amb el qual es coneixia als insurgents cubans. La insurrecció es va produir l'any 1879 i va ser derrotada l'any següent per la manca de suport, l'escassesa d'armament i la superioritat de l'exèrcit espanyol.

Regeneracionisme

Va ser un moviment intel·lectual entre els segles XIX i XX que pretenia reflexionar objectivament i científicament sobre les causes de la decadència d'Espanya com a nació.

Torn Pacífic

Alternança en el govern dels dos partits dinàstics (conservador i liberal).

Cacic

Persona que domina i fins i tot controla els ressorts principals del poder en un nucli de població.

Krausisme

Sistema filosòfic ideat per Friedrick Krause, que va tenir una gran difusió a Espanya gràcies a la Institución Libre de Enseñanza. Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista comportaven el contacte directe de l'alumne amb la naturalesa i amb qualsevol objecte de coneixement, la laïcitat i la llibertat de consciència.