Plató i Descartes: Racionalisme i Coneixement Innat

Similituds en la concepció de l'experiència

Plató i Descartes van ser dos filòsofs racionalistes que defensaven que mitjançant la raó, i no els sentits, es pot arribar a coneixements vertaders i sòlids. Un dels trets que tots dos defensen és la poca importància que té l'experiència. Descartes no dóna molta importància a l'experiència perquè moltes vegades els sentits ens enganyen i, per tant, no sempre són fiables si alguna vegada ens han enganyat. Per això, ell pensa que la via per arribar a una veritat segura és l'evidència, un criteri que utilitza que consisteix en què per afirmar qualsevol idea s'ha de rebre amb una seguretat absoluta. D'altra banda, Plató tampoc dóna gaire importància a l'experiència, tot i que parla d'una petita utilitat que té aquesta, i és que durant el procés de coneixement, l'experiència, el món sensible, ens pot ajudar a recordar, a pensar i a relacionar una idea del món sensible amb la idea, com a ideal, el model.

A diferència de Plató, Descartes no s'oblida del món sensible com ho fa el primer. Per ell, Déu és la seguretat i amb ell es pot assegurar que tota la informació que es rep del món sensible és veritat i no es pot dubtar d'aquesta.

El coneixement sense límits

Una altra característica en comú és que els dos filòsofs defensen que el coneixement no té límit. Per Plató, qualsevol coneixement es pot arribar a assolir, ja que aquest està dins nostre i només s'ha de recordar. Amb aquesta idea proposada en la teoria de la reminiscència, Plató demostra que el coneixement és innat i qualsevol persona pot assolir qualsevol tipus de coneixement si s'esforça mitjançant el record i, sobretot, el diàleg. Descartes, de la mateixa manera que Plató, proposa que no hi ha límits del coneixement mentre s'utilitzi el mètode que proposa basat en quatre regles anomenades: l'evidència, l'anàlisi, la síntesi i la revisió. Aquest mètode servirà per no caure en l'error anant pas a pas i així es podrà arribar a qualsevol coneixement o veritat.

El coneixement innat

Una característica en comú entre aquests dos filòsofs és que tots dos defensen que el coneixement és innat. Per Plató, les idees que conté l'ànima es troben en ella abans d'unir-se al cos i, mitjançant la teoria de la reminiscència, explica que el coneixement ja està dins nostre i que només hem de recordar estimulant el record per arribar a les idees que ja s'havien assolit anteriorment, tot i que no sigui fàcil. En canvi, Descartes recorre a Déu, que és la garantia de coneixement. Però Descartes, després de demostrar la primera veritat, l'existència del propi subjecte, divideix les idees en tres grups, i un d'aquests és el grup de les idees innates, idees que són en el nostre pensament des que naixem, com per exemple la idea de Déu. Si seguim el camí del coneixement, el mètode, pas a pas, arribarem al coneixement i no ens equivocarem.

Concepció d'idea

Una de les diferències que es pot trobar entre aquests dos filòsofs és la concepció d'idea que tenen. Per Plató, les idees són els conceptes universals, les essències que són per si mateixes. Les idees de Plató són l'ideal, el model, la forma pura de la cosa, no depenen del subjecte, són independents. En canvi, per Descartes, les idees són tot el que hi ha a la nostra ment i depenen de la ment. Descartes les separa en idees adventícies, innates i factícies.

Importància del mètode

Descartes, a diferència de Plató, dóna molta importància al mètode. Gràcies a les regles que ell proposa es pot evitar caure en l'error. Tot i així, el coneixement és finit perquè l'enteniment necessita temps i és finit, perquè les persones en si ja són finites i imperfectes perquè Déu les ha fet així. Tot i així, per Descartes podem estar segurs que el que sabem és cert, ja que Déu no ens enganyaria mai. En canvi, Plató, com molts filòsofs de la seva època, no reflexiona sobre el mètode a seguir, per això moltes de les teories enunciades en aquella època van ser refutades. Tant Plató com Descartes s'allunyen de l'experiència i dels sentits que gairebé sempre ens indueixen a l'error i mai són segurs, tot i que a vegades pensem tot el contrari.

Dualisme en Plató i Descartes

Una altra de les similituds que tenen aquests dos autors és que tots dos defensen el dualisme. D'una banda, Plató defensarà que l'home està constituït per l'ànima i el cos. En aquest aspecte, Plató es va veure fortament influenciat pels pitagòrics. Es vinculen unes característiques determinades a cada substància:

• El cos és material, finit, imperfecte, lliga l'ànima i evita que s'escapi.
• L'ànima és eterna, immortal, immaterial, que forma part del món de les idees.

Té una visió molt negativa del cos, que forma part del món sensible, un món còpia del món de les idees, un món perfecte. Gràcies al dualisme que defensa pot explicar en la teoria de la reminiscència que el coneixement és innat, ja que l'ànima existia abans de ser lligada novament al cos. D'altra banda, Descartes defensarà que el cos no és independent de l'ànima, de la ment, sinó que estan connectats en un únic punt. Proposa que Déu ha fet lliure a l'ànima i que gràcies a la llibertat de la qual disposa es cau en els errors.

Descartes també separa les substàncies en tres grups i inclou l'ànima en el grup de la substància pensant i el cos en el de la substància extensa. Aquesta té molta relació amb el món sensible que proposa Plató, ja que els dos autors defineixen els dos grups amb les mateixes característiques. El mateix succeeix amb la substància pensant i el món de les idees.

El subjecte en Plató i Descartes

Plató no dóna importància al subjecte, ja que el món perfecte de les idees existeix independentment del subjecte. Tot i així, no reflexiona sobre el subjecte, ell creu que rebem les coses tal com són en el món mostrant la seva postura realista ingènua. Per Descartes, en canvi, el subjecte pren més importància, ja que totes les seves demostracions (Déu i el món) tenen un punt de partida en el que és la demostració del propi subjecte: "Penso, llavors existeixo".

Ètica en Plató i Descartes

L'ètica que defensa Plató està basada en l'intel·lectualisme moral, en el coneixement, a través d'aquest es podrà arribar a ser bo i feliç. La idea de bé és una idea absoluta, perfecta i racionalment es pot arribar a aquesta idea. En canvi, Descartes defensa que Déu ha fet lliure a les persones amb la capacitat d'escollir i, per tant, d'errar. També va elaborar una moral provisional basada en unes normes que havia de seguir ell fins a arribar a trobar la moral racional, que desafortunadament mai va trobar.