Plató, resum

PLATÓ
4 etapes: joventut (clara influència socràtica), transició (es trasllada a Sicília i coneix als Pitagòrics), maduresa (formula la teoria de les idees i escriu els millors diàlegs) i ancianitat (va intentar posar en pràctica les seves idees polítiques a Siracusà)                                                                                                                                                                                                                                                                  2. Teoria de les idees: El món que percebem pels sentits (món sensible) és una còpia d'un altre món, el món de les Idees, on hi ha els models perfectes, universals i únics. Per a Plató, no sols existeixen els conceptes sinó que, a més, existeixen el que ell anomena Idees (essències), que són, en contraposició a les coses sensibles: absolutes (la Idea de bellesa no és més o menys bella en relació a res), úniques (sols hi ha una Idea de bellesa), universals (aplicables a molts individus), immaterials i independent del món sensible. El món de les idees ens proporciona l'estabilitat que possibilita el coneixement; a través dels sentits només obtindrem opinió.                                                                                                                                                                                                                                  Idea de Bé: entre les idees pures, la superior és el Bé. El Bé és la idea de la raó per excel·lència, la perfecció absoluta. S'identifica, doncs, amb la Bellesa i amb la Justícia perfectes. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó a més significa excel·lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de Bé aplicada al món social i a la política s'identifica amb la idea de Justícia.[Justícia=Bé].                                                                                                                                                                                                                                   En el mite de la caverna ( República , llibre VII) Plató compara la idea de Bé amb el Sol. El Sol demana un esforç de la vista si el volem contemplar i alhora il·lumina i dóna vida a totes les coses. També la idea de bé, exigeix l'esforç de la ment, alhora que il·lumina i dóna sentit a totes les altres Idees. La idea de Bé és el principi de la ciència i de la veritat com el Sol és el principi del coneixement de les coses. El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses cognoscibles.És el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones, perquè participen o expressen el Bé perfecte. En aquest sentit el Bé no és una idea com les altres, sinó que li pertoca una jerarquia superior. Vindria a ser una super-idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres.                                                                                                                                                                                                              Teoria de la Reminiscència: Aquesta teoria afirma que conéixer es recordar. Segons Paltó quan l'ànima cau del món de les idees (anima perfecta i savia), i entra en un cos, oblida tot el que sabia. L'objectiu es recordar tot el coneixement perdut.Apendre o conéixer, no és res mes que recordar les idees perdudes                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         Amor: Per sota de la idea de Bé hi ha la idees de Eros (amor). L'amor ens porta al coneixement del Bé perquè les idees són bones.  L'amor és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent. Progressem en el coneixement perquè estimem lesidees.                                                                                                                                  3. L'ànima i el coneixement: Per Plató l'home és un compost de dos elements (cos i ànima). El cos és una identitat purament sensible,mortal i irracional.En canvi les ànimes no són matèria, sinó un principi espiritual, una força o un principi vital gràcies al qual els éssers es poden moure,és simple immortal, intel·ligible, uniforme i indissoluble                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                   · Ànima racional sensible: És l'ànima superior, l'ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó. Està situada al cap.                                                                                                                                                                         · Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis. Està situada al pit.                                                                                                                                                                          · Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors. Està situada al baix ventre.                                                                                                                                                               Cadascuna d'aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social diferent.   

INFLUÈNCIES DE FILÒSOFS ANTERIORS                                                                                                                                                                                                                                                                                              Heràclit:Com Heràclit, Plató accepta l'existència al món sensible, i postula una interpretació intel·ligible (mitjançant el Logos en l'un, les Idees en l'altre) de la realitat. Si Heràclit considerava que el logos és la unitat dels contraris, Plató defensa la unitat a través de l'existència de les Formes pures (idees) .Plató afirma, com Heràclit que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència. Defensa la relativitat del món físic per contrast amb el caire necessari de les Idees que permeten comprendre la realitat, donant-li una estructura i un ordre racional.Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parménides dient que el món sensible és heraclità (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és Parmenidià (les idees són, amb un valor absolut).      Pitàgores:Plató accepta l'origen celest i preexistent de les ànimes que defensaven els pitagòrics. Assumeix la concepció pitagòrica de la inferioritat del cos i considera que el cos és la presó de l'ànima. Plató creu com els pitagòrics en la immortalitat i la transmigració de les ànimes. Alhora defensa que la pràctica de la virtut allibera l'ànima. La mística dels nombres, tan present en els pitagòrics, té ressons en Plató, des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir a la filosofia. Plató dóna sempre gran importància a les matemàtiques que són la ciència de la raó demostrativa. En matemàtiques no resulta possible defensar opinions subjectives sinó que cal demostrar càlculs de manera objectiva; el model del coneixement veritable per a Plató és el matemàtic i per ingressar a l'Acadèmia era condició imprescindible saber matemàtiques                                                                                                                                 Parmènides:Com Parmènides, Plató defensa la superioritat del pensament que es fonamenta en la raó sobre el que està basat només en aparences canviants. Plató es pregunta també pel Ser, recollint la diferència entre el ser en si mateix (unitat, model o forma pura) i els ens (les coses diverses, canviants, corruptibles). Però és molt dubtós que el Poema de Parmènides calgui interpretar-lo en el sentit idealista platònic. La reflexió platònica converteix la identitat parmenídea entre ser i pensar, en la identitat entre ser i idea. La Idea és el ser en sentit pur.                                            Sòcrates: és l'autor més rellevant per al seu pensament. Comparteixen el rebuig als sofistes per l'utilitarisme,l'orientació en l'educació cap a l'exit en la política i l'actitud senista,subjectivista i relativista. El mètode del dialeg també l'agafa directament de Sòcrates, consisteix a fer preguntes a l'interlocutor per tal de que aquest reconegui la seva ignorància (fen servir l'ironia) i la maieutica que pretén extreure la veritat que està dins de cadascú en forma d'idees innates.                                                                                                                                                                                            L'ARETÉ: El terme grec areté no té una traducció gaire exacta en la paraula virtut. Però sí que hi ha alguna cosa en comú en tots dos mots: els significat d'excel·lència, de mèrit, de bo, de positiu per a qui el posseeix. En la cultura grega hom tenia areté perquè era fort en la guerra, poderós en la política, i això era propi de l'”aristocràcia”.Un fons d'amistat, de generositat, de noblesa.  El fet d'aprendre determinades formes d'excel·lència humana no serveix per dominar els altres, sinó per dominar-se a si mateix. I aquest domini suposa “conèixer-se a si mateix”. L'areté radica en el coneixement. Hem de saber, en primer lloc, què busquem i què volem ser.                                                                                                                                                                                                                                  4. Filosofia política: L'acció política s'ha de realitzar des del coneixement. El coneixement no és relatiu, ni subjectiu, ni particular sinó que és absolut, objectiu i universal. La política no és una qüestió ideològica, és una qüestió "científica". El qui posseeix el coneixement ha de dirigir la societat. El savi sabrà actuar en tot moment d'una forma justa, només tenint en comte el que més li convé a la societat. Per a Plató l'origen del conflicte es genera quan la societat és controlada per l'opinió (la tirania quan és un qui mana; la timocràcia o l'oligarquia quan són un quants; la democràcia quan són tots) i no pel coneixement