Política Econòmica: Intervenció Pública i Objectius

PART 1. De la Filosofia de la Intervenció Pública a la Concreció de la Política Econòmica

La intervenció pública a les economies de mercat

Amb el terme de política econòmica designem generalment l'aplicació de determinades mesures per part de les autoritats per aconseguir uns objectius determinats.

TINBERGEN l'entén com la manipulació deliberada d'una sèrie de mitjans per aconseguir uns objectius.

També la definim com les relacions de tipus polític que s'estableixen entre els diferents grups i agents socials degut a necessitats de tipus econòmiques.

S'afirma que la Política Econòmica és sempre el resultat d'una relació d'autoritat.

• És sempre una acció deliberada per part de l'autoritat, inclòs quan aparentment no es fa Política Econòmica.
• Pren com a referència unes finalitats i objectius desitjats, i per aconseguir-los, utilitza determinats mitjans o instruments.

L'anàlisi dels problemes bàsics que planteja l'elaboració de les polítiques econòmiques, els seus objectius, instruments, conflictes i resultats comparats són els objectius de política econòmica.

Podem distingir dos significats de política econòmica:

• Acostuma a aplicar-se a les mesures i actuacions de les autoritats en el terreny econòmic orientades a aconseguir determinats objectius.
• Tractament i anàlisi científic de les accions dutes a terme pels governs i altres institucions.

Agents rellevants: Estat.

Agents receptors de la política econòmica.

Les mesures de política econòmica s'apliquen dins d'un marc en el qual prèviament s'han definit un conjunt de principis generals, institucions i regles que orienten el desenvolupament de l'activitat econòmica. El marc general en què es desenvolupa l'activitat econòmica d'un determinat país constitueix el seu sistema econòmic i pot definir-se com el conjunt de principis, institucions i normes que tradueixen el caràcter de l'organització econòmica d'una determinada societat.

El sistema d'economia de mercat descansa essencialment en el principi de la lliure iniciativa de l'individu per prendre decisions en el terreny econòmic.

Perquè el joc d'interessos i criteris individuals puguin funcionar, aconseguint solucions que siguin compatibles entre elles i el més satisfactòries pels diferents agents, s'ha de deixar operar al mercat, que constitueix la institució central del sistema. El mercat és el lloc de trobada i confrontació d'interessos entre diversos agents econòmics:

• Oferents
• Demandants

Existeixen dos tipus de mercats:

• Mercat de productes i serveis (consumidors i productors).
• Mercat de factors.

L'Estat

L'Estat és el conjunt d'institucions mitjançant les quals s'organitza el poder a la societat per realitzar unes funcions col·lectives. Les principals funcions són mantenir l'ordre i la justícia.

Interpretació liberal: l'estat ha de vetllar pel benestar de tots els ciutadans. El poder que té li ha estat atorgat de manera voluntària per tots els ciutadans i és neutre entre classes socials.

Tenen dues visions:

• Estat com ens neutral.
• Existència de diferents grups.

Interpretació ultra-liberal: PUBLIC CHOICE ? partim de la premissa que els individus volen maximitzar el seu benefici i els que gestionen l'estat també. El més probable que passi és que els que arribin al poder vulguin aprofitar-se d'aquesta situació; l'estat i el govern són un instrument al servei dels buròcrates i polítics. Les decisions que prendran els polítics dependran dels seus interessos particulars.

Elaboren una teoria econòmica de la democràcia, on les decisions dependran de la fase en què es trobin, prendran mesures electoralistes que resulten perjudicials a llarg termini.

Prescripcions:

• Limitar el poder de l'estat.
• Poc marge de maniobra pels polítics.
• Restriccions a la Constitució respecte al nivell de despesa pública ? no pot haver-hi dèficit públic i s'ha de fer en forma de lleis.

Interpretació marxista: l'estat és una institució que actuaria a favor de les classes dominants per tal de reproduir el sistema econòmic, hi ha divisió entre dominats i dominants i l'estat ja no és neutral, l'estat actuaria beneficiant al grup dels dominants.

Visions:

• Radical: l'estat és el braç coercitiu del capital, actua com el braç penalitzador del capital.
• Moderada: l'estat és una institució que actua a favor del sosteniment del sistema econòmic; no és neutral però té un cert grau d'autonomia. La naturalesa de l'estat respon a la necessitat de sostenir el sistema econòmic per mantenir els privilegis.
• Moderna: O'CONNOR diu que és cert que el capital té la necessitat d'acumular i l'estat hauria d'ajudar, però d'altra banda, diu que això es fa amb el consens de la resta de la població. Les funcions de l'estat serien d'acumulació i legitimació. La funció d'acumulació consistiria en donar subvencions a empreses i la de legitimació s'aconseguiria amb l'Estat del Benestar.

Diferents escoles

A partir d'ADAM SMITH, al s. XVIII, apareixen els clàssics. Aquesta escola s'alimenta d'aportacions d'escoles angleses (STUART MILL, RICARDO, MALTHUS, SAY, QUESNAY). MARX es considera un clàssic, però ell genera una escola pròpia.

A finals del s. XIX apareixen els neoclàssics (MARSHALL, JEVONS), que veuen l'economia com una ciència independent de la resta. Agafen coses de KEYNES (Síntesi neoclàssica).

Als anys 30 apareix J.M. KEYNES, que genera una escola pròpia, els keynesians, que parteixen de l'escola neoclàssica però fan una crítica devastadora.

A partir dels 70 els postulats neoclàssics són els corrents dins de l'economia. Els institucionalistes donen molta importància als condicionaments institucionals.

Dins dels neoclàssics ens fixem en l'economia del benestar, que analitza l'actuació social, quan i com ha d'actuar l'estat.

Postulats:

1. L'individu és el centre de l'anàlisi, és el centre rellevant en l'assignació de recursos. Cada individu intenta de manera aïllada aconseguir els seus objectius.
2. Si els individus egoistes que interactuen al mercat i el mercat funciona adequadament, s'arriba a la millor assignació de recursos i els seus propis objectius seran eficients. (concepte d'eficiència segons PARETO: ningú no pot millorar sense que empitjori algun altre).

Si el mercat és eficient, l'estat no ha d'intervenir-hi. L'única funció de l'estat és garantir la propietat privada i el funcionament dels mercats.

D'altra banda reconeixen que els mercats no sempre funcionen bé:

• Fallides de mercat com els monopolis: quan no hi ha competència perfecta, els mercats no ens portaran a l'assignació eficient.
• Externalitats: quan l'actuació d'un agent afecta a les possibilitats de consum o producció i no s'estableix una compensació.

Tipus de béns

Quan parlem de béns públics fem referència a la naturalesa dels béns.

Característiques dels béns privats:

• Possibilitat d'exclusió en el seu consum.
• Rivalitat en el seu consum.

Amb els béns públics no es dona la possibilitat d'exclusió ni tampoc rivalitat, ja que ningú té el monopoli del seu consum.

Evolució de la intervenció pública al capitalisme

El capitalisme sorgeix a partir del S.XVIII amb la Revolució Industrial a Gran Bretanya.

Etapes:

1. Capitalisme de competència: els grups de capitalistes són petits; a la gent amb recursos és fàcil entrar i sortir. Hi ha un fort creixement de les empreses. L'Estat ha d'actuar el menys possible; actua facilitant l'expansió internacional del capitalisme.
2. Capitalisme monopolista: hi ha competència entre grups de capitalistes. Es comencen a generar empreses i petits monopolis. Es dona una forta expansió a nivell internacional de comerç de mercaderies i al moviment de capital. Aquesta etapa s'identifica amb l'imperialisme. Es van generant diversos problemes, conflictivitat social i es donen contradiccions en la forma d'acumulació. També es dona la Revolució Russa el 1917, que reforça els moviments obrers a la resta d'Europa i també es dona la crisi del 1929, que comporta que canviï l'actuació de l'estat dins dels capitalismes, on comença a assumir més funcions. A Europa es generen diferents moviments. A partir de la II GM es genera tot un sistema de benestar.
3. Capitalisme tardà: el 1968 es generen problemes econòmics a Amèrica com a conseqüència de la Guerra del Vietnam; el 1971 es dona el trencament del patró or com a conseqüència de l'excés de dòlars per la Guerra del Vietnam. La crisi del petroli va ser el detonant. La recepta per actuar en moments de crisi estaven basades en les teories keynesianes: increment de l'activitat pública quan la privada no funciona bé. Als 70, no hi ha recursos per resoldre la crisi i comença a calar una nova filosofia. Es recuperen les teories neoclàssiques justificant les polítiques liberals. Es culpa a l'actuació pública com a responsable de tots els problemes de l'economia. S'argumenta que la despesa pública és insuficient; l'estat del benestar genera desincentius a la gent, qualsevol tipus d'ajuda de l'estat fa que la gent no s'hagi de preocupar de res. La intervenció va a facilitar l'acció de les empreses.

Procés d'internacionalització de l'economia i l'estat

A l'inici del capitalisme es donaven intercanvis entre mercaderies. Des d'un primer moment, el capitalisme és d'àmbit internacional, es donava una internacionalització d'intercanvi de mercaderies.

A la segona etapa, es donava una forta expansió al comerç de mercaderies i un nou procés d'internacionalització dels moviments de capital a nivell internacional.

A la tercera etapa, hi ha la necessitat de sortir a fora. Augmenten molt fortament els intercanvis internacionals de capital i mercaderies però no apareix un nou procés d'internacionalització: ara s'han generat grans empreses que actuen a nivell transnacional, que condicionen les polítiques econòmiques dels governs; els estats perden poder davant de les empreses transnacionals mentre que aquestes guanyen poder. Els estats modifiquen les seves polítiques per incentivar a les empreses transnacionals. Es van generant noves institucions polítiques d'àmbit supranacional (OMC, UE, FMI), que poden complementar l'actuació dels estats a nivell nacional, per tal d'afavorir el creixement econòmic en aquest nou tipus d'economia internacionalitzada.

2. Aspectes bàsics de Política Econòmica

Els elements més importants de la PE són:

• Estat
• Objectius
• Instruments
• Agents receptors

La PE és l'anàlisi de la intervenció de l'estat en l'economia, que es pot fer tant per comprendre, guiar o avaluar la intervenció.

Objectius de la PE

Partim de què hi ha objectius particulars que es porten al mercat per maximitzar-los. Si el mercat funciona adequadament, portarà a una assignació eficient.

El 1960, PARETO va definir el terme d'eficiència: una societat millora quan algú millora sense que ningú empitjori.

El 1920-1932 PIGOU assumeix la visió de BENTHAM, segons la qual, el benestar de la comunitat és igual a la suma del benestar individual. Es suposa que la utilitat marginal de l'individu és decreixent.

ROBBINS diu que no és possible comparar la utilitat de les persones, ja que això forma part dels judicis de valors, que s'han de quedar al marge de l'economia.

Els objectius per a l'actuació política tornen als postulats de PARETO: l'individu és l'únic jutge de la seva pròpia utilitat i només se'n preocupa per ell, el benestar de la societat només depèn del benestar individual i una situació eficient és on ningú pot millorar sense que empitjori algú altre.

KALDOR diu que en canvi és potencialment Pareto-Superior si les persones que milloren amb el canvi i que continuen millorant amb el canvi, poguessin fer hipotèticament que les persones que perden amb el canvi continuïn millorant amb el canvi.

El 1951 ARROW va elaborar el lema de la Possibilitat d'Arrow, segons el qual, és impossible obtenir una funció de benestar social a partir de les funcions d'utilitat individuals de manera que s'acompleixin uns requisits imprescindibles per a ell: criteri de PARETO; criteri de no dictadura: una persona no ha de decidir el que s'ha de fer; principi de racionalitat col·lectiva: més és millor.

Per ROBBINS, els gestors són els que decideixen els objectius i els economistes han de saber com funcionen els mitjans per arribar als objectius.

MYRDAL diu que tant els objectius com els mitjans estan força carregats de judicis de valor. La visió que assumeixen els economistes és el pluralista, que reconeix que els diferents objectius estan carregats de judicis de valor. Els governants tenen una llista objectius que representen els objectius de la PE de la societat.

L'escola del PUBLIC CHOICE nega la visió pluralista segons el qual hi ha una llista de valors per a tots els ciutadans. Els únics objectius són els individuals. El que persegueixen les institucions públiques són els objectius dels governants, que volen mantenir-se al poder i augmentar-lo, i les seves decisions no es corresponen als objectius de la societat.

Objectius de PE:

L'ocupació

L'objectiu de la plena ocupació es troba determinat per l'oferta i la demanda del mercat de treball.

L'inici de l'era moderna va marcar l'aparició d'una demanda de mà d'obra per part de les empreses i l'existència de certa quantitat de població que no trobava feina i quedava en situació d'atur.

Els economistes clàssics van pensar que l'existència de determinats volums d'atur era natural, contra el qual no es podia lluitar. La intervenció estatal en matèria econòmica hauria de ser mínima, ja que l'augment de la despesa pública estaria compensat per una disminució de la mateixa quantitat en despesa privada, i consegüentment, l'activitat econòmica només es desplaçaria i no es crearia ocupació addicional. L'única solució davant de l'atur era esperar fases expansives del cicle econòmic i crear les condicions per a un major creixement, deixant que el mercat sigui el responsable últim de l'ajust entre l'oferta i la demanda de treball.

J.M KEYNES va demostrar l'error d'alguns postulats clàssics i l'ocupació va passar a ser considerada com l'objectiu fonamental de la política governamental.

Per la tradició keynesiana, el concepte d'atur va unit a l'atur involuntari. Existirà plena ocupació quan tots els que vulguin treballar als salaris vigents, troben l'ocupació desitjada.

Si acceptem l'heterogeneïtat del mercat de treball, el concepte de rigidesa salarial perd precisió. Els treballadors poden buscar feina en un tipus de mercat de treball determinat i no en altres.

La plena ocupació és la utilització òptima dels recursos humans i de les capacitats productives en un determinat estadi de la tècnica.

Classificació de l'atur:

1. Estructural: subsisteix en el temps en certes regions o branques d'activitat, com a conseqüència de la seva inadequada estructura econòmica. La causa principal és l'existència d'activitats productives en regressió.
2. Friccional: l'evolució tecnològica i els canvis a la demanda provoquen una contínua rotació en l'ocupació i existeix una massa flotant de persones que han deixat o perdut la seva antiga ocupació i esperen una nova.
3. Estacional: existeixen activitats que per les característiques de la seva producció només necessiten mà d'obra en determinades èpoques de l'any.
4. Cíclic: atur de les èpoques de crisi econòmiques i es manifesta a curt termini.

Taxa d'atur: % dels que desitgen treballar i no ho poden fer sobre el total de la població activa

Població activa: persones, que estan en l'edat de treballar, volen fer-ho amb independència de si volen treballar o no.

Inactius: persones que no tenen treball ni el busquen i els menors que no poden treballar.

Inflació i estabilitat de preus

L'estabilitat de preus és un dels components bàsics de l'estabilitat econòmica d'un país, en el sentit que és el resultat d'un comportament equilibrat de l'economia.

Representa la manca de variacions importants en els preus d'una economia o la permanència del nivell general de preus en el temps.

La inflació és un augment general de preus.

Això ha de tenir dues característiques:

• Augment sostingut.
• Disminució del poder adquisitiu del diner.

La deflació és un període de depressió on els nivells dels preus cauen de manera generalitzada. La desinflació intenta reflectir els fenòmens de reducció de les altes taxes d'inflació.

Taxa d'inflació = Nivell general de preus (t) - Nivell general de preus (t-1) x 100

Nivell general de preus (t-1)

El nivell general de preus està normalment referit a una mitjana ponderada dels preus de tots els béns i serveis que es transaccionen a una economia.

Els índexs de preus són mitjanes ponderades dels índexs construïts sobre els preus dels diferents béns i serveis, que intenten recollir la importància relativa de cada un d'ells en el conjunt de l'economia.

Indicadors:

1. IPC: mesura les variacions dels preus d'una sèrie d'articles escollits, ponderats segons la seva importància en el consum d'una família mitja representativa en un any en concret, que es pren com a base.
2. Índex de preus a l'engròs: mesura les variacions dels preus de producció d'un conjunt de béns agrícoles i industrials, que es consideren com a representatius d'una estructura productiva concreta.
3. Deflactor del PIB: mesura l'increment dels preus en relació amb el nivell de preus de l'any base. Mostra la part de l'increment del PIB nominal atribuïble a l'increment dels preus i no de la producció.

Deflactor del PIB = (Valor nominal / Índex de preus) x 100

La persistència del fenomen inflacionista, durant les últimes dècades, ha propiciat la recerca d'indicadors que permetin conèixer l'evolució previsible del nivell de preus. La inflació subjacent es refereix a la inflació que es subjacent de manera tendencial mentre que no canviïn radicalment les condicions de l'economia. Seria aquella part del nivell general de preus que pot considerar-se com més representativa del comportament dels preus a llarg termini.

Les causes de la inflació poden ser varies, però en tots els casos precisen per a la seva transmissió d'un augment en la quantitat de diner en el sistema que trenqui l'equilibri monetari.

La inflació de la demanda són les explicacions encaminades a presentar l'origen de la inflació en un excés de la demanda agregada de béns i serveis sobre la seva oferta agregada.

En el corrent clàssic, trobem que BODIN és el primer que va assenyalar que les alces generalitzades de preus radicaven en l'abundància de moneda. HUME va suggerir la conveniència de dividir totes les variables econòmiques en variables nominals, les expressades en unitats monetàries i en variables reals, les expressades en unitats físiques. Aquesta és la dicotomia clàssica i és útil per a conèixer les relacions causals entre les variables econòmiques. Els clàssics creien en el principi de la neutralitat monetària, que les variables monetàries no tenen influència sobre les variables reals. Els augments d'oferta monetària no produeixen cap variació ni en la producció ni en l'ocupació.

La teoria quantitativa del diner creu en una causa única que actua com a desencadenant de la inflació; l'augment de la quantitat de diner existent en el sistema econòmic. D'aquí deriva que la PE queda limitada, en quant a la consecució de l'estabilitat de preus, al control monetari de la quantitat de diner en circulació compatible amb el creixement de la producció.

KEYNES va traslladar l'èmfasi a la relació entre flux de despesa i flux de renda. Considerava els canvis en l'stock de diner com d'importància menor en períodes d'elevat atur. Només tindrien influència significativa en situacions de plena ocupació.

Els economistes clàssics concebien que les situacions de desequilibri eren sempre transitòries, ja que les correccions de les mateixes s'iniciava de manera immediata i automàtica.

KEYNES va posar de manifest que ni els salaris eren flexibles a la baixa, ni els mercats reals s'ajustaven automàticament tendint a l'equilibri. Va establir que quan l'economia es trobava amb factors productius desocupats, especialment treball, els increments en la quantitat de diner podien estimular augments en la demanda agregada, que a la vegada elevarien la producció i l'ocupació, amb escassos efectes inflacionistes.

Pels monetaristes, el màxim exponent dels quals és FRIEDMAN, la inflació és sempre i en tots els llocs un fenomen monetari, i existeix una regularitat empírica contrastable entre les modificacions en la quantitat del diner i el nivell general dels preus.

El monetarisme és una posició metodològica, on el nivell de preus s'analitza a través de l'oferta i de la demanda de diners, i on la massa monetària és una variable exògena que regula la demanda global i, a través d'aquesta, tant dels béns i serveis, com dels preus.

La inflació per via de l'oferta es planteja com un fenomen provocat per alces autònomes dels costos de producció amb independència de la demanda global o sectorial. Les causes poden venir provocades per alces en els costos salarials, en els marges de beneficis, en els costos de les importacions o en l'elevació de preus administrats i en els impostos.

El creixement econòmic

El creixement econòmic ha estat definit de moltes maneres. La majoria d'economistes consideren que el creixement econòmic consisteix en l'expansió del PIB potencial d'una zona geogràfica determinada.

És a partir de la dècada dels setanta, en ple auge de la Guerra Freda quan l'objectiu intersistemes apareix com una raó més per aconseguir mantenir altes cotes d'increment del producte nacional.

El creixement econòmic és un procés acumulatiu, on el manteniment de majors taxes de creixement de la producció es transformen en importants diferències en els nivells de vida de la població.

El creixement redueix el pes de l'escassetat i permet gaudir de més béns i serveis, sense la necessitat de la reducció en el consum d'altres que ens imposa la frontera de possibilitats de producció, ja que el que fem és desplaçar-la cap a fora.

Les raons per les quals el creixement econòmic s'ha convertit en un objectiu prioritari de la PE són:

1. És un procés acumulatiu que permet l'increment del nivell de vida de la població.
2. Els països subdesenvolupats només seran capaços de trencar el cercle viciós de la pobresa mitjançant altes taxes de creixement del PIB, sostingut en el temps.
3. Un procés de creixement sostingut amb unes taxes de creixement adequades seria la millor garantia per evitar l'atur.
4. Aconseguir que aquell creixement sostingut sigui sostenible.

La política exterior

L'equilibri de la balança de pagaments l'hem de tenir en compte. Hem d'estar en equilibri perquè si les M > X ens endeutem amb l'exterior. Si tenim divisa estrangera les podem utilitzar per comprar a l'exterior. També es pot compensar la sortida amb una entrada de capital estranger per invertir al nostre país.

Instruments de PE

Els instruments fonamentals són:

- Política Fiscal
- Política Monetària
- Política Exterior
- Polítiques de Rendes i Preus


2.2.1 La Política Fiscal

La Política Fiscal són les variacions discrecionals que un govern efectua en els seus ingressos i despesa pública, amb la finalitat primordial dinfluir en el nivell dactivitat econòmica.

És la política amb la que es pot exercir més influència sobre leconomia dun país.

La visió antiga de la hisenda pública analitzava les despeses i els ingressos amb una visió on lestat només havia de protegir la propietat privada.

Els fonaments per defensar lactuació de lestat, abans de KEYNES, era que la intervenció de lestat havia de ser la mínima possible perquè creien en la Llei de Say: tota oferta genera la seva pròpia demanda, és a dir, que es produeix es generen salaris i beneficis, i amb aquest salaris els treballadors compren, generen demanda pels productes que han fet. En qualsevol producció es generen rendes, que després es consumeixen on sinverteixen. Si sestalvia, els bancs presten les rendes que sacaben consumint. Si la demanda fos més gran, sempre que hi hagi desajust, sajusten automàticament els pròxims salaris.

Pels neoclàssics, el que determina la producció dun país és la capacitat de produir. A curt termini poden haver desajustaments causats per problemes externs o pel mercat exterior. Tot el que es produeix sacaba posant al mercat i es dona plena ocupació (Laissez-faire).

Variables dajust: P (preu) W (salaris)

KEYNES defensa a ultrança la intervenció pública en situacions de desequilibri. La noció clàssica de pressupost equilibrat shauria de substituir per la de pressupost destabilització autonòmica segons la lògica de que si el nivell dactivitat econòmica cau, ha de disminuir-se la imposició i augmentar la despesa pública; mentre que si passa al contrari, la política fiscal ha dactuar en sentit oposat.

Variables dajust: Y (producció) L (ocupació)

La síntesi neoclàssica va servir com a plataforma teòrica de la política fiscal keynesiana. Lobjectiu principal era estabilitzar leconomia i mantenir-la en creixement constant, de tal manera que el PIB real saproximés el més possible al PIB potencial o de plena ocupació.

KEYNES ens diu que es pot donar una situació en leconomia on es doni un equilibri i aquest no sigui de plena ocupació. Lequilibri és la situació en la que no hi ha forces que portin cap a una altra situació. No es complia la Llei de Say, ja que no sempre la demanada era suficient per absorbir la capacitat doferta, de manera que lestat ha dactuar per assumir aquesta capacitat per assumir un equilibri de plena ocupació.

El que acaba passant és que es disminueix la producció i locupació. Podem arribar a equilibris amb atur. Lestat ha dactuar per incrementar locupació.
Lestat ha dactuar fent despesa pública.

KEYNES elabora la teoria del multiplicador de la despesa pública. Quan lestat fa una despesa pública, genera rendes a leconomia. La gent que rep els beneficis els inverteix o els consumeix, i es genera una nova demanda, que dependrà de la propensió marginal al consum (PMgC = c), on cada nova unitat de renda que tenim, quina part daquesta consumim (c = 0-1).
Largument del multiplicador ens diu que quan augmenta la despesa pública, augmenta la demanda i es generen noves rendes que acaben generant una nova demanda privada. La producció dels productes que comprem també generen rendes, que es podran utilitzar per estalviar o consumir més. Un increment inicial de la despesa pública (G), provoca un increment de la producció molt superior a laugment inicial..
El multiplicador serà igual a laugment que aconseguim amb la producció duna renda dividit per laugment de despesa pública:

K = ? Y
? G

C = C_O + c + (Y-T)



Y = C + I + G ? Y = C₀ + c (Y-T) + I + G
?
Y* = C₀ + I + G + cT
1 - c
?
1 = (C₀ + S + G - cT)
1-c

K = 1 ? MULTIPLICADOR
1 - c

Lincrement sobre la despesa pública té un efecte positiu sobre locupació.
Shan donat moltes situacions on incrementa la producció però no locupació. Per a què incrementi locupació, la producció ha daugmentar en una determinada quantitat. La Llei Okum ens diu que es començava a crear ocupació sempre que el creixement econòmic fos més gran del 2.5%, és a dir, per començar a generar ocupació sha destar per sobre del 2.5%.

Per KEYNES, si fem una PF expansiva els preus no tenen el perquè augmentar. Si estiguéssim a prop de la plena ocupació si que comportaria un augment de preus (neoclàssics).




2.2.1.1 Com sexplica levolució de la despesa pública?

WAGNER (1893) amb la seva Llei de Wagner, va observar certa regularitat en laugment de la despesa pública i algunes variables; el sector públic cada vegada assumia més i més funcions i les desenvolupava de manera eficient.
Motius per a la intervenció de lestat:
1. Conforme augmenta la població, sanava desenvolupant la societat, es feia més costós mantenir la llei i lordre.
2. Laugment de despesa pública responia a que el sector privat es veia incapaç de reunir el capital necessari per desenvolupar determinades activitats.
3. Les noves societats, lestat veia la necessitat de controlar sectors estratègics i donar serveis socials.
4. Sanaven generant masses economies externes relacionades amb el capitalisme, que generava externalitats negatives per la ciutat i la població.
5. Major actuació de lestat per garantir major estabilitat de leconomia.

Lincrement que observava responia a aquestes qüestions, però va tenir molts crítics:
- El que va defensar era més aviat una constatació empírica però no demostrava la causa-efecte de les variables
- La seva visió era interessada, molt positiva de lestat
- La regularitat potser shavia donat per un determinat període històric, però no es dona al futur.

PEACOCK i WISERMAN van intentar trobar les reaccions entre les variables i laugment de la despesa, però no es donava, no es podia contrastar de manera estadística. Els augments en despesa pública al llarg de la història responien a situacions excepcionals.
El que ara es destaca és que a un augment de la despesa pública, cal que augmentin els impostos i això només sacceptava en circumstàncies excepcionals, com les guerres i els desastres naturals.

BARAN i SWEEZY (1966) analitzaven quina era la causa del fort augment en la despesa pública en les economies occidentals. A aquestes economies capitalistes riques, el capital, cada vegada generava més excedent augmentat la capacitat de produir que no podia absorbir el sector privat, de manera que quedava excedent de producció. Lestat ajuda al capital absorbint lexcedent de producció. Per evitar que es continuï generant major capacitat de produir, lestat absorbeix lexcedent incentivant a que no es generin nous problemes. Augmenta molt la despesa militar, lestat no ajudarà a la contradicció del sistema amb labsorció dels excedents.

SUSAN DE BRUNHOFF, diu que amb el temps, el cost indirecte de la força de treball és més i més elevat; per tenir un treballador útil ha dobtenir rendes que permetin la formació adequada, mantenir la família,.... Laugment de la despesa pública sexplica perquè cada vegada mes, lestat sencarrega del cost indirecte de la força de treball que va augmentant. Lempresa paga un salari per que treballa i la despesa sanitària, pensions, educació, es van traspassant cap a lestat, que daquesta manera les empreses ja no shan de fer càrrec.

GOUGH diu que a les economies desenvolupades, quan es produeix la proletarització de la gent, és fan més necessàries les despeses socials per limitar la conflictivitat social. El sistema econòmic genera polarització dels treballadors i necessitem despesa pública per limitar els conflictes.

OCONNOR ens diu que la subsistència del sistema econòmic necessita major recolzament de lestat i de les empreses.

El PUBLIC CHOICE diu que laugment de la despesa pública respon al clientel·lisme polític i a la voluntat dacumulació de més poder.

En definitiva, la despesa pública ha anat augmentant de manera continuada, però amb irregularitats, al menys fins els 80s. A partir dels 80s hi ha un fre, però no una disminució important de la despesa pública.

2.2.1.2 El dèficit públic

Un govern ha dequilibrar les seves despeses i ingressos.

Referent a la despesa, trobem la despesa pública regular (G), que inclou la inversió pública i els pagaments per transferències i el pagament dels interessos pel deute públic acumulat en el passat (i.B).

La primera font per finançar les despeses són els impostos (T).

Dèficit pressupostari = G + i B - T

Maneres de finançar lexcés de despesa sobre els ingressos:
1. Emissió de bons per a ser comprats pel públic
2. Creació de diner i utilitzar-lo per pagar els béns i serveix que compra i els interessos del deute emès en el passat.

La restricció pressupostària del govern ens indica que no pot gastar més recursos dels que pot disposar. A cada període, el sector públic té un volum nominal de despeses que ha de finançar mitjançant impostos, emissió de deute públic o endeutant davant al públic o mitjançant la creació de diners, a través de lapel·lació al BC, que aquest crea diners a través de laugment de la base monetària (monetització del deute).
La restricció pressupostària posa clarament de manifest que el dèficit públic, a part del seu efecte sobre la producció, també pot afectar la quantitat de diners en circulació i a la riquesa dels agents econòmics per les seves tendències dactius públics .

Si sadopta una política fiscal expansiva i es finança amb la creació de diners, es produeixen uns efectes sobre la renda i els tipus dinterès superiors.
Un increment del dèficit públic finançat amb na creació de diners provocarà sobre la renda un efecte expansiu superior al que es pretenia inicialment per les autoritats econòmiques, derivat lògicament dels efectes monetaris causats per la manera de finançar el dèficit. La política fiscal no pot funcionar amb independència de la política monetària, ja que les dues es troben interrelacionades,.
Les autoritats econòmiques han de tenir en compte els efectes monetaris i per evitar excessos dexpansió de lactivitat econòmica, haurien dincrementar en menor mesura la seva despesa pública.

Per lescola clàssica i sota el supòsit duna economia en situació de plena ocupació, lemissió de deute públic per a finançar el dèficit suposa que només pot restaurar-se lequilibri mitjançant una reducció en el nivell de la demanda agregada, via augment en el nivell de preus o del tipus dinterès.
A curt termini, el dèficit públic produeix un desplaçament total de la despesa privada; una reassignació de recursos entre el sector públic i el privat sense modificar el nivell agregat de la renda. Si la despesa privada no es redueix, la despesa total augmentaria i consegüentment augmentaria la velocitat de circulació del diner. Lemissió de deute elevaria els tipus dinterès en un primer moment, sense induir a una reducció dels saldos monetaris del sector privat, ja que la demanda de diner és insensible a les modificacions dels tipus dinterès.

Pels keynesians, que parteixen de la tesi de que leconomia pot trobar-se en equilibri amb desocupació dels recursos, la utilització del dèficit públic, amb el finançament via endeutament, pot aconseguir que es recuperi la plena ocupació sense produir cap desplaçament del sector privat a lhaver recursos ociosos.


2.2.1.3 Els pressupostos Generals de lEstat

Un pressupost públic és un document comptable on es reflecteixen les despeses i ingressos prevists pel sector públic per a un període de temps. Representa una ordenació i planificació de les activitats públiques.

A Espanya, cada un dels tres nivells de govern elaboren el seu propi pressupost que necessita ser aprovat per les Corts, els Parlaments Autonòmics i els Plens Municipals respectivament. En els pressupostos generals de lEstat consolidats, apareixen només les aportacions que lEstat fa a les CCAA i als Municipis, però no el pressupost complert daquestes institucions.

A Espanya, els PGE constitueixen la norma legal bàsica de provisió anual de despeses i ingressos del sector públic estatal, el qual engloba lEstat centra, la SS i els Organismes Autònoms i els Ens Públics.

Etapes dels procés pressupostari:
1. Fase delaboració, que ha de finalitzar abans de l1 doctubre, quan el govern ha dhaver aprovat i remès al Congrés de Diputats el Projecte de Llei de PGE.
2. Fase de discussió parlamentària, que dura tres mesos, durant els quals, el pressupost pot rebre esmenes i aprovar-se o tornar-se al govern.
3. Fase dexecució del pressupost, és a dir, la realització de les despeses i ingressos previst durant el període en qüestió. El pressupost es liquida el 31 de desembre, i sinicia així la fase de control.
4. Abans del 31 dagost següent, la Intervenció General ha delaborar el Compte General de lEstat, document que es remet al Tribunal de Comptes, que sencarrega dexercir el control extern de lexecució pressupostaria pe delegació del Parlament.

Els pressupostos ens indiquen:
- Que gastarà el sector públic
- On ho gastarà
- Comes finançarà la despesa
- Si amb aquests ingressos lEstat no cobreix les seves despeses, ha de recórrer a fons que tingui daltres períodes o ha de demanar prestat per a cobrir-los i endeutar-se amb el Deute Públic.

Les grans partides pressupostàries estan constituïdes pels ingressos, les despeses i el saldo pressupostari:
1. Ingressos: - impostos
- taxes
- ingressos patrimonials
- transferències
2. Despeses: - despeses per operacions corrents (personal, béns i serveis, despeses financeres, transferències corrents)
- Despeses per operacions de capital (inversions reals, transferències de capital)
3. El saldo és la diferència entre Ingressos i Despeses

Si les despeses són més grans que els ingressos, el saldo presenta un dèficit, si els ingressos són més grans que les despeses, hi ha superàvit, i si són iguals ,és un pressupost equilibrat (pressupost zero).

El FMI i la UE, intenten que tots els països tendeixin cap al dèficit zero. El Pacte dEstabilitat imposat per la UE suposa el compromís per part daquest de mantenir el pressupost zero o amb un dèficit per sota del 3% en casos difícils.

El govern espanyol acull amb entusiasme aquesta norma fins al punt que ha establert una llei, Llei General dEstabilitat Pressupostaria, on el saldo del pressupost públic ha de ser zero. A lAdministració Central es compensa el dèficit que té amb el superàvit de la SS i de lINEM, tot i que també tenen una llei, que aquesta imposa un límit de despesa on defineix els fons de contingència (2%) on es destinen diners per fer front a possibles increments de despeses.

Els successius dèficits públics no amortitzats són els que constitueixen el total del Deute Públic: el que lestat deu als ciutadans i als grans agents financers que li han prestat els seus estalvis .
Amb la Llei dEstabilitat Pressupostària el govern renuncia a utilitzar la política fiscal com a instrument dactuació econòmica que permeti compensar els cicles econòmics.

Els pressupostos suposen planificar lactuació pública de lany següent. LEstat per preveure els seus ingressos i despeses ha de fer les prediccions sobre el funcionament de leconomia a lany següent i del marc general previst per a leconomia, que acostumen a incloures en la publicació del pressupost perquè són la base per a la confecció del mateix; aquestes previsions són les Previsions macroeconòmiques o Quadre macroeconòmic i fan referència a les variables macroeconòmqiues més importants. És a partir daquestes previsions que es realitzen els càlculs dingressos i despeses presentats en el pressupost.

Les previsions macroeconòmiques poder ser incorrectes:
- Involuntàriament
- Es poden utilitzar deliberadament per camuflar aspectes del pressupost (comptabilitat creativa)

Hi ha diverses teories al voltant del dèficit zero. Per KEYNES era molt positiu si sestà en recessió. Per veure la capacitat que té un país per endeutar-se hem de mirar el cos que comporta. A Espanya tenim un endeutament del 55% del PIB.

Tots els governs fan previsions optimistes. La situació econòmica general és destancament. Leconomia europea està en fase recessiva i avui dia les coses han anat a pitjor. Esperar un fort creixement és bastant il·lusori.
Un dels factors que poden ajudar a millorar leconomia per part del govern és la disminució dimpostos, que farà que la gent tingui més renda disponible i generarà més demanda, reanimarà el consum i leconomia.


2.2.2 La Política monetària

La PM consisteix en lacció conscient duta a terme per les autoritats monetàries, on la inacció deliberada, per canviar la quantitat, la disponibilitat o el cost del diner, amb lobjectiu de contribuir a aconseguir alguns dels objectius bàsics de la política econòmica; controlar la quantitat de diner que existeix en una economia, per aconseguir els objectius prèviament establerts.
La PM es basa en la utilització duns determinats mecanismes: els instruments monetaris, per aconseguir objectius econòmics, que aquests són els propis de les polítiques destabilització: actuacions a curt termini que pretenen mantenir un nivell de demanda efectiva suficient per aconseguir un nivell acceptable de creixement de la renda i de locupació sense pressionar excessivament sobre el nivell de preus.

Els agents encarregats daplicar la política monetària dun país són el BC, que és lencarregat de manejar els instruments monetaris que regulen la liquides, i el govern. El govern és qui estableix els objectius econòmics que pretén aconseguir: taxa de creixement dels preus, taxa de creixement del PIB o el nivell docupació.

El diner serveix com a mitjà de pagament, és una unitat per valorar totes les coses i també és un dipòsit de valor; el diner permet transferir riquesa dun període a un altre. el diner avui dia té un valor intrínsec, és diner fiduciàri.

Diners duna economia:
- Diners en mans del públic
- Diners en comptes corrents
- Dipòsits en els bancs

Agregats monetaris:
- M1 = efectiu en mans del públic + dipòsits a la vista
- M2 = M1 + dipòsits destalvi
- M3 = M2 + dipòsits a termini
- M4 = M3 + altres actius líquids (pagarés dempreses, deute públic, ...)

En una economia es crea diner a través del BC, que és lúnic que te la potestat de fabricar i emetre diners. La Banca privada és la que crea més diners gràcies a la concessió de crèdits.

Les caixes han de tenir un coeficient de reserva: e = reserves
Dipòsits


M = 1 - R ? MULTIPLICADOR DEL DINER
e
Si augmenta el coeficient legal de reserves els bancs podran prestar menys i shauran de crear més en forma de reserves. Si disminueix el coeficient de reserva vol dir que es pot prestar més i la creació de diners a leconomia serà més gran.

2.2.2.1 El Banc Central

Les funcions del BC:
1. Emissor del diner legal
2. És el banc dels bancs, presta diners als altres bancs
3. Garanteix lestabilitat del sistema financer privat
4. Abans tenia la funció del Banc del govern
5. És el responsable de la política monetària; és el responsable de controlar els agregats monetaris en funció dels objectius establerts a la PE

Instruments:
1. Modificació del coeficient legal de reserva
2. Control dels tipus dinterès als bancs que presta
3. Operacions a mercat obert; el BC pot acudir al mercat financer i comprar bons de deute públic

Lúnic objectiu del BCE és controlar la inflació, controlar els preus. És una institució totalment independent del control polític.
Quan es va crear el BCE predominava la ideologia neoclàssica. El BCE el que ha de fer és controlar els preus i la seva actuació hauria de ser independent a motius polítics. Daltra banda, als EEUU trobem que la Reserva Federal controla els preus i ha de facilitar el creixement econòmic.


2.2.2.2 La Política monetària única als països de la zona euro

El 4 de gener de 1999 es va iniciar pels països que formen la Unió Monetària Europea la instrumentació duna política monetària comuna. És per això que es constitueix el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) en el que sinclouen el BCE i els BC de tots els països integrants de la UE, pertanyin o no, la a UME.

El BCE és el que pren les decisions en matèria dutilització dels instruments, però són els Bancs de cada país els que les posen en pràctica, atorgant els crèdits a les entitats i custodiant les garanties. El grau dautonomia que es va establir al Tractat de Maastricht és major que el que té el Bundesbank degut a la necessitat, compartida pels països signants, de mantenir una política monetària aïllada dels problemes de dèficit públic de cada un dells.

Lobjectiu establert es va fixar en un increment interanual de lÍndex de Preus al Consum Harmonitzats a mig termini inferior al 2%.

Lestratègia de control monetari consisteix en la utilització directe dels instruments per aconseguir lobjectiu últim, però es té un especial seguiment sobre levolució de M3, que es considera un indicador rellevant ja que increments de M3 no suposen necessàriament laplicació duna política monetària restrictiva. Juntament a les disponibilitats líquides (M3) es segueix levolució dun conjunt més ampli dindicadors, com els salaris, tipus de canvi, preus dels valors de renda fixa, corba de rendiments, diversos índexs de preus, indicadors de política fiscal i enquestes a consumidors.

Els instruments que sapliquen intenten influir sobre el tipus dinterès a un dia del mercat interbancari:
- Operacions de mercat obert:
o Operacions principals de finançament
o De finançament a més llarg termini
o Dajust
o Estructurals

- Facilitats permanents:
o Crèdits a un dia
o Dipòsits al BC a un dia
- Coeficient de caixa


2.2.3 La política de preus

Es dona molta importància a la inflació (increment generalitzat dels preus duna economia). La inflació es mesura amb lIPC que reflexa levolució duna cistella de béns ponderats en funció de la seva importància i consum duna família. Hauria de ser n reflex del que consumeix una família.

El deflactor del PIB ens mostra tots els preus duna economia, considerant els productes finals i intermedis.

Hi ha altres índexs, com lÍndex dinflació subjacent, que ens mostraria levolució dels preus duna economia sense tenir en compte els preus del petroli i els aliments no elaborats perquè el preu daquests dos poden variar a curt termini per factors que no tenen res a veure amb leconomia del país. També es parla de lÍndex de preus latent, que cada vegada és menys important i mostraria levolució de líndex de preus sense tenir en compte alguns controls públics.

És important el control dels preus perquè així no es perd competitivitat al mercat exterior; la inflació provoca redistribució de rendes no desitjades, i les rendes fixades nominalment hi perden amb la inflació. Els més beneficiats són els que deuen préstecs i surten perdent els que han prestat. Una inflació genera incertesa sobre quin serà el valor de la moneda.

Lobjectiu és controlar els preus. Consisteix en regular mitjançant un control administratiu levolució dalguns preus. Quan es treuen els controls es disparen els preus i genera problemes a leconomia.


2.2.4 La política de rendes

Consisteix en lactuació per intentar controlar lactuació de les diferents rendes duna economia per tal que aquestes siguin compatibles amb els objectius de PE.
Consisteix en intentar moderar levolució de les demandes salarials i intentar moderar laugment de preus que fan els empresaris per tenir més beneficis. Lobjectiu principal és limitar laugment de preus de leconomia.

Pels keynesians la lluita de treballadors i empresaris per tenir més poder adquisitiu generaria inflació. Els empresaris sempre que lestructura sigui oligopolísitca tenen certa capacitat per modificar els preus u com que volen més beneficis, augmenten els preus. Els treballadors volen millorar les seves condicions de vida i demanden un increment salarial. Si els treballadors estan organitzats poden aconseguir-ho i els empresaris que augmentin els salaris augmentaran els preus. Els treballadors presionaran i després augmentaran els preus.................. (espiral inflacionista).
La idea de la política de rendes és trencar amb lespiral inflacionista i es posen dacord per evitar el procés inflacionista.

Lacord pot ser entre agents socials o a tres bandes (patronal, sindicat i govern). I també pot ser un acord entre diferents grups polítics.

Tot i que el principal objectiu és la inflació, nhi ha daltres, com arribar a una major estabilitat social i menor conflictivitat social. Un altre objectiu pot ser que ajudi a augmentar la inversió. Un objectiu cada vegada més important és aconseguir major competitivitat internacional, es pot utilitzar per garantir mínims costos i així tenir més competència exterior. Pot tenir un efecte redistributiu, que al renunciar a un salari indirecte, el govern pot oferir un major salari directe.
Tot i que el principi és arribar a un acord, gairebé sempre sidentifica la política de rendes amb la política de control salarial.

Els teòrics que estan a favor de la política de rendes són els post-keyenesians i estan a favor dun control de les diferents rendes com a mal menor per intentar limitar lespiral inflacionista. Els mercats no són de competència perfecta de manera que els empresaris poden augmentar els preus i veuen que la renda dels treballadors depenen de la capacitat de negociació.

Els neoclàssics estan generalment en contra, però hi ha matisos. Diuen que és poc efectiva per controlar la inflació. La inflació és una qüestió únicament monetària i lúnica manera de controlar la inflació ha de ser amb una política restrictiva. Lideal és que els mercats es puguin ajustar lliurement. Sha daconseguir que el mercat sajusti de manera adequada, però si és impossible de limitar, si que shauria dimposar una política de rendes, però que només controlés els salaris per tenir majors beneficis.

Pactes de la Moncloa: els sindicats van moderar les demandes salarials i va haver estabilitat social.



2.2.5 La Política exterior

El sector exterior és leix del qual gira tota la política econòmica a tots els governs. A partir dels 80s el factor de creixement és el sector exterior. La política exterior analitza les relacions econòmiques i les actuacions de les autoritats.

Els grans blocs de relacions internacionals entre política exterior són:
- Intercanvi de mercaderies
- Intercanvi de capital (cada vegada són més importants)
- Internacionalització de la producció
- Processos dintegració econòmica i coordinació de les polítiques


2.2.5.1 La Balança de Pagaments

És el document comptable on es reflecteixen totes les activitats econòmiques amb el mercat exterior.
Balança comercialBalança per Compte Corrent Balança de serveis
Balança de transferències
Balança de Pagaments

Balança de Capital

La Balança per compte corrent reflexa les operacions corrents amb la resta del món. Reflecteixen els ingressos dun país per la venda de béns i serveis a lexterior i les transferències. També reflexa les sortides per les despeses en béns i serveis produïts a altres països i les transferències a altres països. El saldo seria la diferència entre ingressos i despeses.

Balança per Compte Corrent:
1. Balança comercial: mostra els ingressos que provenen per la venda de productes a lexterior i les despeses pel que comprem a lexterior.
2. Balança de serveis: ingressos que provenen de la venda de serveis i les despeses per comprar serveis a lexterior.
3. Balança de transferències: ingressos per transferències de lexterior i les despeses per transferències a lexterior (les transferències vindrien de la UE i les remeses pels immigrants).

Saldo = Exportacions - Importacions + Transferències netes

Si comprem més del que venem a lestranger és endeutar-nos o bé, disminuïm les nostres reserves dor i divises. A lexterior també podem vendre actius.

La Balança de Capital són tots els intercanvis de capital que es donen en un país i lexterior al llarg dun any, on sinclouen la variació de les divises i de lor. Les entrades és el que sobté per la venda dactius a lexterior. El saldo daquesta balança haurà de ser igual al signe oposat de la Balança de Compte Corrent. Quan es parla de Balança de Capital i Compte Corrent no sacostumen a incloure les divises i les reserves dor.

Saldo BP = Saldo BC/c (sense variació) = variació de reserves

A termes agregats, la Balança de Pagaments ens diu si hi ha més entrades de capital o sortides a un país. Quan entra menys del que surt, hem de tenir present la variació de les reserves.


2.2.5.2 El mercat de divises

A Espanya demana divisa estrangera qualsevol que vulgui comprar productes daltres països, els importadors i qualsevol que vulgui marxar de vacances o els que volen fer una inversió a lexterior.
Loferta de divises es compon dels turistes, qualsevol empresa estrangera que vulgui invertir aquí i tots els exportadors.

Quan parlem de tipus de canvi parlem de la relació dintercanvi entre una moneda i una altra. Un moneda saprecia quan puja el seu valor, es revalua quan siguala al preu de laltra i es devalua quan perd valor.


Si no hi ha intervenció del BC només podrà comprar a qui ofereix i el tipus dinterès és loferta de la demanda. Aquest tipus de canvi és flexible o fluctuant.
En el cas que valgui 1,1 fa que loferta de la divisa sigui més gran que la demanda de divisa. Si val 0,9 això provoca un desequilibri a la balança de pagaments.

Lavantatge daquest tipus de canvi és que sempre està garantida la balança de pagaments, no hi ha ni entrada ni sortida de reserves de divisa. És bastant estable a llarg termini. No condiciona la política monetària, si entren divises a canvi sha imprès més moneda i si no nentren no ho condiciona.

Els desavantatges són que aquest model no sempre es compleix; hi ha un cert grau dincertesa en funció dels costos que has de pagar (prima dassegurança de risc)

En molts casos les autoritats monetàries poden intervenir-hi de diferents maneres:
- El BC pot anar al mercat i oferir o demandar divisa canviant la cotització de les divises, el tipus de canvi
- Política exterior (intentar incentivar exportacions i desincentivar importacions)

Hi ha altres tipus de canvi, com el tipus de canvi fix, que es dóna quan es posen dacord perquè hi hagi paritat entre i $. El BC amb les reserves de divisa estrangera o reduint divises, que el que fa és augmentar loferta per mantenir el canvi fixat, la paritat.


En cas contrari, per avaluar, per arribar al tipus de canvi fix es fan més diners i demanden més divisa perquè augmenti el preu en , perquè augmenti el preu de la divisa. Hem aconseguit un augment de reserves de divises.


Els avantatges són que disminueix la incertesa dels intercanvis, tindrà clar el tipus dinterès; disminueix el problema dels especuladors.
Els inconvenients són que no ens assegura l0equilibir de la balança de pagaments i pot generar tensions a llarg termini; elimina qualsevol autonomia per fer política monetària, la creació de diners està condicionada pel tipus de canvi que han fixat.

El tipus de canvi ajustable és el que va haver al sistema monetari internacional dels 50s i 70s i ala UE fins a la creació de la Unió Monetària. Era un tipus de canvi de paritats ajustables. Consistia a que els diferents autoritats monetàries fixaven paritats duna moneda amb la resta, però es deixava actuar al mercat perquè poguessin variar una mica. Les actuacions del BC eren de tipus conjunturals o temporal que consistien en comprar o vendre divises de la moneda i ho deixaven estar així. També podien actuar amb canvis fonamentals variant les paritats de la graella.
2.2.5.3 Què passa si hi ha desequilibri exterior en la Balança de Pagaments?
Quan hi ha superàvit, hi ha una entrada neta de divises. Loferta monetària augmenta. Sempre que les entrades de divises són més grans que els sortides, loferta monetària augmenta.
Si hi ha dèficit hi ha una sortida de divises i disminueix la quantitat de diners que hi ha a leconomia. Els agents daquesta economia compren més divises de les que venen.

Si hi ha excés de liquiditat, hi haurà un augment de preus u perdrem competitivitat al sector exterior. Es donarà un augment de les importacions i una disminució de les exportacions.
Si hi ha excés de demanda les exportacions es reduiran i augmentaran les exportacions.
Efectes de la política monetària sobre la balança de pagaments:
? OM: - augment de preus (neoclàssics) ? menys competitius amb lexterior i desestimula les exportacions i estimula les importacions ? X ? M
- baixada dels tipus dinterès (keyenesians) ? tot el finançament d les empreses seran més barats, els preus de les empreses baixaran ? X ? M
sobre una economia afecta a que hi ha una sortida de capitals per buscar rendiments a una altra economia

? OM : - disminució de preus (neoclàssics) ? podem vendre amb més facilitat a lexterior ? X ? M
- augmentar el tipus dinterès (keynesians) ? augment dels costos financers de les empreses, els preus pugen ? X ? M

Quan més oberta sigui una economia, menys autonomia respecte la política monetària. Cada vegada hi ha menys autonomia per fer política monetària.

Efectes duna devaluació sobre les exportacions netes: els nostres productes tendeixen a ser més barats lexterior, i això incentivarà les exportacions i desestimularà les importacions.
A partir daquí es va desenvolupar la Condició de Marshall-Lerner, on una devaluació tindrà un efecte positiu sobre la balança per compte corrent si la suma delasticitats de les exportacions i importacions és més gran que 1.

Altres efectes:
- Augment de preus degut a un augment dels preus de les importacions
- Disminució del valor del diner
- Augmenten els costos del deute extern
- Les autoritats monetàries perden credibilitat

Instruments per controlar la Balança de Pagaments:
- Aranzels a importadors: per disminuir les importacions cobren aranzels i això fa que augmenti el seu preu i això farà disminuir les importacions. A nivell positiu trobem que ajuda a la producció nacional. També poden imposar una quota dentrada de productes estrangers (control quantitatiu).
- Dipòsits previs: els importadors abans de fer la comanda han davançar una part del pagament a alguna institució, així, daquesta manera el cost financer davançar la comanda debilita les importacions.
- Tipus de canvis diferencials: les autoritats poden decidir els tipus de canvi per a diferents productes.
- Qualitatius: es poden establir normes de qualitat o dhigiene; en alguns casos, normes arbitràries per impedir les importacions daltres països. Es poden exagerar les normatives per limitar lentrada daltres productes.
- Negociació entre països: en molts casos no es fa en plena igualtat.
- Desrregulacions a les empreses que exporten i a vegades a les importacions de les empreses exportadores
- Subvencions a la producció: per cada producte fet i exportar donen subvencions. Això pot generar alteracions en lassignació del mercat.
- Negociacions bilaterals: un país es posa dacord amb un altre. A vegades es fa amb pressions.
- Crèdits condicionats a lexterior: es presten diners però a canvi, amb aquests diners shan de comprar productes del país prestador. Això es considera com ajuda al desenvolupament.
- Tipus de canvi preferents per a exportadors: per a uns determinats productes permeten un tipus de canvi que els ajuda a ser més competitius.
- Crear xarxes de comercialització: es pot formar a venedors especialitzats que per a què proporcionin productes, es pot finançar la creació destructures, es pot assessorar a lexportador.

Moltes daquestes mesures no són possibles dins de làr