Palau de la Música Catalana: Anàlisi arquitectònica i història

Palau de la Música: Anàlisi de la planta

S’emplaça al barri vell de Sant Pere. Havia quedat lliure encaixat dins la trama urbana. Per això la planta és irregular i lleugerament trapezoïdal, amb unes dimensions més aviat reduïdes.

Elements de suport

El suport de l’estructura s’aconsegueix mitjançant un entramat metàl·lic i columnes de ferro, ajudat per parets, pilars i arcs. La sala de concerts és concebuda com un espai únic, una capsa de vidre. És un exemple d’arquitectura de ferro. Es poden estalviar les parets mestres amb unes solucions que semblen inspirades en les estructures gòtiques. Els elements suportats són bigues, revoltons a la catalana i l’enorme claraboia central de vidre. Utilitza sistemes de construcció i materials populars i sovint menystinguts.

Espai exterior

La remodelació i ampliació aporta ara perspectiva a través d’una plaça-auditori que mostra una façana oculta durant més de 90 anys, ja que s’ha tirat a terra una església que estava adossada al monument. A la intersecció de les dues façanes hi ha un grup escultòric de Blay, una al·legoria de la música catalana representada per una figura femenina protegida per Sant Jordi. A la façana principal hi destaca un mosaic que escenifica la Balanguera.

Espai interior

L’element clau és la gran sala d’audicions, està construïda amb pilars recoberts de ceràmica vidrada i amb capitells florals, el sostre està format per elements estructurals vistos. L’escenari, el pati de butaques, i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques d’aquest tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit per dos conjunts escultòrics de Pau Gargallo que representen la música popular i la música culta. Al fons de l’escenari unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures són bustos esculpits complementats per cossos de mosaics i units per garlandes. La sala es troba coberta d’una enorme claraboia central de vidres multicolors formant dibuixos que confereix a la sala lluminositat.

Autoria

Arquitecte, historiador, periodista i polític. L’exposició universal de Barcelona de 1888 li dona ocasió de construir les primeres obres. Amb el seu company Antoni Maria Gallisà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura. Una de les principals característiques del modernisme a Catalunya és l’esperança historicista per fora i l’ús de nous materials i tècniques a nivell estructural. Està pendent al Palau, la concepció orgànica de l’edifici; l’abundant decoració en què es barregen les arts majors i menors, les belles arts i les aplicades; i en què la inspiració de la naturalesa, particularment vegetal, és molt important.

Altres obres

Fundació Tàpies, Hospital de la Santa Creu.

Interpretació

En un moment en què la ciutat de Barcelona creix fins a omplir a la pràctica les funcions de capital, el modernisme construirà els primers edificis d’aquest projecte políticocultural. Era un moviment que enllaçava amb l’herència del gòtic nacional dels segles XIV i XV, i que responia a les demandes de modernitat de la burgesia industrial. El Palau constitueix un veritable manifest del modernisme i de l’orgull nacionalista. Les referències a la pàtria catalana a través d’al·legories el van convertir en un dels símbols del catalanisme. És realment un edifici emblemàtic i de ressonàncies simbòliques i una exaltació del modernisme que assoleix amb aquesta obra la integració de les distintes arts desitjades pel moviment artístic. Fou costejat totalment per les contribucions populars i pels amics de l’Orfeó.

Funció

Va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts.