Plurilingüisme a Espanya: De la Diglòssia a la Normalització

Plurilingüisme a Espanya

Espanya és un estat plurilingüe, és a dir, en el seu territori conviuen diverses llengües i modalitats lingüístiques. L'oficialitat d'una llengua implica el seu reconeixement jurídic, el seu ús per part de les institucions i l'Administració pública, la seua ensenyança i la seua presència en els mitjans de comunicació.

Causes del Plurilingüisme

Origen de les Llengües Romàniques

Abans de l'arribada del llatí a la península, es parlaven diverses llengües de pobles que hi habitaven, així com llengües de colonització. L'arribada del llatí va fer que la immensa majoria d'aquestes llengües desaparegueren.

• La romanització: Roma va emprendre la conquesta de la península, la qual cosa va conduir a la implantació de la seua llengua, el llatí, en totes les seues variants.
• Les invasions: Amb la dissolució de l'Imperi Romà, es van produir nombroses invasions. Això va conduir a la desaparició de la unitat cultural i a la distinta evolució del llatí segons la zona. Amb la invasió dels àrabs, va tenir lloc la fragmentació definitiva de la Península. Al sud es va desenvolupar el dialecte romanç andalusí. Al nord es van desenvolupar els altres romanços.

Llengües en Contacte

L'alternança és el pas d'un codi lingüístic a un altre que realitza un parlant bilingüe segons la situació i la intencionalitat comunicativa. La interferència és la transferència d'elements lingüístics d'una llengua a una altra.

Procés de Normalització

És un possible final del conflicte lingüístic, i consisteix a fer normal l'ús de la llengua B, és a dir, fer que s'use en qualsevol àmbit d'ús, que es puga fer un ús ple. Si arribem a una normalització, desapareix la diferenciació entre llengua A i llengua B. La normalització és una resposta conscient al procés de conflicte lingüístic, pretén trencar la dinàmica del procés de conflicte lingüístic. El procés de conflicte lingüístic per si sol va cap a la substitució lingüística, per tant, és un final inconscient, mentre que la normalització és un procés conscient.

Normativització

Ve de normativa, és a dir, és un concepte sinònim de codificació i és el procés pel qual es dota una llengua d'un codi i d'una normativa. Establim les regles gramaticals i ortogràfiques d'una llengua. Sempre que una llengua estiga normativitzada, no ha d'estar necessàriament normalitzada, però si la llengua està normalitzada haurà d'estar necessàriament normativitzada. La normativització és un procés que fan els especialistes, gramàtics, mentre que la normalització la fa possible, o no, el conjunt de la societat.

Bilingüisme

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra. Una d'aquestes desapareixerà. Cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s'ha utilitzat sovint pels governants per amagar el procés de substitució lingüística. Tanmateix, podem parlar de diferents tipus de bilingüisme:

• A. Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües. N'hi ha de diferents tipus:
  • Bilingüisme individual passiu
  • Bilingüisme individual actiu
  • Bilingüisme individual simètric
  • Bilingüisme individual asimètric
  • Bilingüisme individual instrumental
  • Bilingüisme individual integratiu
• B. Bilingüisme social unidireccional: el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d'una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi haja més d'una llengua, no ho és tant que dins d'una mateixa comunitat lingüística hi haja bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d'una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Es coneix com a bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l'altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d'ús estableixen quina llengua s'ha d'emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d'ús més formals. Fishman parla de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística.
• C. Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d'aquestes disposa d'una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica. Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l'interior fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d'una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

Diglòssia

El concepte de diglòssia, de Ferguson, parteix de l'estudi d'una situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua i ho fa partint de l'anàlisi de casos com el de l'àrab i el grec, llengües que han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral. En aquest cas, es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats, una distribució en què els àmbits d'ús formals i els d'ús informals són distribuïts de manera rígida. Diglòssia seria, segons Fishman, aquella situació en què una llengua ocupa els àmbits formals i informals. Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L'altra llengua, la pròpia, s'empra en situacions informals i s'anomena llengua B (baixa).

Fishman descriu quatre tipus de situacions:

1. Diglòssia i bilingüisme: En una societat, els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents.
2. Diglòssia sense bilingüisme: Dins d'una societat, una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d'aquest grup.
3. Bilingüisme sense diglòssia: Quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).
4. Ni bilingüisme ni diglòssia: Situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants, els islandesos, els portuguesos...).

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears. Al País Valencià, la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s'ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte.

La DIXI Personal

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona). Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) és un terme polisèmic i ambigu.

La DIXI Social

Les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

La DIXI Espacial

L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

La DIXI Temporal

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l'any següent...

Recursos Explicatius

• Aposicions: Sintagmes nominals, preposicionals, adjectivals o amb participis. Entre comes. Introdueixen informació que amplia o facilita la comprensió d'un element anterior.
• Parèntesis explicatius: Utilitzen guions o parèntesis. La mateixa funció que l'aposició.
• Oracions de relatiu explicatives: Subordinades adjectives amb pronom relatiu, entre comes. Funció semblant a la de l'aposició i els parèntesis explicatius.
• Reformulacions parafràstiques: Es repeteix la idea anterior emprant una expressió distinta. Introduïdes per connectors de reformulació.
• Exemplificacions: Il·lustren la idea general amb casos particulars. Introduïdes per connectors d'exemplificació.
• Notes: Al marge, a peu de pàgina, al final del text. Introdueixen informació complementària al marge del cos central del text.
• Paratextos que fan ús de codis no lingüístics: Mapes, gràfiques, fotografies, dibuixos...

Tipus d'Arguments i Recursos Argumentatius

• Argument d'autoritat: Consisteix a utilitzar l'opinió d'una persona important, de prestigi reconegut o digna de ser escoltada.
• Argument del model: Es presenta una persona o comportament com a model que cal imitar.
• Argument del benefici: S'al·lega els beneficis que es derivaran d'una actuació determinada.
• Argument del malbaratament o balafiament: Es defensa una actuació determinada per no malbaratar els recursos o els esforços que ja s'hi han esmerçat.
• Arguments de causa i conseqüència: Són els que es basen en una relació de causalitat; s'hi presenten les causes d'un fet o l'efecte que provoca.
• L'exemple: L'exemple es pot utilitzar per a fonamentar amb més concreció un argument utilitzat.
• Argument per comparació: La comparació enfronta dos objectes o més per avaluar-los entre si.
• Argument de justícia o d'identificació de situacions: Consisteix a identificar la situació objecte de l'argumentació amb unes altres situacions similars.
• Apel·lar a la quantitat: És un recurs argumentatiu que consisteix a fer referència al gran nombre de persones que donen suport a la idea.
• Apel·lar a la qualitat: Es destaca el caràcter únic i irrepetible d'un fet.
• Ús de dades, xifres i estadístiques: Les opinions són sempre discutibles, però els fets es consideren inqüestionables.
• El dilema: Apareix quan s'ha de triar entre dues opcions p o q; p ens mena a un resultat r, q ens mena a un resultat s; per tant, caldrà triar entre r o s.

Figures Retòriques: Recursos Literaris

• Antítesi: Oposició, en un mateix vers o una mateixa frase, de pensaments o expressions de sentit contrari.
• Enumeració: Llista d'elements que pertanyen a un mateix conjunt.
• Epítet: adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia una característica coneguda.
• Eufemisme: Ús d'un mot o d'una expressió suau, inofensiva, en lloc d'un de dur, indelicat, desplaent.
• Geminació (repetició): Repetició de paraules o sintagmes iguals en contacte.
• Hipèrbaton: Alteració forçada de l'ordre gramatical dels components de la frase.
• Hipèrbole: Exageració evident.
• Ironia: Expressió de significat contrari al que en realitat es vol donar a entendre, amb la intenció de crear efecte de retret, burla.
• Metàfora: Al·lusió a una realitat mitjançant un signe verbal propi d'una altra amb la qual té alguna analogia.
• Metonímia: Metàfora que substitueix el nom d'un objecte pel d'un altre aprofitant la relació de: causa-efecte, instrument-persona.
• Onomatopeia: Presència d'un mot o d'un grup de mots que intenten reproduir sons de la realitat.
• Paradoxa: Expressió o enunciat cert, que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant.
• Paral·lelisme: Repetició en sèries paral·leles d'expressions anàlogues per les paraules que s’utilitzen, per l’estructura gramatical o rítmica de la frase o per la idea que s’hi expressa.
• Quiasme: estructuració creuada de dos mots o sintagmes conceptualment propers, de manera que els segons tinguin un ordre invers respecte dels primers.

Regles de la «e» i la «o» obertes i tancades

• e oberta: premi, cel, pèl, Vicent, Josep, tebi, conveni, ingenu, correcte, respecte, guerra, herba, verb, peu
• e tancada: correcte, respecte, sémola, rei, pel, església, esport, remei, Castelló, sémola, estrofa
• o oberta: mòlt, bunyol, caragol, volta, groc, carxofa, Moncofa, prou, grossa, pigota, esport, estrofa
• o tancada: conveni, correcte, sémola, Josep, molt, Castelló, llobató, confós, Moncofa

• parcel·la: davant l, l·l, rr és oberta.
• esquerra: davant l, l·l, rr és oberta.
• ingenu: davant síl·laba amb u és oberta.
• conveni: davant síl·laba amb i és oberta.
• concepte: davant les terminacions cultes -epte, -ecte.
• misògin: davant síl·laba amb i la o és oberta.
• oli: davant síl·laba amb i la o és oberta.
• Moncofa: terminació -ofa.
• impost: terminació -ost, -osta.
• bunyol: terminació -ol, -ola.