Palau de la Música Catalana: Anàlisi i Context Històric

Palau de la Música Catalana

Autor: Lluís Domènech i Montaner (1850-1923)

• Nom de l’edifici: Palau de la Música Catalana
• Cronologia: 1905-1908
• Localització: Barcelona
• Estil: Modernisme
• Materials: Ferro, vidre, ceràmica i maons
• Sistema constructiu: Amb materials industrials

Context històric

Catalunya va viure l'últim terç del segle XIX una gran renovació cultural, reflectida sobretot en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. Tot plegat formava part de la Renaixença, que va fer ressorgir els valors catalans, juntament amb el creixement de Barcelona per la indústria i el comerç. L'aparició del catalanisme polític fomentà un nacionalisme que s'estengué a tots els àmbits. El 1888 Barcelona organitzà la primera Exposició Universal d'Espanya. L'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que van convertir Barcelona en una gran ciutat europea.

Anàlisi formal

Els elements de suport són un entramat metàl·lic i columnes de ferro que formen l’estructura d’una “capsa de vidre”. Altres materials són la ceràmica, els maons i la terrissa artística. Els murs són alliberats de la funció de suport, com en el gòtic. També s’utilitzen elements populars, com els revoltons, la terrissa, la rajola... Estructura: Mixta. La planta baixa és d’arcs com gòtics i grans pilars de maó. Al primer i segon pis hi ha una estructura de peus drets, bigues de ferro i volta de revoltons, però també hi ha arcs que formen diferents tipus de volta. Els murs són de tancament (mur cortina), sense sostenir res i, en bona part, són vitralls.

Espai interior

Es divideix en tres blocs: Accessos, auditori i escenari. A la part de baix de l’escenari hi ha un fris de mosaic corbat que representa 18 dones inclinades que toquen diferents instruments: són les muses de la Música.

El fons de la paret és de trencadís vermell, de tons variats; les dones tenen cap i cos esculpit i les faldes fetes amb mosaic petit, totes diferents.

Interpretació

La seva inauguració fou carregada de fort simbolisme, perquè en ser col·locada la primera pedra, en una capsa metàl·lica s’hi van disposar unes medalles de la «Unió Catalanista». El dia 23 d’abril de 1905, diada de Sant Jordi, es va posar la primera pedra. L'Orfeó Català és una entitat fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. Més enllà del fet coral, l'Orfeó Català és una institució capdavantera de la cultura catalana durant aquests últims cent anys. El Palau va néixer com a seu de l’Orfeó Català, institució emblemàtica de Catalunya. Va tenir des del principi un fort caràcter simbòlic. Hi participaren artistes catalans carismàtics, s’usaren materials populars, les referències a la pàtria catalana són constants (Sant Jordi, la senyera, les muntanyes de Montserrat...). L’obra fou costejada per les aportacions populars i pels Amics de l’Orfeó. Costà un milió de pessetes.

Hi ha una línia vertical que va des de la primera pedra (quadrada, a la sala d’assaigs), que diu Orfeó Català, fins la clau que tanca el prosceni (rodona), que té escrit Palau de la Música Catalana, passant per la senyera, al fons de l’escenari: així, orfeó, música i Catalunya queden units, com ja ho diu el nom del lloc, repetint-se als tres llocs el gentilici català. També, a la façana, al capdamunt de la cantonada hi ha l’escut rodó amb el nom del Palau, unint les línies verticals de la senyera amb les horitzontals del pentagrama.

Funció

Doble funció: seu de l’Orfeó Català i sala de concerts. Fou una exaltació del modernisme en integrar totes les arts (arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives). Enllaça amb el gòtic nacional i responia a les demandes de modernitat d’una burgesia industrial però a l’hora culta i nacionalista.