El Partenó d'Atenes: Arquitectura Dòrica a l'Acròpoli

El Partenó

Fitxa Tècnica

Nom de l'edifici

Partenó

Autor

Ictinos i Cal·lícrates

Cronologia

447-432 aC (Nota: El text original indicava 421-405 aC, dates que corresponen més aviat a l'Erectèon. S'han ajustat a les dates comunament acceptades per a la construcció del Partenó.)

Tipologia

Temple

Materials

Marbre del Pentèlic, fusta, ferro

Estil

Època clàssica, ordre dòric

Localització

Acròpoli d'Atenes

Context Històric

Un cop finalitzades les Guerres Mèdiques (490-479 aC), Atenes, dirigida per Pèricles, el personatge més influent durant gran part del segle V aC, va començar un programa de reconstrucció molt ambiciós per tal de restituir a l'Acròpoli la seva esplendor anterior. Dins d’aquest programa, el Temple d’Atena Pàrtenos (el Partenó) ocupava un lloc preeminent.

Descripció Arquitectònica

Sistema constructiu

Arquitravat

Planta

El Partenó és un edifici de planta rectangular orientada d'est a oest.

Distribució interna

La part interior està dividida en dues estances incomunicades. La més gran era la naos (o cel·la), on estava la imatge de la deessa Atena Pàrtenos. La més petita era l'opistòdom, on es guardava el tresor del temple i de la Lliga de Delos. Ambdues estances tenien una façana d'accés amb un pòrtic (pronaos a l'est i un pòrtic similar precedint l'opistòdom a l'oest), format per sis columnes dòriques a l'interior (pòrtics hexàstils).

• Tot el perímetre exterior del temple està envoltat de columnes (perípter).
• La façana principal (est) i la posterior (oest) tenen 8 columnes dòriques (octàstil).
• Les cares laterals (nord i sud) tenen 17 columnes dòriques.
• La gran naos contenia una columnata dòrica de doble pis en forma de 'U' que envoltava la monumental estàtua criselefantina d'Atena, obra de Fídies.
• L'opistòdom era una sala quadrada amb quatre columnes jòniques al seu interior.

La façana exterior

El temple s'alça sobre un estilòbat i dos estereòbats que constitueixen l'escalinata (crepidoma) que dóna accés a l'edifici des de qualsevol dels costats. Sobre l'estilòbat s'aixequen, sense base, les columnes dòriques, fortes, directes i grandioses. Els fusts són robustos, formats per tambors units visualment amb estries d'aresta viva. Arriben al capitell a partir d'una motllura còncava subtil, el collarí. El capitell, de formes senzilles, el formen un equí i un àbac quadrat. Sobre els capitells descansa l'entaulament, que està format per:

• L'arquitrau: llis i sense cap ornament, recolza directament sobre les columnes.
• El fris: dividit en tríglifs (amb tres bandes verticals) i mètopes (espais quadrats, originalment esculpits).
• La cornisa: que sobresurt i protegeix el fris.

El frontó, el triangle format per la cornisa com a base i les línies inclinades de la teulada, estava ple d'escultures monumentals, algunes de les quals encara es conserven (principalment al Museu Britànic).

Elements Decoratius

El Partenó estava profusament decorat amb escultures, fetes per Fídies o els seus deixebles. Aquesta decoració es trobava a:

• Les mètopes del fris exterior dòric (representant la Gigantomàquia, l'Amazonomàquia, la Centauromàquia i la Guerra de Troia).
• El fris jònic continu que recorria la part superior del mur exterior de la naos (representant la processó de les Panatenees).
• Els frontons (representant el naixement d'Atena a l'est i la disputa entre Atena i Posidó per l'Àtica a l'oest).
• L'estàtua criselefantina (d'or i ivori) d'Atena Pàrtenos a l'interior de la naos.

A més, tot el conjunt estava policromat amb colors vius (vermell, blau, daurat), encara que avui dia s'han perdut.

Context Urbanístic i Funció

El Partenó forma part del conjunt monumental de l'Acròpoli d'Atenes. La seva façana principal mira a l'est, punt de sortida del Sol, i està oposada a l'entrada principal al recinte (els Propileus). Per les seves dimensions i factura, destacava clarament sobre la resta d'edificacions del conjunt.

El Partenó no era pròpiament un temple de culte amb sacerdot i altar per a sacrificis regulars, sinó una ofrena monumental als déus, especialment a Atena, com a agraïment pels seus favors (particularment la victòria sobre els perses). Amb la seva gran acumulació de riqueses, incloent-hi l'estàtua d'Atena de Fídies i el tresor de la Lliga de Delos guardat a l'opistòdom, era també una demostració de la grandesa i el poder d'Atenes.

Posteriorment, els cristians el van convertir en una església dedicada a la Verge Maria. Sota la dominació turca, va esdevenir mesquita i polvorí. Guerres (especialment l'explosió durant el setge venecià de 1687), saquejos i el pas del temps l'han portat fins al seu actual estat de conservació.

Importància i Llegat

El Partenó és considerat el millor exemple arquitectònic de la concepció clàssica de la bellesa grega, basada en les proporcions matemàtiques (com la secció àuria), l'harmonia entre les parts i la recerca de la màxima perfecció formal. En aquest sentit, cal esmentar les subtils correccions òptiques introduïdes (com l'èntasi de les columnes, la curvatura de l'estilòbat i l'entaulament, o la lleugera inclinació de les columnes cap a l'interior) per tal de contrarestar les il·lusions òptiques i aconseguir una aparença de perfecta rectitud i regularitat visual.

En el Partenó s'arriba a la culminació i perfecció de l'ordre dòric, tot i que incorpora elements jònics (com les quatre columnes de l'opistòdom i el fris continu de la naos), mostrant una síntesi harmoniosa dels ordres. La seva distribució interna va servir de model per a temples posteriors, i la combinació d'escultura i arquitectura va assolir un moment culminant.

El punt de partida conceptual per arribar al Partenó és la planta del mègaron micènic, del qual deriva la planta bàsica dels temples grecs. Tot i que el cànon dòric més estricte podria suggerir un temple perípter i hexàstil (6 columnes a la façana), el Partenó (octàstil, 8 columnes) s'aparta lleugerament d'aquest model per assolir unes proporcions i una monumentalitat considerades més perfectes.

L'edifici ha servit de referent fonamental en tota la història de l'arquitectura occidental per la seva perfecció canònica i la seva integració exemplar entre arquitectura i escultura. La distribució interior entre naos i opistòdom també va ser un referent posterior en l'ordenació de l'espai sagrat en l'arquitectura religiosa.