Plató: Vida, Pensament i Obra Filosòfica

Marc històric i filosòfic

La vida i el pensament de Plató es van desenvolupar a Atenes entre els segles V i IV aC. Les circumstàncies històriques feien molt difícil canviar la realitat política de la ciutat i va proposar projectar un sistema polític ideal (un estat just). Plató admirava l'organització política d'Esparta, amb molta disciplina i estratificació dels habitants. Les condicions socials i polítiques de Grècia van afectar el rumb que va prendre el saber filosòfic. En un sistema democràtic, els ciutadans participaven en la vida pública per mèrit seu. Plató va donar molta importància a l'educació dels ciutadans. El pensament atenès havia entrat en una etapa d'humanisme, iniciada pels sofistes i Sòcrates, que se centraven en els problemes dels éssers humans en la vida social i política. En relació amb els sofistes, a Plató li va semblar un error que ensenyessin als joves d'Atenes que les lleis de la ciutat eren convencionals. Va considerar que els sofistes no eren savis, al contrari que els veritables filòsofs. Plató va combatre el seu relativisme amb la teoria de les idees, que serien una cosa objectiva i universal que s'aconsegueix amb esforç per anar més enllà del món sensible. El veritable bé no és relatiu, existeix una idea suprema del Bé en si que no pot canviar mai. Plató va contribuir en el context filosòfic de la seva època amb la fundació a Atenes de l'Acadèmia. El seu principal deixeble va ser Aristòtil.

Teoria de les idees: dualisme ontològic

Plató va heretar dels filòsofs dues qüestions:

1. Els Presocràtics: havien intentat desvelar la constitució de la realitat. Heràclit havia arribat a afirmar que la realitat era pur esdevenir i Parmènides havia abandonat el camí dels sentits.
2. Els Sofistes: van mantenir que el bé i el mal no poden conèixer-se amb certesa. Per a Sòcrates, aquesta mentalitat estava en l'origen de la decadència atenesa i dels seus valors morals i polítics.

La reflexió dels problemes va conduir Plató a desenvolupar la teoria de les idees. La doctrina implica que no hi ha una realitat, sinó dos mons:

• En primer lloc, un univers que s'experimenta amb els sentits: a ell pertany tot allò que veiem, sentim, toquem... és el món sensible.
• Per a Plató existeix un altre tipus de realitat, el món suprasensible, que va més enllà del que perceben els nostres sentits. Està constituït per idees que només es coneixen amb la raó.

Els dos mons són diferents, però hi ha relació entre ells:

• El món sensible participa del món suprasensible, les coses són el que són (l'home és l'home perquè participa de la idea d'home).
• El món material imita el món de les idees, les coses que veiem amb els sentits són còpies menys perfectes i sotmeses al canvi i la pluralitat.

El món de les idees

Les idees platòniques tenen molt a veure amb el concepte i la definició que Sòcrates buscava per expressar l'essència de les coses. Plató va respondre amb la teoria de les idees: són l'ànima perquè existeixen en un món a part, al qual només ella pot accedir. La conclusió és que les idees no existeixen en les coses ni a la ment ni en definicions, sinó que tenen una realitat entre si. Les idees s'enumeren en propietats: eternes, immutables, úniques, intel·ligibles, perfectes, causes i models d'allò sensible.

Idea suprema: La idea del bé: es presenta com la idea suprema i es compara amb el sol, perquè sense ell no es pot veure res.

La idea d'U: Plató varia la concepció de la idea suprema i suggereix que és l'U. No pot considerar-se de manera absoluta, requereix allò múltiple, no pot existir sense l'U. Al Sofista es presenten les idees supremes: Ésser, repòs, moviment, allò idèntic, i allò divers, la realitat del canvi en el món sensible.

El món sensible

Plató va posar de manifest un món intel·ligible on podem conèixer realitats perfectes, eternes i immutables. Plató va reflexionar sobre el món material. Allò sensible, tot i no ser perfecte, per trobar-se entre el ser i el no ser, gaudeix de realitat.

Què és el Demiürg? Una realitat intermèdia entre el món sensible i l'intel·ligible, un ésser bo i intel·ligent, artífex del món físic on ens trobem. Plató va descriure l'univers material dividit en dos àmbits: el celeste (immutable i format per esferes) i el terrestre (resultat de la mescla de quatre elements: aire, aigua, foc i terra).

L'home: dualisme antropològic

Plató descriu l'home com un ésser compost: una ànima i un cos units temporalment i accidentalment. L'ànima és la part alta i digna de l'ésser humà, el cos imperfecte i obstacle de l'ànima. Seguint l'opinió dels pitagòrics, Plató va considerar que el cos és una presó per a l'ànima, que desitja sortir per viure amb les idees. Per aclarir el raonament, Plató va exposar el mite del carro alat. Segons el mite, l'ànima és un carro estirat per dos cavalls: un representa les inclinacions i l'altre simbolitza els apetits i desitjos. L'ànima consta de tres parts: la racional, representada per l'auriga del carro; la irascible, que simbolitza el cavall bo; i la concupiscible, que representa el cavall dolent, per la qual l'home desitja i busca el plaer sensible. Una altra qüestió és saber què li passa a l'ànima quan se separa del cos després de morir. Plató va dir que l'ànima és immortal i ho va raonar. I quina és la meta de l'ànima després de la mort? El destí és assolir i contemplar el món de les idees, deslliurar-se dels impulsos que la lliguen al món sensible. Si no es fa, tornarà moltes vegades reencarnant-se.

El coneixement: dualisme gnoseològic

Plató va relatar el seu mite de la caverna. Fa imaginar que hi ha presoners encadenats a una caverna. El problema és que ells no són conscients que són presoners ni que el que coneixen no és la realitat. Només amb l'ajuda d'algú podrien adonar-se'n. La sortida de la caverna no és fàcil, requereix sacrifici i esforç. Quan s'allibera el presoner no és capaç de veure res. Només al cap d'un temps, els ulls es van acostumant a la claredat i descobreix els objectes i les coses que hi ha. El mite suggereix que l'home no es pot conformar amb el que percep pels sentits, sinó que ha de traspassar la frontera d'allò sensible i contemplar les idees que constitueixen allò perfecte i ple. L'al·legoria de la caverna posa de manifest l'existència de dos graus de coneixement: el sensible (el que dóna lloc a l'opinió) i el racional (el que genera la ciència). El coneixement d'opinió procedeix dels sentits i versa sobre allò concret i mudable, té dos subsegments. La conjectura, primer segment, és el coneixement de la imatge de la cosa sensible. La creença és el segon segment i és el coneixement de les realitats sensibles mitjançant els òrgans dels sentits. El coneixement d'intel·ligència tracta de les idees que la raó pot assolir, té dos subsegments. El pensament discursiu és el coneixement de les idees relacionades amb les matemàtiques i la geometria. La ciència és fruit de la dialèctica, últim estadi en el procés d'ascensió cap a la sortida de la caverna, és a dir, cap a les idees. Entendre per a Plató no seria cap altra cosa que el despertar de l'ànima a un coneixement que ja posseïa abans d'ajuntar-se amb un cos, quan gaudia de la contemplació de les idees. El coneixement no és més que un esforç constant per recuperar el que l'ànima va perdre en el moment d'unir-se al món sensible i material. Es pot afirmar que és possible conèixer les idees directament perquè conèixer-les no significa altra cosa que recordar-les. Per a Plató, l'aprenentatge no consisteix a adquirir nous coneixements, sinó a desvelar el que està amagat.

L'ètica: la vida virtuosa

Plató va donar molta importància a l'ètica. La filosofia pràctica de Plató s'edifica damunt les seves teories sobre les idees, l'home i el coneixement. Plató està convençut que l'ésser humà no pot obrar el bé si no coneix què és el bé en si o la idea suprema de bé. Plató sostenia que tots els homes desitgen les coses bones i la felicitat, i ningú no vol o no obra el mal conscientment. És evident que distingir els béns aparents resulta difícil. Per a Plató, el bé i la felicitat no es poden trobar en una altra cosa que no sigui la contemplació de les idees. Només hi ha un camí per distingir la visió de les idees: el cultiu de la saviesa i la virtut. La virtut no és una simple habilitat tècnica, sinó una cosa pròpia de l'ànima, que proporciona harmonia i salut. La primera tasca del filòsof és desvelar què és la virtut en si:

• La virtut és un saber, com més a prop estem del saber, més virtuosos serem.
• La virtut és purificació per a l'ànima, que li permet alliberar-se del cos i ascendir al món de les idees després de la mort.
• La virtut és el domini de la raó sobre les altres parts de l'ànima i sobre el cos.

Plató ofereix al lector un motiu de reflexió: el saber ètic no es pot ensenyar en un sentit merament extern, ha de brollar de l'ànima de qui el busca. Els sofistes no eduquen, només instrueixen, ja que la veritable educació és interior, és un autoaprenentatge. Un cop examinat el concepte de virtut en general, hi ha quatre tipus:

• La saviesa o prudència és una virtut que radica en la part racional de l'ànima.
• La valentia o fortalesa s'assenta en l'ànima irascible i regula els impulsos i passions nobles.
• La moderació o temprança és la virtut pròpia de l'ànima concupiscible i modera els desitjos.
• La justícia consisteix a fer el que correspon a cadascú de manera adequada i que cadascú no s'apoderi del que és dels altres ni sigui privat del que és seu.

La política: l'Estat ideal

Quan un home s'associa amb un altre per una necessitat, arriben a congregar-se en un sol habitacle molts homes per associar-se i auxiliar-se. La vida en societat sorgeix, segons Plató, pels avantatges materials. La societat té com a finalitat facilitar als homes una vida virtuosa i feliç per mitjà de l'educació. Plató no va acceptar cap sistema polític en concret, va plantejar buscar l'organització social ideal. S'afirma que la polis ideal ha d'estar formada per tres classes de ciutadans:

• Els filòsofs, que són el grup més reduït, prenen decisions justes, bones i prudents pensant en el bé de la ciutat.
• Els guardians, que han de vetllar per la pau social interna i externa.
• Els productors, que és la classe més nombrosa, són camperols, artesans i comerciants que treballen per a tots.

Els ciutadans han de situar-se en una classe social d'acord amb les seves qualitats. Per a Plató, el que importa és que cada individu desenvolupi l'ocupació que li correspon. La virtut de la justícia aplicada a la polis consisteix en què si cada ciutadà és al seu lloc i fa el que ha de fer, s'aconseguirà una polis ideal, on hi haurà ordre i felicitat. Segons Plató, el procés d'educació engloba diverses etapes: primer, tots els ciutadans han de rebre ensenyaments de música, gimnàstica, matemàtiques i geometria fins als 30 anys. Després serviran a l'administració de l'estat civil o militar durant 15 anys. Els governants-filòsofs i guardians no hauran de tenir família, han de formar entre ells una gran família.

La forma de govern ideal de Plató era una monarquia. Aquesta forma de govern decau si el governant no vigila que unes classes no interfereixin en les altres. Plató descriu a la República la degradació de les formes de govern. L'empobriment dels ciutadans a favor dels oligarques condueix aquells a la rebel·lió, cosa que dóna lloc a la democràcia. La conseqüència de la democràcia és la tirania, perquè restableix l'ordre social. El tirà és el monarca, la tirania és el final de la comunitat política perquè els ciutadans es converteixen en esclaus sota el poder del tirà.

Influències rebudes i repercussió posterior

Plató va ser un filòsof original. Els pitagòrics van transmetre a Plató l'interès per les matemàtiques i també apareixen els elements pitagòrics en la concepció de l'home, que posseeix una ànima immortal que patirà reencarnacions si no es purifica. Plató va conèixer a través de Cràtil les doctrines d'Heràclit, motiu pel qual admetria la realitat del canvi en el món sensible i material. El dualisme ontològic es relaciona amb la divisió que Parmènides va establir entre coneixement racional i sensible. La influència més decisiva va ser la de Sòcrates, perquè Plató va fer la recerca del concepte universal i la definició, i també ascendir cap a la contemplació de les idees. Plató es va apropiar del mètode socràtic del diàleg. Els homes desitgen les coses bones i la felicitat, que és la vida virtuosa i la saviesa. Plató va sostenir que els conceptes morals són perdurables i això ho va fomentar atorgant-los una realitat més enllà de la mental en un món suprasensible. El millor deixeble va ser Aristòtil, que va defensar la realitat suprasensible i va considerar que no està separada del món material, sinó que es troba en les coses concretes. L'Acadèmia platònica es va encarregar de mantenir i difondre les idees del seu fundador. L'Acadèmia va influir en un corrent de pensament nou, el neoplatonisme, que es va centrar en la revisió de la doctrina de les idees. A través del neoplatonisme, el pensament de Plató va influir en Sant Agustí, que va situar les idees en la ment de Déu, va mantenir que l'ànima humana és immortal i que Déu la il·lumina perquè puguem conèixer les idees eternes i immutables. Plató va estar present en la metafísica de Tomàs d'Aquino, que es va inspirar en la doctrina de la participació. Les escoles platòniques van ressorgir en el Renaixement italià a Florència. A l'edat moderna, Descartes va voler fer una filosofia nova i va concloure en una concepció dualista de l'home. A l'edat contemporània, Nietzsche va sotmetre el pensament platònic a severes crítiques, perquè el va considerar pare del racionalisme.