Prejudicis lingüístics, mite del bilingüisme i la llengua catalana

Els prejudicis lingüístics

La sociolingüística és la disciplina que estudia l’ús que fan els parlants de la llengua i el seu comportament lingüístic. Això ha dut a observar una sèrie de factors extralingüístics que motiven el parlant a canviar de llengua en segons quin context, així com a estudiar les situacions de contacte lingüístic que es produeixen en la societat actual i els fenòmens que aquestes provoquen.

En relació amb els comportaments lingüístics, en situacions de conflicte lingüístic hi sol haver prejudicis lingüístics, és a dir, judicis de valor que es fan sobre una llengua (normalment la minoritzada). Per tant, es tracta d’afirmacions que no es poden comprovar científicament; no pot haver-hi consens sobre aquestes perquè depenen de la subjectivitat del parlant que les emet.

Segons Jesús Tuson, hi ha dos tipus de prejudicis lingüístics en funció de qui els emet:

• Els innocents: apareixen per ignorància dels parlants que els emeten i que neixen de la necessitat de crear estereotips per classificar la realitat que coneixem. Per exemple, “La meva llengua és la més fàcil de totes” o “Les llengües amb més parlants són més útils”. En aquest cas, la dificultat o la facilitat d’aprendre un idioma ve determinada per la filiació lingüística, és a dir, una llengua serà més fàcil com més s’acosti a la família lingüística del parlant que emet aquesta afirmació. De la mateixa manera, la utilitat d’una llengua no té res a veure amb el nombre de parlants, sinó que la llengua més útil és la que ajuda al parlant a resoldre les diferents situacions comunicatives del seu dia a dia.

• Els perversos: són propulsats pel govern i planificats per tal de fer desaparèixer certes llengües que no interessen a l’estat. En són exemples “Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat” o “On anirem a parar amb aquestes llengües locals?”. Una llengua, mentre sigui viva, va canviant per adaptar-se a les necessitats comunicatives dels seus parlants. Així com també cal tenir present que totes les llengües, sense excepció, han estat en algun moment, i són, llengües locals, per la qual cosa totes són llengües útils en les respectives comunitats lingüístiques.

En definitiva, els prejudicis apareixen sempre lligats a comunitats lingüístiques de llengües minoritzades i no en el si de comunitats lingüístiques normalitzades. En aquest sentit, actuen com a mecanismes d’uniformització lingüística i són la causa i la conseqüència, alhora, de l’aparició d’actituds desfavorables o de deslleialtat lingüística cap a les llengües minoritzades.

La mitificació del bilingüisme. Prejudicis i tòpics

El bilingüisme com a fenomen generalitzat d'una societat (bilingüisme social) no és un fet natural, ja que les comunitats lingüístiques només necessiten una llengua per comunicar-se entre si. En realitat, no hi ha cap societat amb dues comunitats lingüístiques amb bilingüisme generalitzat, estable i neutre, ja que només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua del territori; l'altra continua essent monolingüe en la seva llengua.

L'afirmació «El bilingüisme és sobretot un mite» correspon a Lluís Aracil i descansa en la idea que els parlants bilingüitzats no han triat ser-ho, sinó que s'han vist obligats a aprendre la llengua nouvinguda, la L2. Aquest mite respon al desig d'una part de la societat - els bilingüistes - de mantenir-se en el coneixement i l'ús exclusiu de la seva llengua, la llengua dominant, la L2. De fet, defensen la ideologia que existeixen societats intrínsecament bilingües, però en realitat no ho són, sinó que s’han vist abocades a ser-ho.

Des d’aquest punt de vista, el bilingüisme social amaga una situació de conflicte lingüístic en què els drets lingüístics d’una part de la societat no són respectats. Aquesta situació sol acabar amb l’abandonament de la llengua pròpia del territori, la dominada, la L1, després d’un procés de minorització i de substitució lingüístiques, ja que són els parlants de la llengua dominada els que es veuen encoratjats a ser bilingües. No és un fet recíproc. Es tracta d’un bilingüisme unilateral. Així, la falsedat d'un ús social equilibrat i la unilateralitat del bilingüisme demostren que el bilingüisme social és un fet purament mític.

A més, cal indicar que en aquesta situació de bilingüisme social s’emeten prejudicis lingüístics a l’entorn de les llengües en conflicte. Un prejudici lingüístic és un judici de valor que es fa sobre una llengua. A diferència dels judicis de fet, que tenen un rerefons científic, els de valor són afirmacions que no es poden comprovar científicament, perquè depenen de la subjectivitat del parlant que els emet. Per tant, és un prejudici lingüístic afirmar que hi ha llengües complicades o fàcils, ja que aquestes afirmacions no es basen en criteris científics i no són demostrables.

Segons Jesús Tuson hi ha dos tipus de prejudicis lingüístics en funció de qui els emet:

• Innocents: apareixen per ignorància dels parlants que els emeten i que neixen de la necessitat de crear estereotips per classificar la realitat que coneixem. Per exemple:

  • “La meva llengua és la més fàcil de totes”

  • “Les llengües amb més parlants són més útils”

• Perversos: emanen del govern i són planificats per tal de fer desaparèixer certes llengües que no interessen a l’estat. Per exemple:

  • “Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat”

  • “On anirem a parlar amb aquestes llengües locals?”

Concepte de bilingüe i bilingüista

El bilingüisme és el cas més simple de plurilingüisme. Entenem per bilingüisme la situació en què un parlant o un grup social determinat fa servir alternadament dues llengües. Aquest ús, cal insistir-hi, ha de ser equilibrat.

Com que s’ha vist que les circumstàncies que envolten aquest fenomen són molt diverses, s’acostuma a distingir tres tipus de bilingüisme: individual, territorial i social.

El bilingüisme com a fenomen generalitzat d'una societat (bilingüisme social) no és un fet natural, ja que les comunitats lingüístiques només necessiten una llengua per comunicar-se entre si. En realitat, no hi ha cap societat amb dues comunitats lingüístiques amb bilingüisme generalitzat, estable i neutre, ja que només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua del territori; l'altra continua essent monolingüe en la seva llengua.

Per entendre el concepte del mite del bilingüisme, primer cal definir els termes bilingüe, monolingüe i bilingüista.

• Bilingüe és aquell parlant que usa dues llengües. En el cas del bilingüisme social, els únics parlants que són bilingües són aquells que tenen com a pròpia la llengua del territori. L'altra llengua, l'han apresa a través de l'escola, els mitjans de comunicació, etc.

• És monolingüe aquell parlant que només fa servir la seva llengua pròpia. En el cas del bilingüisme social, són monolingües aquells que tenen com a pròpia la llengua que ha vingut de fora, la L2.

• Anomenem bilingüista aquell parlant que percep de manera positiva el bilingüisme generalitzat en una societat, però que en realitat vol continuar essent monolingüe en la seva llengua pròpia, la L2.

L'afirmació «El bilingüisme és sobretot un mite» correspon a Lluís Aracil i descansa en la idea que els parlants bilingüitzats no han triat ser-ho, sinó que s'han vist obligats a aprendre la llengua nouvinguda, la L2. Aquest mite respon al desig d'una part de la societat - els bilingüistes - de mantenir-se en el coneixement i l'ús exclusiu de la seva llengua, la llengua dominant, la L2. De fet, defensen la ideologia que existeixen societats intrínsecament bilingües, però en realitat no ho són, sinó que s’han vist abocades a ser-ho.

Des d’aquest punt de vista, el bilingüisme social amaga una situació de conflicte lingüístic en què els drets lingüístics d’una part de la societat no són respectats. Aquesta situació sol acabar amb l’abandonament de la llengua pròpia del territori, la dominada, la L1, després d’un procés de minorització i de substitució lingüístiques, ja que són els parlants de la llengua dominada els que es veuen encoratjats a ser bilingües. No és un fet recíproc. Es tracta d’un bilingüisme unilateral. Així, la falsedat d'un ús social equilibrat i la unilateralitat del bilingüisme demostren que el bilingüisme social és un fet purament mític.

Actituds i normes d’ús

En relació amb el comportament lingüístic dels parlants, hi ha un concepte clau que és l’actitud lingüística, és a dir, la predisposició del parlant a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o una varietat lingüística i actuar en conseqüència. Les dues actituds fonamentals i alhora antagòniques dels parlants de les llengües minoritzades són, d’una banda, la lleialtat lingüística, que és una actitud positiva, de fidelitat envers la llengua (per exemple, tenir consciència lingüística); de l’altra, l’autoodi o deserció, que és el sentiment negatiu cap a la llengua pròpia, la qual cosa condueix al seu abandonament progressiu, és a dir, al canvi lingüístic. En canvi, les dues actituds fonamentals i alhora antagòniques dels parlants de les llengües dominants són la integració d’aquells que aprenen i usen la llengua minoritzada i el rebuig de la llengua per part d’aquells que únicament mantenen la seva llengua, la dominant.

En canvi, referent a l’ús de la llengua que en fan els individus cal destacar el concepte de normes d’ús, que són les regles que regeixen l’ús lingüístic imposades de manera arbitrària per la mateixa societat (no tenen res a veure amb les normes gramaticals). Els parlants les perceben com a habituals i són assumides com un fet natural. Estableixen quines llengües, varietats i registres s’han d’usar en cada situació i dins cada àmbit. Poden ser explícites, fet que implica que estan decretades (escrites, cordades), per exemple quan els governs estableixen quines han de ser les llengües de l’ensenyament a cada país o a cada comunitat autònoma; o bé poden ser implícites, és a dir, no estan escrites ni decretades, però són conegudes i practicades pels ciutadans. Les normes d’ús implícites solen afavorir la substitució lingüística (ús convencional), ja que segueixen la inèrcia derivada del mateix procés de substitució; per exemple, parlar en castellà quan en un grup de persones només hi ha un castellanoparlant (que entén i parla català) i la resta és catalanoparlant.

En conclusió, en situacions de conflicte lingüístic, la lleialtat esdevé una actitud de resistència a adoptar una altra llengua i mantenir-ne la pròpia; es mesura amb la capacitat que té el parlant per lluitar contra la inèrcia lingüística que es dicta en sentit invers (normes d’ús implícites). Aquest fenomen no es dona en societats monolingües o en societats amb la llengua normalitzada, sinó que va associada a situacions de conflicte lingüístic en què el parlant té la percepció que els seus drets lingüístics es veuen amenaçats. En cas que s’iniciï un procés de normalització, sol ser una minoria la que, amb una actitud de lleialtat, s’encarrega de rompre amb la inèrcia (normes d’ús implícites) per tal de recuperar els àmbits d’ús perduts.

Explicació i justificació de la unitat de la llengua catalana des de l’òptica científica (lingüística)

Molts romanistes de gran prestigi, alguns no catalans com Ramón Menéndez Pidal, Bernhard Schädel o Meyer-Lübke, han considerat, amb unanimitat absoluta, que la llengua catalana és unitària. Aquesta unanimitat descansa en un conjunt objectiu de trets. Així, l'estructura de la llengua catalana revela un comportament que es repeteix pertot arreu del domini lingüístic. Les diferències geogràfiques són menys acusades que en els dominis de les altres llengües romàniques (castellà, francès, italià, etc.) o d'altres grans llengües de cultura (alemany, anglès, rus, etc.).

Les denominacions com valencià, mallorquí, rossellonès, etc., referides als parlars geogràfics, són legítimes i no desvirtuen en cap moment la unitat essencial de la llengua, ja que en trobem de semblants en les altres llengües de cultura, independentment de la seva extensió i demografia. Aquestes denominacions, que algú ha volgut tenir per fragmentadores, estan basades, no en l'estructura, que és fonamentalment la mateixa des del segle XI, sinó en les diferents concepcions socials de la llengua que poden existir.

La unitat de l'estructura moderna de la nostra llengua és explicada pels seus factors històrics. Paral·lelament a allò que ocorre amb les altres llengües peninsulars, també el català, desenvolupat a la Catalunya Vella és dut a la Catalunya Nova, fins a mitjan segle XII, i, amb les grans conquestes del regnat de Jaume I, a les Illes i al País Valencià al segle XIII. A totes les zones on es va dur, ja constituïda, la llengua catalana hi rebé una influència o altra, de vegades remotíssima (com són les aportacions dels vells substrats preromans).

El tipus d'expansió cap al sud que caracteritza la llengua catalana ha fet que el límit intern més important que s’hi pot traçar és el que separa els parlars orientals dels parlars occidentals. Aquest fet explica que el parlar de Lleida sigui més acostat al de València o d'Alcoi que no al de Vic o de Girona, i que aquest sigui més afí al de Maó o al de la ciutat de Mallorca.

La llengua literària actual, respectuosa amb totes les varietats del català, és l'hereva de la llengua de Ramon Llull, d'Arnau de Vilanova, de Ramon Muntaner, de Francesc Eiximenis, de Bernat Metge, de sant Vicent Ferrer, d'Anselm Turmeda, d'Ausiàs March, de Joanot Martorell, etc. Aquesta llengua és no solament apropiada per a la creació literària, sinó també apta per a l'expressió científica i per a tots els nivells d'expressió i de comunicació.

En conclusió, si, en determinats sectors, hi ha hagut, durant anys, resistència a admetre l'evident unitat, aquest fet ha estat per ignorància o, més encara, per una manipulació de les diferents concepcions socials de la llengua abans esmentades, la qual cerca un fi extracientífic, sovint de caire polític.

El marc legal que afecta la llengua catalana (lleis estatals i autonòmiques)

Actualment, la situació legal de la llengua catalana a l’estat espanyol està avalada per un conjunt de textos legislatius: la Constitució espanyola, els Estatuts d’autonomia i les Lleis de Normalització Lingüística.

El 1978 es va dur a terme un referèndum a través del qual es va aprovar l’actual Constitució Espanyola, que en l'article 3 s'assegura que les diverses llengües de l'estat espanyol seran objecte d'especial respecte i protecció, tot i que no les esmenta pel seu nom. S’hi manifesta que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i també el dret d’usar-lo; quant a la resta de llengües pròpies, només s’hi manifesta, en canvi, que tots tenim el dret de conèixer-les, però no el deure d’usar-les.

Com que la Constitució no es referia a aquestes llengües pel seu nom, en l’estatut de cada autonomia es va incloure un capítol sobre matèria lingüística. El 1979 es va aprovar el de Catalunya; l’any 1982, el del País Valencià; i el 1983, el de les Illes Balears, en els quals es reconeix l’oficialitat de les llengües territorials, el català, juntament amb la general de tot l’estat, el castellà.

Pel que fa a les Lleis de Normalització Lingüística, la seva funció és normalitzar l’ús del català en els àmbits formals, atès que el marc legal de la Constitució i dels Estatuts no era suficient per compensar el retrocés que havia patit el català durant la dictadura. El 1983 es va aprovar la de Catalunya i el 1998, la Llei de Política Lingüística per reforçar el drets lingüístics dels ciutadans; l’any 1983 es promulga la Llei d’ús i ensenyament del valencià i el 1986, la de les Illes Balears, on el 1997 també s’aprovà el Decret de Mínims, que establí que el 50% de l’escolarització s’ha de cursar en català. El 2012 el govern de Bauzá inicià el procés d’inscripció de l’alumnat als centres educatius sense tenir en compte aquest decret.

A la Franja de Ponent (Aragó) i al Carxe (Múrcia) el català no hi té cap reconeixement oficial. A l’Estatut d’Aragó s’hi declara que l’aragonès i el català seran objecte d’especial respecte i protecció.

I ja fora de les fronteres de l’estat espanyol, a Andorra el català és l’única llengua oficial i gaudeix de tots els requisits legal propis d’una llengua no minoritzada. A la Catalunya Nord i a l’Alguer, en canvi, el català no hi gaudeix de cap reconeixement legal.

Ús del català als diferents àmbits socials (escola, mitjans de comunicació, internet en els mitjans de comunicació, xarxes socials)

Pel que fa als mitjans de comunicació, els diaris i les revistes publicades en català han anat augmentant, però segueix sent superior l’oferta en castellà. Hi ha poca premsa escrita diària en català, però en canvi sí que n’hi ha de digital (Ara Balears, Vilaweb, Nació Digital). Pel que fa a les revistes, en trobem en suport paper i en digital i de temàtica especialitzada (Sàpiens, Descobrir, Cuina, Cavall Fort, Pesca d’Illes). I les revistes culturals històriques (Serra d’Or, L’Espill) s’han adaptat al format digital.

La llengua més demandada en la ràdio a Catalunya és la catalana i l’emissora més escoltada, Catalunya Ràdio. A les Illes i al País Valencià, però, hi ha poca oferta de ràdio (IB3 i moltes emissores locals). La irrupció de la ràdio a Internet ha permès l’aparició de noves emissores com Icat.

Pel que fa a la televisió, l’oferta és mínima comparada amb el castellà, si bé a Catalunya el canal més vist és TV3. El País Valencià ha recuperat À Punt (després del tancament de Canal 9). A les Illes el 2005 naixia IB3, que ha emprat una llengua o altra en funció dels polítics de torn al govern.

És en l’àmbit de l’administració de l’estat, la justícia i el cinema, on el català té menys presència. Tot i així, destaquem que l’actual presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, l’any 2023 va prendre la decisió de permetre l’ús del català, basc, gallec i aranès a les sessions parlamentàries.

Després de l’aprovació de les diverses lleis de normalització lingüística, el model educatiu avançà cap a la implantació del sistema d’immersió lingüística en català a les Balears i a Catalunya des de principis dels 80. Aquest model, reconegut internacionalment i aplicat amb èxit, ha rebut la reprovació de diferents sectors de la societat argumentant una suposada pèrdua de coneixement del castellà. Ara per ara les diverses administracions autonòmiques i l’estatal defensen idees diferents, fet que provoca incertesa pel que fa al futur de la llengua catalana als centres escolars. Pel que fa a les universitats, el català n’és la llengua d’ús normal en l’activitat docent i administrativa; més de la meitat de les classes s’imparteix en català.

Respecte a Internet, el català està per damunt de la seva proporció en comparació amb altres llengües similars d’arreu del món; Twitter, Facebook o fins i tot la Viquipèdia tenen “una presència sana del català”, però xarxes socials com Instagram o Youtube fan evident la dificultat dels joves catalanoparlants per tenir referents que parlin en la seva llengua i aquest fet és el més greu que li ha passat a l’ús social del català des del franquisme. Malgrat tot, iniciatives com Canal Malaia o Tornada 3XL demostren que hi ha intenció de prendre mesures. D’altra banda, cal destacar dues bones notícies. La comunitat catalanoparlant de Tiktok ja acumula més de tres-cents milions de visualitzacions amb l’etiqueta #EstikTokat. El gener de 2021, Spotify publica la primera llista oficial de cançons en català després de tretze anys de presència a l’estat espanyol.

Variació estilística, situació comunicativa i registres lingüístics

La variació és la característica més important de la llengua i afecta tota la comunitat lingüística. Les diferències que hi ha entre la manera de parlar dels individus depenen de dos tipus de factors. Uns afecten de manera més personal el parlant, com ara l’extracció social, les motivacions culturals, les afeccions personals, la procedència, o petites diferències en els òrgans fisiològics que intervenen en la pronúncia.

És el que anomenam idiolecte. Altres factors afecten la manera de parlar de certs col·lectius: els membres d’un poble, d’una comarca, els parlants d’una època determinada, d’un grup social o professional, d’una edat, etc. Aquestes realitzacions col·lectives són els dialectes i comprenen les varietats històriques, les geogràfiques i les socials.

Les varietats anomenades diafàsiques, estilístiques o registres són les que depenen de la situació concreta en què es produeix la comunicació. Així, els registres són les varietats pròpies de cadascun dels usos diferents de la llengua que es produeixen en l'entramat de relacions socials.

Els registres es defineixen i ordenen a partir de quatre característiques o factors:

• El tema del text, que pot ser general o especialitzat.

• El canal de producció, transmissió i recepció del text, pot ser oral o escrit. En general, la llengua oral és més espontània que l'escrita. Dins de cadascun, però, podem distingir diversos graus d'espontaneïtat. Cal distingir entre el canal oral espontani (una conversa familiar) i l'oral no espontani (la recitació d'un text après de memòria). El canal escrit, d'altra banda, pot ser concebut per ser dit (una obra dramàtica, un discurs, una conferència, un noticiari, etc.) o no necessàriament (reflexions, descripcions, etc.).

• La intencionalitat o propòsit de l'emissor i/o receptor. Tot text es produeix d'acord amb un objectiu determinat: informar o demanar informació, aconseguir que els altres facin una acció, obtenir un determinat objecte, fer riure, etc.

• El nivell de formalitat o la relació que hi ha entre emissor i receptor. Segons la coneixença personal i la confiança que hi hagi entre els interlocutors, el text pot ser més formal o més informal. Els registres menys formals solen correspondre a usos privats de la llengua (família, amics i persones conegudes) i els més formals a usos públics (àmbit professional, públics reduïts o amplis i destinataris poc coneguts).

A partir de la combinació dels factors anteriors podem distingir entre registres formals (cientificotècnic, literari, estàndard) i registres no formals (col·loquial, vulgar). A més, cal no oblidar que existeixen altres registres especialitzats: el llenguatge jurídic, l’administratiu, el de la política… En general, els registres formals es caracteritzen per la seva correcció amb relació a la normativa, per una sintaxi ben treballada i un lèxic ric i culte i, si són textos orals, per una prosòdia acurada; en canvi, els no formals no s’ajusten a la normativa gramatical, ja que normalment solen estar associats a temes generals, la intenció és subjectiva i hi domina el to espontani. Per tant, utilitzar el registre adequat en cada situació comunicativa determinarà el nostre grau de competència lingüística i de domini de l’idioma.

Definició de llengua estàndard. L’estàndard català. Funcions de la llengua estàndard.

L’estàndard és una varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu destinada a servir de referència bàsica als membres d’una comunitat lingüística i a facilitar la intercomunicació entre aquests, eliminant al màxim les diferències dialectals, independentment del seu origen geogràfic, generacional o social. Per aquest motiu l’estàndard és normatiu, neutre i supradialectal i dona cohesió i prestigi a la llengua.

Generalment es fa servir en situacions de formalitat mitjana o alta. Per aquest motiu és la varietat que s’ensenya a l’escola i la que s’usa en l’administració i en els mitjans de comunicació. És la varietat de tothom, perquè tots els parlants la poden fer seva en el moment en què la situació comunicativa ho exigeixi i de ningú, ja que no correspon a cap zona geogràfica concreta i no és el parlar propi de cap grup de parlants.

Les funcions de l’estàndard són les següents:

• Universalitzadora: com a llengua reconeguda per tots i d'accés fàcil per a tots, ja que és la varietat menys marcada, la que menys informació aporta sobre l'origen i la identitat dels usuaris.

• Unificadora, o sigui, signe d'identitat i lligam entre els parlants dels diversos dialectes de tota la comunitat lingüística.

• Diferenciadora enfront de les altres llengües, de manera que els parlants s'identifiquin com a usuaris d'una llengua i reconeguin la seva diferenciació de les altres.

• Funció de prestigi, ja que la possessió d'un estàndard dona seguretat als usuaris perquè és una eina apta per a qualsevol necessitat comunicativa, una eina rica, flexible i culta.

• Marc de referència, o sigui, de provisió d'una norma que serveixi de model de correcció.

L'estàndard català

El català va posseir un estàndard molt acceptat a l'edat mitjana i al Renaixement, des de Ramon Llull i la Cancelleria Reial fins a l'inici del segle XVI.

Posteriorment, coincidint amb la supressió de les institucions de govern pròpies, aquest estàndard es va anar diluint i va deixar d'existir de manera efectiva. No va ser fins al segle XX que es va restablir de nou, gràcies a l'acció codificadora i normativitzadora de Pompeu Fabra i de l'Institut d'Estudis Catalans i que ha estat acceptada de forma generalitzada en tots els territoris de parla catalana. No obstant això, en l'actualitat l'acceptació d'un estàndard únic per a tot el territori de la llengua catalana ofereix certes dificultats, degudes a causes culturals i històriques i, sobretot, polítiques.

Amb tot, el vertader problema de l'estàndard català no és el de la uniformitat, sinó el de la seva existència real, o sigui, el de l'ús en tots els àmbits de la societat, ús que li ha estat negat durant llargs períodes tant en l'administració com en l'escola, ús que actualment també és limitat en els mitjans de comunicació i en altres importants parcel·les de la vida diària.

L’estàndard català i els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació en català, a més d'oferir informació i entreteniment, afavoreixen la normalització de la llengua, ja que en difonen un model estàndard, n'incrementen la vitalitat, s'adapten als nous termes que van apareixent, faciliten la cohesió social i suposen un element clau en el redreçament de la qualitat lingüística.

En el model de llengua  dels mitjans de comunicació se cerca l'equilibri entre la correcció i l'adequació per tal de respondre a les diferents situacions marcades per la intenció comunicativa i els continguts. Es tendeix a fer servir mots freqüents i a evitar arcaismes, barbarismes gratuïts, dialectalismes d'àmbit massa restringit i expressions exclusivament literàries. Els tecnicismes poc coneguts són usats només quan és estrictament necessari i sempre s'acompanyen d'una explicació. Es fa servir un llenguatge no sexista, amb preferència pels termes genèrics o col·lectius, si bé no se sol duplicar el gènere de determinades paraules perquè preval un criteri d'economia del llenguatge. 

És un model de llengua que està en evolució constant. L'ús que s'hi fa de la llengua és sempre respectuós i s'eviten expressions ofensives o incòmodes i malsonants. Si es requereix usar aquestes últimes només és perquè la informació transmesa no perdi força expressiva o versemblança i es té en compte la franja horària protegida per als menors d'edat.

L'estructura dels textos es construeix amb coherència, cohesió i adequació; es presenta i es contextualitza la informació de manera jerarquitzada segons la importància o la novetat, amb una estructura progressiva.

El model de llengua oral adequa la pronúncia a les diferents varietats geogràfiques, a les diverses possibilitats lèxiques o als trets més emblemàtics seguint la tradició culta dels diferents llocs en què es parla, tenint en compte la unitat de la llengua i la correcció lingüística. En els programes de ficció es reprodueix falsament un registre col·loquial espontani que s'adapta al tipus de programa i a l'ambient que s'hi reflecteix.

Els mitjans de comunicació disposen d'uns serveis lingüístics propis per tal d'assegurar la qualitat lingüística dels continguts. Per aquest motiu s'han servit d'una sèrie d'obres de referència, com són els llibres d'estil, que recullen directrius i recomanacions en l'ús de la llengua (Llibre d'estil d'IB3, Llibre d'estil per als mitjans de comunicació orals i escrits elaborat per la UIB, Llibre d'estil de la CCMA), el portal lingüístic És a dir (esadir.cat) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i també la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana publicat per la Secció Filològica de l'IEC.

Pel que fa a la televisió autonòmica de les Illes Balears, o IB3, el model de llengua que s'hi ha aplicat s'ha mantengut fidel al criteri d'unitat lingüística, alhora que hi ha una voluntat de recollir els accents de les diverses varietats balears i també d'altres territoris de parla catalana en boca dels professionals que hi treballen: locutors, presentadors i actors.

Tot i les polèmiques que s'han generat a l'entorn del model estàndard que s'ha aplicat en els darrers temps, s'avança cap a la consolidació d'un projecte que pot ajudar a donar cohesió social.