La Patrística Grega: Dionisi Areopagita i Joan Damascè

La darrera patrística grega

El Corpus Areopagiticum va tenir una gran rellevància a l’època medieval, sobretot per l'escolàstica. L’autor d’aquest afirmava que era descendent de Pau de Tars, el qual va presenciar l'eclipsi de sol que va acompanyar la mort de Jesucrist, cosa que ens fa pensar que hi ha un estret lligam amb l’església dels apòstols.

Inspirat en tesis platòniques i bíbliques, Dionisi Areopagita afirma l’absoluta transcendència del Primer principi. Déu, o la Tearquia, com acostuma a anomenar-lo Dionisi, és absolutament transcendent, el principi que subsisteix més enllà de la intel·ligència i més enllà de l’ésser. Déu és, doncs, inefable. L’ésser humà no pot conèixer Déu: «Conèixer» és acollir Déu que es dóna com a misteri.

Déu, recordem-ho, no pot ser conegut, però, en canvi, es manifesta de diverses maneres en la creació. Tot coneixement de Déu és dialèctic. L’ànima humana té tres estadis de coneixement vers Déu:

1. Negatiu: De Déu, no hi pot haver un coneixement finit; qualsevol afirmació és insuficient.
2. Eminència: Déu és absolutament transcendent, sempre és més del que podem expressar.
3. Causalitat: Déu és causa de tota realitat.

Per Dionisi hi ha un ordre jeràrquic còsmic, aquest és interpretat segons les tres tríades neoplatòniques:

1. Éssers íntimament lligats a Déu, sense intermediaris: els serafins, els querubins o l’«efusió de saviesa» i els trons.
2. La segona tríada, governa el cel: són les dominacions, les virtuts i les potestats.
3. El tercer ordre és el més proper a la realitat humana: reben de l’anterior els dons i els misteris divins i els comuniquen a les persones. Està constituït per principats, arcàngels i àngels.

Joan Damascè (Ca 675-749)

La Font del coneixement és la seva gran obra, dividida en tres apartats. El primer és el més filosòfic, intitulat Dialèctica (o Capítols filosòfics): està format per seixanta-vuit capítols; el segon és una història dels corrents herètics, i la tercera és l’Exposició acurada de la fe ortodoxa, una síntesi de la doctrina cristiana.

Normalment s’ha dit que les teories filosòfiques i teològiques són contraposades, tot i així alguns autors defensen la seva similitud, el seu avançament davant de les teories gregues:

1. El Déu bíblic és, a diferència del demiürg de Plató o del primer motor aristotèlic, personal, transcendent, creador, alliberador, que actua, proper a cada home i cada dona, i al seu poble. Aquest Déu, per al cristianisme, s’ha encarnat en Jesús de Natzaret. Jesucrist és el Messies esperat pel poble d’Israel, el Déu fet home. La relació personalitzada d’amor entre Déu Pare i Déu Fill és l’Esperit Sant. Encarnació i Trinitat són els dogmes específicament cristians.
2. El món i especialment l’ésser humà ha estat creat a imatge i semblança de Déu per tal de glorificar-lo, d’unir-s’hi, de divinitzar-se per l’acció de Déu. L’ètica cristiana deriva de la fe, n’és una conseqüència; no és, doncs, estrictament racional per bé que sovint s’expressi amb categories i conceptes grecs.
3. Un concepte d’història lineal, que ha tingut un començament i tindrà un final. Una història oberta a l’acció de Déu i de l’ésser humà, a la llibertat en definitiva. Una perspectiva escatològica és consubstancial al cristianisme. El profetisme, el miracle adquireixen una funció en l’economia salvífica.

Negar les evidents diferències entre el pensament de l’antiga Grècia i el pensament cristià seria un error, no obstant cal ser conscient que els primers escriptors de l'església es basaven en el pensament filosòfic antic per a fer les seves argumentacions. A l'època medieval no hi ha filòsofs com a tal, sinó que hi ha teòlegs que es serveixen de la filosofia, o no, per a la seva argumentació.