Popper i Kant: Falsacionisme, Mètode Hipotètic-Deductiu i Raó Pràctica

Popper: Falsacionisme i Mètode Hipotètic-Deductiu

Per a Popper, el verificacionisme com a criteri de demarcació no té base lògica (de l’observació d’uns quants casos no es pot fer una afirmació universal). Per a ell, els enunciats científics no poden ser verificats, però sí falsats, és a dir, criticats i rebutjats. Popper proposa un criteri de demarcació diferent: només considera com a enunciats científics aquelles afirmacions que són falsables (que estan construïdes de tal manera que noves observacions poden demostrar que són falses). La possibilitat que un enunciat entri en contradicció amb les dades de l’experiència és l’únic que en garanteix el caràcter científic. Un enunciat que no sigui falsable no és científic, però té significat; per exemple, els enunciats de la metafísica no poden ser falsats, perquè l’experiència no els pot contradir.

Si per als neopositivistes la ciència progressa gràcies al mètode inductiu, per a Popper la ciència avança deductivament, mitjançant el mètode hipotètic-deductiu: davant d'una incògnita s’ha de trobar una explicació factible. El mètode consisteix en:

1. Identificar un problema.
2. Formular hipòtesis.
3. Deduir prediccions.
4. Contrastar amb l’experiència.

El resultat serà falsació o corroboració provisional. En el cas que superi la falsació, la hipòtesi serà acceptada provisionalment com a vàlida sempre que una nova informació no demostri el contrari. Popper afirma que mai podrem arribar a la veritat absoluta, encara que les hipòtesis ens hi apropen. Popper es declara realista crític i diu que la ciència és la recerca de la veritat, però que no ens la proporciona, ja que no hi ha cap criteri per decidir quina és la veritat universal.

Kant: Raó Pura, Raó Pràctica i Postulats

Segons Kant, la raó pura no pot tractar ni de l’Ànima, ni del Món com una única realitat, ni de Déu. Com que no tenim intuïcions sensibles ni de l’Ànima, ni del Món com una única realitat, ni de Déu, no podem formar judicis sintètics a priori referits a ells. Però, per a Kant, encara que la metafísica estigui més enllà de les possibilitats de coneixement, respon a una tendència natural de l'ésser humà. Qüestions com la llibertat de les persones, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu mai podran ser demostrades amb la raó pura. Però l'ésser humà no es limita al coneixement, també viu i actua. Malgrat que l’existència de l’Ànima, del Món i de Déu no puguin ser objecte de demostració científica (Raó pura), són realitats imprescindibles per parlar de moral (Raó pràctica). Ànima, Món i Déu, idees transcendentals de la raó teòrica (o pura), Kant les considerarà postulats de la raó pràctica. (Els postulats són idees de les quals no tenim, ni podem arribar a tenir, cap certesa, però de les quals hem de pressuposar l’existència). En definitiva: els postulats de la raó pràctica són indemostrables científicament, però necessaris moralment.