El Partenó i l'Altar de Zeus a Pèrgam: Anàlisi i Comparació

El Partenó

A) Documentació general

1. Nom de l'edifici: Partenó (morada de la verge).

2. Arquitecte: Ictinos amb Cal·lícrates com a ajudant. Fídies va supervisar les obres i va esculpir els relleus que van decorar el Partenó.

3. Comitent: Pèricles, governador d'Atenes. El temple, com tota l'Acròpolis, fou impulsat per Pèricles i una comissió d'obres integrada per amics seus.

4. Lloc: Va ser edificat a la part més alta de la ciutat d'Atenes, l'Acròpolis (ciutat alta), centre polític i estratègic en els inicis de la història àtica i que posteriorment passaria a ser un gran centre de culte religiós, a 158 metres sobre el nivell del mar. Els seus edificis van ser destruïts el 480 aC pels perses.

5. Cronologia: 447- 438 aC.

6. Dimensions: Planta 69,5 m x 31 m x 13,72 m. Les columnes fan 10,5 m d'alçada per 1,8 m de diàmetre.

7. Materials utilitzats: Marbre del Pentèlic, muntanya que tanca conjuntament amb l'Himet la ciutat d'Atenes per la banda nord.

8. Tractament del mur: Es tracta de murs isòdoms.

9. Sistema constructiu: La tècnica constructiva és arquitravada o allindada, és a dir, el joc de l'equilibri de forces verticals i horitzontals: uns elements verticals, els pilars o les columnes, suporten uns elements horitzontals, les jàsseres o les bigues. Les columnes aguanten un entaulament perimetral damunt del qual s'aixeca la coberta.

10. Destinatari: La ciutat d'Atenes.

B) Anàlisi formal

1. Elements de suport: La columna és el principal element de suport, es compon de base, fust i capitell. En el cas de l'estil dòric suprimeix la base, el fust, estriat, d'aresta viva, recolza directament sobre l'estilobat, presenta un lleuger inflament a la part central anomenat èntasi. En el capitell d'extrema senzillesa, hi podem distingir tres parts: collarí, equí i àbac.

2. Elements suportats: L'entaulament, que recorre tot el perímetre. Està compost per un arquitrau, un fris i una cornisa. Juntament amb els murs i les columnes interiors es responsabilitzen de la coberta inclinada a dues aigües que a les dues façanes desaigua en frontons respectius.

3. Espai exterior: Dominen les línies verticals formades per les columnes que suporten els elements horitzontals, l'entaulament damunt del qual s'aixeca la coberta.

El temple reposa damunt d'un altre element horitzontal, l'estilobat, part superior de l'estereòbata, l'assentament o fonament que suporta l'edifici.

Els elements volumètrics fonamentals són els cilindres de les columnes, la forma paral·lelepipèdica de l'edifici i els triangles dels frontons.

Quant a l'ornamentació, el temple d'Atenea Pàrtenos és perípter perquè està voltat d'una renglera de 17 columnes als costats i és octàstil perquè presenta vuit columnes a la façana. És també amfipròstil perquè té dos pòrtics, un anterior -pronaos- i un altre posterior darrere l'opistòdom. Els recintes dels pòrtics són hexàstils, de sis columnes. Les columnes s'aixequen sense base des d'un estilobat i dos estereòbates que constitueixen l'escalinata d'accés a l'edifici des de qualsevol dels costats, són dòriques, fortes, directes i grandioses, no són monolítiques, el fust està format per elements cilíndrics anomenats tambors que s'uneixen mitjançant un sistema d'encaix perfecte (mascle-femella). Els tambors del fust estan units visualment amb estries d'aresta viva (20) que arriben al capitell a partir d'una motllura còncava tan subtil que gairebé no s'aprecia: és el collarí.

El capitell és de formes senzilles que són l'equí i l'àbac.

Després hi ha un entaulament que està format per l'arquitrau que es recolza directament sobre les columnes, llis i sense cap ornament; el fris, està dividit en tríglifs que són unes peces amb tres canalets i mètopes, peces decorades amb motius mitològics o florals. Les gotes simulen els claus d'unió entre les bigues de fusta i els elements de la coberta dels temples més antics.

Tot això és protegit de l'aigua de la pluja per una cornisa que sobresurt, en els elements de la qual se situen unes petites escultures de terracota anomenades acroteris que serveixen per a dissimular els conductes de desguàs de la coberta.

La coberta del temple, a dues vessants, forma en els extrems dos triangles isòsceles anomenats frontons, amb un espai interior, timpà, profusament decorat (fruit de l'horror vacui dels grecs).

El frontó principal representava el naixement d'Atenea sorgint del cap de Zeus. El posterior, la disputa entre Atenea i Posidó pel domini d'Atenes. Totes les escultures del Partenó són obra de Fídies i els seus deixebles.

Els frontons contenien més de 50 figures a tutto tondo.

Cal dir que per als grecs era més important l'espai exterior del temple que l'interior. Per això les seves formes eren extremadament acurades, per a mantenir un alt grau de bellesa, proporció i equilibri. Així és que recorren a subtils modificacions arquitectòniques per a obtenir l'efecte òptic més adequat. Per a corregir la impressió corba que percep l'ull humà davant d'aquestes construccions de línies perpendiculars, el Partenó presenta en els elements estructurals horitzontals una corba suau de forma que la part llarga de l'estilobat en la seva part central mesura 10,2 cm més que en les cantonades i el costat petit el centre s'aixeca 5,1 cm més que en les cantonades. Les columnes de les cantonades s'inclinen cap a l'interior i estan 0,61 cm més juntes, per corregir l'efecte òptic i per resistir millor els moviments de terra.

De la mateixa manera per corregir la impressió de concavitat que dóna els fust, les columnes angulars tenen un diàmetre major que les altres i l'intercolumni varia lleugerament segons la posició de les columnes.

L'entaulament i l'estilobat són lleugerament convexos, per tal d'evitar que s'acumuli aigua de pluja.

Aquestes subtils modificacions corregeixen fins els més lleugers defectes de percepció visual i aconsegueixen efectes de gran plasticitat com la plasmació de l'ideal clàssic de bellesa.

L'edifici era tractat com una escultura i així policromaven les diferents parts amb diferents tons per ressaltar les que tenien un paper més ornamental. S'han trobat restes de pintura sobre el marbre, la qual cosa fa suposar que aquest temple estava policromat, i que hi predominaven els colors vermell, blau i daurat.

De les noranta-dues mètopes que guarnien el temple tracten de la lluita entre el logos i el khaos, només se'n conserven dinou entre les que es troben in situ, i les que hi ha al Museu Britànic i al Museu de l'Acròpolis, estan dividides en quatre maneres diferents. Les figures de les 92 mètopes representen Atena i Teseu, el rei mític d'Atenes, en les seves lluites per defensar la ciutat d'Atenes estan repartides les de la façana sud dels centaures o Centauromàquia o escenes de lluita entre lapites i centaures, 14 mètopes de la façana oriental representen gegants o Gigantomàquia, són imatges de la batalla entre els déus de l'Olimp i els gegants de la terra, i a la façana occidental representen les amazones o Amazonomàquia de Teseu, il·lustra la lluita entre grecs contra amazones o perses; les 32 de la façana nord mostren la Iliupersis, o guerra de Troia, amb escenes de lluites entre grecs i troians els altres enemics d'Àsia Menor.

El fris decora tot el perímetre exterior en la part superior de la naos, dins del peristil, té 160 metres de llarg per un metre d'amplada. El tema era la processó de les Panatenees, per primera vegada es representava éssers humans en un espai reservat als déus. Aquesta processó es feia cada quatre anys: homes i dones amb ofrenes per al sacrifici, i en especial el pèplum per Atenea, en presència dels déus, en el costat est es veu com porten animals per immolar-los, atletes sobre carros i cavalls. Fídies va utilitzar models plàstics del natural. Els vestits queden animats en plecs fluctuants en moviments violents, fins a trobar noves concepcions dels teixits prims i transparents que descobreixen les formes femenines.

4. Espai interior: El Partenó era un edifici de planta rectangular amb una cel·la interior dividida en dues estances incomunicades que el convertien en un temple doble i que feien necessàries, per tant, dues façanes d'accés amb dos pòrtics.

La cambra més gran està orientada cap a l'est. Consta de pronaos o vestíbul (amb una segona filera de columnes), la naos, dividida en dos àmbits aïllats l'un de l'altre: la naos pròpiament dita, amb l'entrada per l'opistòdom i part oposada al pronaos.

La naos no està dividida en naus com ho estaran més endavant les esglésies bizantines o romàniques, sinó que té dues fileres de columnes laterals i una posterior que envolten el santa santorum de l'estàtua de la deessa. En aquest espai secret, on no entrava ningú llevat d'algun sacerdot, hi havia l'estàtua crisoelefantina (de fusta, vori i or) d'Atenea Parthenos, dempeus, vestida i armada amb triple casc, llança i ègida, l'escut sagrat. Atenea, a més de ser una hàbil estratega, era considerada protectora de les arts i de la ciutat d'Atenes.

La sala posterior de la cel·la, quasi quadrada, anomenada Partenó, al qual s'accedia per l'opistòdom, hostatjava el tresor del temple, aquí es trobava el tron de plata on va seure Xerxes per veure partir la seva armada i ser destruïda a la batalla de Salamina. Està orientada a l'oest.

5. Estil de l'obra: El Partenó, és d'ordre dòric. Els ordres reflecteixen l'aspecte exterior del temple (o edifici), l'organitzen principalment, les parts verticals del mateix, encara que també contemplen tres parts: la plataforma (anomenada estilobat), les columnes i l'entaulament o el conjunt que es recolza sobre les columnes.

L'ordre dòric, és un estil auster, robust i clar. Té el seu origen a l'àrea del Peloponès. El moment d'esplendor seran els segles VI al V aC.

Les característiques que el diferencien dels altres ordres són:

Les seves columnes són de fust robust, amb tendència a desenvolupar una altura entre quatre i sis vegades el diàmetre. Es recolzen directament al terra i estan recorregudes per estries verticals (16 a 20) poc profundes. El diàmetre de les columnes no disminueix uniformement, sinó que té èntasi (lleuger abombament en el centre). Els capitells coronen les columnes, tenen forma de coixí (equí), rematat per l'àbac, peça quadrada sense decoració i sosté un arquitrau indivís (gran biga de pedra llisa).

L'entaulament està format pel fris, que és una segona biga horitzontal que es divideix alternativament en tríglifs (rectangles solcats verticalment amb acanaladures, probablement en record de les bigues de fusta) i mètopes (unes vegades pintades, altres decorades amb relleus i d'altres llises). Té una cornisa que sobresurt.

Els precedents del Partenó es poden buscar en un primer temple que no es va acabar mai i que fou substituït per la construcció actual.

El Partenó adoptà unes proporcions atípiques i un nombre de columnes poc freqüent: vuit a les façanes principals i disset a les laterals (enlloc de les 6 x 13 que marcava el cànon). El sistema de proporcions està basat en la relació x:2x + 1, o 4:9. En aquest edifici fet a escala humana hi predominen les línies rectes, com implica el sistema constructiu, allindat. L'arquitectura grega prengué com a referent l'egípcia, també marcada per les línies rectes.

6. Context social, polític, econòmic i cultural. La Grècia antiga va suposar per a nosaltres els fonaments de la civilització occidental. La riquesa del comerç, el sistema de govern avançat, les formes artístiques, tot va col·laborar en el desenvolupament d'aquesta cultura.

Tot girava al voltant de l'home. Les lleis regulaven les relacions socials. L'arquitectura responia a l'escala humana; l'escultura busca arquetips. Aquesta cultura, amb les seves fórmules ha estat immune al pas del temps i s'ha mantingut com a model de l'art europeu. La preocupació per l'home condiciona totes les manifestacions culturals, es tracta d'una cultura antropocèntrica, l'home és la mesura de totes les coses (Protàgores). Fins i tot els déus són concebuts com a éssers afectats per les passions humanes.

L'organització política es fonamenta en la polis, grups de famílies sotmeses a un règim de govern, que formaven una associació de culte i de defensa, això si dins d'un règim democràtic.

L'ideal polític grec era la democràcia, els ciutadans tenien el deure de col·laborar en els afers públics. Les institucions democràtiques: l'Ekklesia (assemblea del poble), la Boulé (assemblea restringida), les magistratures, els tribunals (l'Areòpag, l'Heliea) exigien uns espais per a les reunions i per fer-hi les funcions, així va sorgir la necessitat de construir edificis públics.

En el camp del pensament els grecs van plantejar una manera de raonar racionalista, és a dir, van mirar de donar una resposta lògica i raonable (no mitològica) als interrogants de la vida i de la natura.

Quant a la religiositat, a Grècia quan es parla de religiositat, es parla realment d'un sentiment de relació amb els déus que poc a poc es va humanitzant. El culte als déus de la ciutat unia als ciutadans.

Un aspecte social que influirà decisivament en el seu pensament i en la seva visió de la vida serà la pràctica de l'hedonisme. La societat grega estava sustentada en gran part per una àmplia classe esclava, que permetia als grecs, per una banda el privilegi de l'oci i per una altra el desenvolupament d'un nou concepte de l'existència: viure per un mateix i per a si mateix. Això li permetrà al grec anar a la recerca de la bellesa, l'art estarà en funció del plaer. El grec estimarà la bellesa que estarà definida per la proporció, la mesura i l'equilibri. Una bellesa que tindrà com a mòdul l'ésser humà.

Els arquitectes: Ictinos va ser el principal constructor del Partenó. Va modificar l'esquema del temple dòric. Un conjunt ple d'harmonia. Probablement va ajudar a Fídies a modificar la cel·la del temple de Zeus a Olímpia. Junt amb Carpió va escriure un tractat, avui perdut, sobre el Partenó.

Cal·lícrates va ser col·laborador de Fídies i Ictinos en el treball del Partenó. Se li reconeix el temple jònic d'Atenea Niké o de la Victòria Àptera, a l'Acròpolis d'Atenes. Originalment el temple posseïa en els seus frontons i fris, relleus d'estil jònic, que commemoraven alguns episodis de les guerres mèdiques.

C) Interpretació

1. Caràcter de l'edifici. El Partenó no era pròpiament un temple de culte, ja que no hi havia altar, sinó una ofrena monumental als déus com agraïment dels seus favors, concretament per la victòria sobre el perses, les seves escultures il·lustren les lluites entre el logos i el khaos i -amb la seva gran acumulació de riqueses, incloent-hi l'estàtua d'Atenea de Fídies - una demostració de la grandesa d'Atenes.

Els símbols: el temple, dedicat a Atenea Parthenos, era presidit per l'estàtua crisoelefantina, és a dir, d'or i vori, de la deessa. D'aquesta estàtua només resta una còpia del segle III aC. A escala reduïda, al Museu Arqueològic d'Atenes: l'Atenea Varvakeion.

Al timpà del frontó oriental hi ha representat el naixement de Pal·las Atena. A l'occidental s'hi pot veure la disputa entre Atenea i Posidó, el déu del mar, per la possessió d'Atenes. Totes aquestes estàtues són obra de Fídies.

Damunt dels murs exteriors que formen la naos hi ha un fris continu jònic que representa la processó de les Panatenees, que es feia cada quatre anys, encapçalada per les noies de la noblesa que duien a la deessa el pèplum, que havien brodat per ella.

L'expressivitat donada a cavalls i genets aconsegueix crear la il·lusió de moviment al fris. Les figures de Fídies tenien com a referent estètic el cànon de Policlet, que dividia el cos humà en set mòduls, i que prenia com a mesura base el cap d'un home.

Els romans van respectar els santuaris i van fer còpies de les escultures. En el segle IV dC va ser eliminada pels cristians. El Partenó va ser dedicat a la Verge Maria, molts relleus amb representacions paganes van ser destruïts. La imatge de la deessa va ser traslladada a Bizanci. En el segle XV quan el turcs conqueriren Atenes transformaren el Partenó en una mesquita i l'Erectèon en un harem. Més tard el van destinar a polvorí. Un llampec provocà una explosió. L'any 1687 els venecians van bombardejar el temple destruint el sostre. Cap 1800 un enviat britànic Lord Thomas Elgin va obtenir el permís per endur-se el que quedava de les escultures i relleus que avui estan en el Museu Britànic.

Altar de Zeus a Pèrgam

A) Documentació general

Nom de l'edifici: Altar de Zeus o de Pèrgam

Lloc: Actualment al Pergamonmuseum a Berlín, és originari de Pèrgam, Turquia.

Arquitecte: Desconegut encara que se sap que era de l'escola de Pèrgam

Cronologia: Al 188 aC, durant el regnat d'Èumenes II

Materials que s'han utilitzat: Marbre

Sistema constructiu: Arquitravat

Dimensions: 36,44 m al costat Est i Oest; 34,29 m al costat Nord i Sud.

Comitent i receptor: L'encarrega Àtal I, rei de Pèrgam i va dirigit a la grandiositat de la ciutat.

B) Anàlisi formal

Elements de suport: L'altar de Zeus es plantejava d'una nova manera degut a les seves proporcions, l'estructura es basa en un gran pòdium de 7 metres d'alçada i té uns murs de càrrega al pòdium que sostenen una plataforma sobre la qual s'aixeca una columnata jònica que forma una U. Es pot accedir mitjançant una escalinata majestuosa de 20 graons.

Elements suportats: Les columnes jòniques suporten un entaulament pla coronat per dues figures a banda i banda dels extrems.

Espai exterior: Tot i que no es conserva tot l'altar actualment, només es pot contemplar el que li dóna fama, la seva façana que conté nombroses escultures. La planta era quasi quadrada. L'altar de sacrificis es trobava en el pati interior.

La part exterior del podi aguantava la columnata ornamentada amb un fris d'alt relleu que representava la lluita entre déus i gegants. A les cares interiors hi havia un altre fris en aquest cas sobre la vida de Tèlef. Al sostre de la columnata hi havia tot de figures de lleons, tritons, grius...

Urbanisme: L'altar de Zeus estava situat a la terrassa de l'Acròpolis de Pèrgam. Al Sud estava situat el temple d'Atenea, a l'Est una gran escalinata.

Espai interior: El temple era una construcció de planta quadrada, tenia un pati interior el qual s'ha perdut en el que hi devia haver l'altar dels sacrificis. Tenia una gran escalinata amb dimensions monumentals en aquella època.

La part número 1, és el tros que s'ha perdut el qual contenia el pati interior amb l'altar a cel obert.

La part número 2, és la que es conserva amb el fris i la gran escalinata.

Estil: L'estil de l'obra era hel·lenístic, és el més famós de tots els monuments hel·lenístics. La monumentalitat de l'escola de Pèrgam ja marca també com era l'estil. Quant a les obres escultòriques que li donen la fama i que es situen en el fris, pertanyen a l'anomenada segona escola pèrgamica, s'ha de remarcar la seva expressivitat, clarament oposades a les obres clàssiques.

Escultura

Tot seguit analitzaré els relleus dels frisos.

Dades externes

Les dimensions són 2,30 m d'altura i 120 m de llarg. Està fet de marbre i és un alt relleu perquè les figures sobresurten molt del fons. La tipologia de l'obra és un grup de déus i gegants. Està exposat al museu Pergamonmuseum, (Berlín).

Anàlisi formal

Volum i espai: Discontinu, massís,

Figures: Les figures tenen un gran realisme, amb una expressió molt ben aconseguida, els personatges transmeten tensió i expressió de tortura sobretot els gegants i els déus en canvi, serenitat. Els personatges porten uns vestits de tela representats com si fossin sacsejats pel vent. Els plecs estan disposats de forma ondulant. Les teles però sembla, que siguin independents del cos, com si no en formessin part. Les proporcions segueixen el cànon de bellesa ideal.

Composició: És tancada, asimètrica i equilibrada. Les línies estructurals són corbes i amb els angles arrodonits, ja que les figures estan en moviment i dinàmiques.

Ritme: Composició dinàmica, plena de línies diagonals i curvilínies. El tipus de moviment és real. La tensió i les línies diagonals fan que l'obra suggereixi moviment a l'espectador.

Lloc de l'espectador: Visió frontal

Temps: Voluntat d'eternitat

Llum: Arrodonida

Color: Neutres, carnacions

Relació amb l'espai que envolta: Antigament es trobava a l'Acròpolis de Pèrgam (actual Turquia) però després va ser reconstruït i exposat al museu Pergamonmuseum (Berlín).

Relleu: Fons bidimensional. Ordenació de l'escena en fris paral·lel. El punt de vista és frontal. I dels elements que transmeten profunditat destaca l'escorç.

Estil: Hel·lenístic, caracteritzat per proporcions que tendeixen al gigantisme, com es pot veure en aquesta obra, la violència en els moviments i les expressions, a Pèrgam va néixer un nou estil, el barroc hel·lenístic. Els 40 artistes que van treballar en aquest fris procedents de diverses ciutats com Rodes, Pèrgam, Atenes...van aconseguir crear un estil molt unitari, es coneix aquesta escola com Segona Escola Pergamènica.

B) Interpretació

Caràcter de l'edifici: El caràcter de l'altar de Zeus a Pèrgam és una barreja de la seva religió i a la seva realitat històrica. No se sap a qui està dedicat, si bé a Zeus o a Atenea o bé a ambdós.

Els símbols: Estan presents en la decoració exterior, es concentren bàsicament en el fris de l'edifici.

Són figures retorçades, amb un ritme violent, convulsiu. Tenen la musculatura amb tensió i les seves vestidures desplegades en totes direccions. Les seves expressions són de dolor, de tortura, de patiment. En la foto de sota, podem veure Alcioneu, el gegant, que és arrossegat pels cabells per Atenea, separant-lo de Gea, la seva mare, moment en què perd la seva força. La serp sagrada d'Atenea matarà Alcioneu mossegant-li el pit. A la part dreta, Nike aconseguirà la victòria. Destaquen les cares serenes dels déus tot el contrari dels gegants que mostren patiment.

Es pot interpretar seguint la Teologia d'Hesíode i la Biblioteca d'Apol·lodor, un recull de relats mitològics. El centre de l'art hel·lenístic, de la ciència i la cultura que va ser Pèrgam, la lluita entre déus i gegants era un símbol de les nombroses lluites.

Al fris hi treballaren més de 20 escultors els quals van deixar firma en les plaques. En la primera foto començant per la dreta, podem veure a Zeus lluitant contra els gegants. En la foto de l'esquerra podem veure a les Moires lluitant, i en la foto del mig es pot veure Artemisa i un gegant mossegat per una serp.

Història de l'edifici: En l'època hel·lenística els grans altars van ser una moda. La difusió de la filosofia va crear la necessitat de construir temples i escultures per demostrar el respecte i agraïment al déu únic, sense nom i forma. Res més apropiat que fer un altar a l'aire lliure agraint els favors obtinguts del déu.

Per altra banda, les noves ciutats hel·lenístiques no podien competir amb els santuaris d'Àsia.

Els cultes que es feien eren més un servei de disciplina municipal que de pietat religiosa. Atenea hi tenia una gran estàtua però a més hi havia el gran altar dedicat a Zeus, perquè en aquells moments Zeus era el déu que més podia assemblar-se a la personificació del ser suprem. Zeus podia interpretar-se com el foc que donava vida, segons els filòsofs de l'època, ja que representava el déu del raig i del foc. Hi havia un altre altar dedicat a Zeus a Siracusa juntament amb l'altar de Posidó. L'ofertorio no consistia en l'holocaust sinó en el propi altar, el que li donava caràcter religiós era el fris del basament, on es representaven les lluites dels déus contra els gegants. Els gegants, segons l'antiga versió, van ser castigats per Zeus perquè volien escalar l'Olimp, però més tard aquesta versió va ser substituïda per una altra en la qual es diu que aquets gegants o titans van ser destruïts.

D'aquest altar només hi ha una al·lusió en els escriptors clàssics << Hi ha en Pèrgam un gran altar de marbre de quaranta peus d'altura, amb relleus colossals, representen la batalla dels gegants>>. També és possible que faci referència a l'Apocalipsi de sant Joan a l'altar de Zeus quan diu que l'església de Pèrgam, una de les set d'Àsia, és el tron de Satan.

Aquest gran altar va ser descobert pels alemanys en les seves excavacions durant els anys 1878 al 1883. El sultà va permetre el trasllat al museu de Berlín.

Funció: Es va fer aixecar aquest monument a Pèrgam per commemorar les victòries sobre Pont i Bitínia. També es feia servir de culte i recordatori d'agraïment a Zeus

Altres obres:

• Didimeion, temple d'Apol·lo.
• Artemísion, temple d'Àrtemis.
• Gàlata moribund.
• Laocoont i els seus fills.
• Brau Farnese.
• Venus de Milo.
• Victòria alada de Samotràcia.
• El nen de l'espina (200 aC).