Orígens de la tragèdia a Atenes

Orígens de la tragèdia

Atenes lloc de naixement del gènere dramàtic (que estava relacionat amb el culte al déu Dionís). Es van celebrar uns festivals dramàtics gran Dionístes, que se celebraven a la primavera i s'hi representaven les obres dels poetes tràgics i còmics. Segons Aristòtil, la tragèdia va sorgir 'dels que entonaven el 'ditirambe' (cant ritual de Dionís); els dansaires es disfressaven de bocs, creien que el déu es manifestava així. El mot tragèdia prové de 'cant dels bocs' (tpaywdia). Tespis fou el primer que introduí un actor (persona que responia davant el cor [u okpitètas]). Es creà un pròleg que donava a conèixer el tema als oients; un discurs on l'actor expressava diferents passatges de la vida dels herois; i un diàleg entre el cor i l'actor. Els actors portaven màscares pintades amb exageració i coturns. El gènere dramàtic va adoptar un caràcter més seriós i no tant satíric. La tragèdia cercà en els herois de la mitologia els temes que provocaven l'emoció i la compassió de l'ésser humà.

Parts de la tragèdia

Pròleg (προλογος): part introductòria, s'exposaven els fets i es presentaven els actors. El pàrode (παροδος) primera entrada en escena del cor. L'episodi (Επεισοδιον) part del drama situada entre dues entrades del cor, comprenia el diàleg entre els actors. L'estàsim (Στασιμον): part on el cor cantava a l'orquestra mentre que els actors es canviaven de vestimenta (es solia repetir de tres a set vegades). L'èxode (Εξοδος): sortida d'escena del cor i final de l'obra.

Èsquil

Èsquil (525 aC): pare de la tragèdia. Va fer noranta obres però es conserven set completes: 'Les suplicants', 'Els perses', 'Els set contra Tebes', 'Prometeu encadenat' i la trilogia de l' 'Orestíada' (Agamèmnon), 'Les coèfores' i 'Les eumènides'. Èsquil crea la trilogia (tres tragèdies unides per la temàtica) seguida d'un drama satíric tetralogia. Va introduir el segon actor. Èsquil va convertir les llegendes de la tradició grega antiga en models universals. Tota la seva temàtica es tractava entre: 'el bé i el mal', 'l'adversitat i la felicitat', 'el destí de l'ésser humà', ...

Sòfocles

Sòfocles (497 aC). Va viure l'època de màxima expansió de l'imperi atenès i el començament de la davallada d'Atenes. Se li atribueixen cent vint-i-tres obres, només es conserven set: 'Àiax', 'Antígona', 'Les dones de Traquis', 'Èdip Rei', 'Electra', 'Filoctetes' i 'Èdip a Colonos'. Sòfocles introdueix el tercer actor, que va donar més dramatisme en els diàlegs i un argument més complex. Va augmentar el nombre de membres al cor, quinze persones. Va abandonar l'estructura de trilogia d'Èsquil i va escriure peces de contingut independent. Creà personatges antagònics ('Antígona i Ismene'), els herois passen a ser el centre de l'Univers i s'enfronten sols amb el seu destí però consultant oracles i endevins.

Eurípides

Eurípides: 'El més tràgic dels tràgics'. Era un personatge solitari i d'actitud inconformista. Vivia a una cova a l'illa de Salamina. Va escriure noranta-dues obres, només es conserven divuit però va aconseguir quatre èxits en vida: 'Alcestis', 'Medea', 'Els Heraclides', 'Hipòlit', 'Andròmaca', 'Hècuba', 'Les Suplicants', 'Hèracles', 'Ió', 'Les Troianes', 'Electra', 'Ifigènia a Tàurida', 'Helena', 'Les Fenícies', 'Orestes', 'Ifigènia a Àulida', 'Les Bacants' i 'Resus'. Eurípides va ser objecte de crítiques, especialment per Aristòfanes.

Característiques de l'obra d'Eurípides

1) Els personatges continuen essent figures de la mitologia, però amb un tractament més a la realitat. Utilitza sovint la llegenda heroica per destruir l'ideal d'heroi tradicional ('Hèracles embogit per la gelosia d'Hera'). 2) El racionalisme sofístic (ésser humà com a centre de l'Univers) influeix en la seva obra. Primer autor que s'interessà per la psicologia femenina ('Medea') 3) El destí de les persones és a les mans de l'atzar (tuXè) i no en poder de les divinitats 4) Censurà els principis tradicionals de la societat atenesa, com la superioritat de l'home sobre la dona ('Alcestis') 5) Critica les conseqüències de guerra ('Les Troianes') 6) Entre les tècniques de la seva obra, destaca l'ús del pròleg per facilitar la comprensió de la tragèdia i la introducció del recurs del deus ex machina (un déu apareix en escena i salva el personatge) 7) Llenguatge senzill i s'assembla a la prosa, poesia a l'abast del públic 8) El cor perd importància.