El Món Post-Guerra Freda: Inestabilitat i Nous Ordres

Un Món Inestable

Els nord-americans van aprofitar el resultat de la guerra per formular un nou ordre mundial. Però l'atemptat contra les Torres Bessones va capgirar la situació i ha obert el cicle actual.

La Guerra del Golf

El 2 d'agost de 1990, les tropes del dictador iraquià Saddam Hussein van envair l'emirat de Kuwait, al Golf Pèrsic. Sis dies més tard, s'assegurava el control del 20% de les reserves mundials de petroli. Volia, en primer lloc, equilibrar el seu deute extern. A través del Consell de Seguretat de l'ONU, George Bush va aconseguir muntar una gran coalició diplomàtica i militar formada per 29 països.

El Procés de Pau entre Palestins i Israelians

Estats Units arribava a la fi del segle XX com a superpotència militar i econòmica, i volia, amb l'ajuda de l'ONU, formar una pau fundada en el respecte dels drets de les nacions. Després de negociacions secretes, van signar un acord de reconeixement mutu i d'autonomia per als territoris ocupats. Ben al contrari, continuen els atemptats de radicals islàmics i les operacions de càstig de l'exèrcit israelià.

El Despertar de les Identitats

Els moviments nacionals han estat molt importants a Europa. Cal destacar els conflictes que es van produir en algunes exrepúbliques soviètiques de la regió del Caucas. Va ser dura la guerra de Txetxènia, i més tard es va proclamar la independència sense que els russos els hi agredissin. Alguns països islàmics governats per oligarquies no democràtiques van trobar en l'exaltació de la llei alcorànica una sortida.

L'Atemptat a les Torres Bessones i la Guerra de l'Iraq

El Nou Ordre Mundial

L'esfondrament del bloc comunista va significar la fi del món bipolar que havia caracteritzat el període de la Guerra Freda. George Bush va anunciar que començava un nou ordre mundial: la cooperació entre els pobles, on el regne del dret suplantaria la llei de la selva.

Estats Units, el Gendarme del Món?

Estats Units, sense l'URSS, era ja la gran potència. Tenien el poder militar i econòmic, i semblava que s'imposava un món unipolar sota els EUA. Estats Units va ser incapaç d'instaurar un règim democràtic a la Guerra del Golf. L'unilateralisme dels EUA en declarar la guerra a l'Iraq sense l'acord de l'ONU va ser criticat. Un dels fets més significatius de les últimes dècades és la força amb què va aparèixer en l'escenari polític internacional el fonamentalisme islàmic.

El Despertar de l'ONU

Durant el període de la Guerra Freda entre els EUA i l'URSS, l'ONU va estar dividida i paralitzada pel dret de veto. Des del 1991 fins a l'actualitat, l'ONU ha intentat ocupar un lloc central en les relacions internacionals. Usant el dret d'ingerència en els afers interiors d'un estat, ha realitzat moltes intervencions amb l'objectiu d'imposar, mantenir o restablir la pau. També ha dut a terme, mitjançant els Cascos Blaus, inspeccions relacionades amb la proliferació d'armes de destrucció massiva.

La Colonització de l'Àfrica i de l'Orient Mitjà

Egipte

Abans de la guerra ja era independent, però continuava dins l'àrea d'influència britànica.

Líbia

Colònia italiana. Després del conflicte, quedà sota el control de l'ONU. El 1951, independència i monarquia.

Tunísia

Colònia francesa. El nacionalisme, encarnat per Habib Burguiba, del Partit Socialista, va pujar el 1956, quan el país va accedir a la independència.

Marroc

Colònia francesa. El 1943 es fundà el partit de la independència, l'Istiqlal. El 1952 esclatà una insurrecció a Casablanca que produí una revolta general. El 1954-1955 retornà a Rabat Ibn Yusuf (futur rei Muhammad V). El 1956 es produeix la independència del Marroc. Espanya va haver d'acceptar i abandonar les seves possessions al Marroc, excepte Ceuta, Melilla i els territoris de Sidi Ifni i el Sàhara. El 1969, Sidi Ifni passa al Marroc, i el 1975, el Sàhara.

Algèria

La colònia més antiga francesa, amb molts colons europeus i de moltes generacions. La independència arribà tard i de manera traumàtica. Abans de la guerra ja havien creat diverses organitzacions nacionalistes. El 1945 hi va haver una revolta a Sétif, reprimida per l'exèrcit francès. El 1947, França atorgà una mena d'estatut autonòmic entre europeus i indígenes, que va ser un fracàs. El mateix any, els líders nacionalistes Ahmed Ben Bella, Hocine Aït Ahmed, Mohamed Boudiaf, Mostefa Ben Boulaïd i Rabah Bitat organitzaren el Front d'Alliberament Nacional (FLN), que el 1954 va iniciar la lluita armada, propugnant la independència i la revolució social. L'exèrcit francès va iniciar una repressió brutal i indiscriminada. Quan Charles de Gaulle va assolir el poder, va començar a buscar una sortida política al conflicte. Paral·lelament, els extremistes OAS (anomenats pieds noirs) es van organitzar per cometre actes de terrorisme a Algèria i França, al mateix temps que van constituir un govern provisional al Caire. El 1960, la revolta continuà creixent i, després d'un referèndum, els francesos es van mostrar favorables a la independència del territori, que no es va signar fins al 1962 (armistici d'Evian). Els colons abandonaren en massa el país.

Palestina, l'endemà de la Segona Guerra Mundial

Després de la Primera Guerra Mundial, Palestina havia quedat sota la tutela britànica. Durant la dominació turca, la immigració jueva a Palestina havia estat important. Els britànics afavoriren noves onades, i el 1917, en l'anomenada Declaració de Balfour, s'havien compromès davant les organitzacions jueves a establir una llar jueva a Palestina. Lentament, els jueus guanyaven posicions i arribaven a Palestina amb diners i compraven terres. Els palestins no van poder aguantar la competència; molts es van arruïnar, van vendre les terres i van emigrar. L'apropiació sistemàtica de la terra i la invasió encoberta van motivar un canvi en l'actitud dels palestins, que el 1929 es van llençar a la revolta contra les tropes britàniques i els colons jueus. El 1945, els britànics limitaren la immigració jueva per no enemistar-se amb la comunitat àrab, però, a causa de la Segona Guerra Mundial, molts jueus van buscar refugi a Palestina. El 1945 es creà la Lliga Àrab, que agrupava Egipte, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Síria i el Líban, que van rebutjar que fossin els palestins els qui haguessin de pagar reparacions pels crims que no havien comès.

Repartiment de Palestina

1945: Els britànics van traspassar el compromís de la qüestió palestina a l'Assemblea General de les Nacions Unides, que va decidir la partició del territori palestí en tres zones: un estat jueu, un estat àrab i la ciutat de Jerusalem sota el control de l'ONU. El pla afavoria els jueus. Tant els palestins com els estats àrabs i la Gran Bretanya el van rebutjar, però els EUA i l'URSS van estar-hi d'acord i van donar-hi el vistiplau.

1948: David Ben Gurion proclamava l'estat d'Israel a les zones atorgades per l'ONU. L'endemà, els països integrants de la Lliga Àrab penetraven a Palestina. La guerra va durar un any i, quan el 1949 es va firmar l'armistici de Rodes, l'estat d'Israel havia ampliat el territori. Molts palestins van fugir, però molts altres van decidir quedar-se al nou estat d'Israel. L'estat palestí no es va proclamar mai.

1956: Els jueus van vèncer els exèrcits àrabs i van ocupar Gaza, Cisjordània i el Sinaí. La situació de crisi i tensió estancada dura encara avui.

La Conferència de Bandung

La primera demostració de força dels països descolonitzats va ser la Conferència de Bandung, celebrada en aquesta ciutat d'Indonèsia l'abril de 1955. Aquests estats van fer sentir les seves propostes.

Organitzador: Primer ministre de l'Índia, Nehru. Presidida per Sukarno, president indonesi.

Països: Inicialment, Pakistan, Ceilan, Birmània i Indonèsia. Van participar 29 països: 14 països asiàtics; 8 països àrabs, 3 països musulmans no àrabs i 4 països africans.

Principis als quals van arribar:

• Respecte a la sobirania i integritat nacionals.
• Igualtat de races i nacions.
• Principi de no-agressió.
• No-ingerència en assumptes interns d'altres països i coexistència pacífica.
• Es van pronunciar contra el racisme i el colonialisme.
• Cooperació econòmica mundial per lluitar contra la pobresa i el subdesenvolupament.

Hi va haver tres grans tendències: els pro-occidentals, els països comunistes i els no alineats, però els qui van capitalitzar la conferència van ser els partidaris de la política de no-alineament.