La Darrera Patrística Llatina: Boeci, Cassiodor i Isidor

La Darrera Patrística Llatina i l'Inici Medieval

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, acaba l'època antiga i comença l'època medieval; els autors més representatius d’aquesta època són els pares de l’Església (a occident: Boeci, Cassiodor i Isidor de Sevilla; i a orient: Dionisi Areopagita i Joan Damascè). Aquest període és el que anomenem període de la patrística medieval, que acaba amb la mort de Joan Damascè; juntament amb aquest també es desenvolupa el període neoplatònic amb autors com Procle i Simplici. Els primers tres segles del mil·lenni medieval comencen amb la invasió bàrbara i acaben amb la invasió musulmana. Tot i que es manté la tradició cultural i religiosa, cada vegada es fa més evident la ruptura entre occident i orient en aquest nivell. La creativitat teològica acaba amb aquests tres segles, després de la patrística, i els autors posteriors fan més una tasca enciclopèdica.

Boeci (c. 480-524)

Vida i Obra

Va ser un lector, traductor i comentarista de molts tractats lògics d’antics com Aristòtil. També va redactar monografies sobre lògica, entre d’altres escrits filosòfics i teològics. La seva obra *La Consolació de la Filosofia* reflecteix una clara influència neoplatònica.

El Concordisme Platò-Aristotèlic

Boeci pertany a la tradició de Plató, Saccas, Plotí, Calcidi, Porfiri, Procle. I des d’aquest neoplatonisme interpreta el pensament d’Aristòtil. Per a ell, Aristòtil i Plató no són filòsofs contraposats, sinó que concorden plenament. Desenvolupar aquest concordisme, traduir les obres d’ambdós autors i mostrar les seves coincidències, fou el seu projecte, projecte que només pogué dur a terme parcialment. En les obres filosòfiques pràcticament no parla de les seves conviccions cristianes, per aquesta raó molts autors posteriors es qüestionen la seva cristiandat i els seus tractats teològics.

Aportacions al Vocabulari Filosòfic

Boeci és un mediador entre la filosofia antiga i medieval, va fer grans aportacions al vocabulari filosòfic i algunes de les seves definicions encara són vigents.

Divisió de la Filosofia segons Boeci

Per a l’autor, la filosofia es divideix en:

• Filosofia pràctica
  • Trivium: gramàtica, retòrica, lògica
  • Ètica
• Filosofia teòrica
  • Teologia: estudi de la realitat immaterial (Déu, àngels, ànimes separades). Déu és el Bé i la Felicitat, la causa de l’univers. Només pot ser conegut imperfectament per la raó humana: és el bé, per sobre del qual «no es pot concebre res de millor».
  • L’estudi dels intelligibilia
  • Física: tracta dels naturalia (quadrivium: aritmètica, astronomia, geometria i música).

Definicions Clau

Persona: «substància individual de naturalesa racional»

Natura: «la naturalesa és la diferència específica que informa cada cosa»

Felicitat: «és clar, doncs, que la felicitat és l’estat perfecte que consisteix en la reunió de tots els béns»

De Consolatione Philosophiae

El *De consolatione philosophiae* és l’obra filosòfica més rellevant de Boeci. És una obra unitària, formada per cinc llibres, que combina fragments poètics amb prosa.

• El llibre primer ens presenta la situació real de Boeci: Boeci a la presó es plany de la seva dissort.
• En el segon llibre la Filosofia li fa veure que no serveix de res queixar-se de la Fortuna. Només l’ésser humà que és sensible a l’amor autèntic, l’amor que tot ho regeix, s’encamina cap a la felicitat autèntica.
• En el llibre tercer, la Filosofia ensenya a Boeci a distingir la veritable felicitat de la falsa. La veritable felicitat, com ja havia mostrat Plató, no és el poder, la fama, la riquesa, sinó el Bé suprem, Déu. D’ell tot procedeix, cap a ell tot retorna.
• En el llibre quart, la Filosofia explica a Boeci que la injustícia humana és contrària a l’ordre còsmic i que condueix a la infelicitat; en canvi, els justos i bons són feliços.
• Finalment, el llibre V, que més aviat sembla un escoli, reflexiona sobre l’omnisciència divina, la llibertat humana, la virtut. Fa l’efecte que Boeci ha hagut d’acabar sobtadament l’obra, com si la mort li hagués arribat més aviat del que esperava.

Cassiodor (segles V-VI)

La tasca de Cassiodor va ser semblant a la de Boeci: recopilar el pensament antic. Abans de la seva conversió va ser un destacat polític; després d’aquesta, va fundar el monestir de Vivarium. Abans de la seva conversió escriu diferents llibres polítics; després d’aquesta, comença a escriure tractats teològics, basant-se en autors com Sant Agustí i Plató/Plotí. Durant l’edat mitjana, el *De anima* va ser considerat la síntesi del pensament cristià sobre l’ànima.

Isidor de Sevilla (c. 560-636)

Isidor nasqué a Cartagena i fou bisbe de Sevilla. La seva obra principal són les *Etimologies*, una veritable enciclopèdia. Per a Isidor, l’essència de les coses es pot copsar en les etimologies. Segons Isidor, de vegades, no és possible indicar l’etimologia d’una paraula, perquè no es coneix; en aquest cas, l’erudit n’ha de suggerir una de possible. Això explica que moltes de les etimologies que Isidor proposa, les més enginyoses, siguin «inventades».