Orígens de la teoria política moderna: Maquiavel, utopies i Descartes

Els orígens de la teoria política moderna

No tot en el renaixement és recuperació dels clàssics, les teories polítiques que apareixen en aquesta època són molt originals i no tenen precedents anteriors.

La teoria política de Maquiavel

Va viure entre el 1462-1527, el que farà serà estudiar els mecanismes del poder i com conservar-los, mentre que Plató i Aristòtil entenien que la ciutat era un instrument al servei dels ciutadans, per Maquiavel només l’interessa el poder, no el benestar dels ciutadans. Les seves teories polítiques es basen en la seva experiència com a ambaixador de la república de Florència, i en la seva obra El Príncep exposava el seu pensament, va ser publicada en 1530.

Totes les societats experimenten un procés de degradació i per tant han de re fundar-se. Aquesta re fundació millor que la faci una única persona, perquè un grup de persones podrien no estar d’acord. La primera obligació del governant és defensar l’estat i la seva integritat, per aconseguir aquest objectiu haurà de fer servir el seu coratge, la seva audàcia i pocs escrúpols. Si ha de pactar amb els nobles per controlar als ciutadans doncs ho farà, si ha de pactar amb els ciutadans per parar als nobles ho farà, d’aquí l’adjectiu maquiavèl·lic, que per nosaltres té el significat de pervers. A favor de Maquiavel podem dir que estableix per primer cop l’autonomia de la política al marge de altres consideracions com per exemple la moral, ètica.

Les utopies

En època de canvis el renaixement s’acostumen a apareixer idees utòpiques, és a dir, plantejaments, idees de com hauria de ser la societat. Veurem les 3 més importants que es basen en totes elles en els plantejaments que va fer Plató en la “República”.

• La que planteja Tomas More en la seva obra Utopia (1516).
• La que planteja Tho,aso (amparella) en la seva obra “Ciutat del Sol” (1627).

Les 3 tenen en comú que es produeix una subordinació de l’individu al grup, és a dir, que hi ha una pèrdua de llibertat individual, ja que és més important el grup que la persona. Totes aquestes utopies critiquen la propietat privada considerant que és l’origen de totes les desigualtats o de tots els mals. Finalment, les 3 utopies coincideixen en la necessitat de separar l’església de l’estat en un moment que hi ha enfrontaments religiosos.

Descartes i el racionalisme

Descartes viu en una època de epidèmies i migracions que fa que la població europea es redueixi considerablement. A més a més, el s.XVII és l’època de les monarquies absolutes, reis que concentren tot el poder, també és el segle de la nova ciència, que va començar Copèrnic i continuada per Kepler i Galileu. La culminació d’aquesta nova ciència es produeix amb Newton, que formula entre altres, la llei de la gravitació universal. Aquesta nova ciència necessita un nou fonament i un nou mètode que sigui independent de la tradició, la religió i el poder.

Els racionalistes, i especialment Descartes, intentaran satisfer aquesta necessitat. Es pot definir el racionalisme com aquell moviment filosòfic del s.XVII, els màxims representants del qual són Descartes, Leibniz i Spinoza, que consideren que el coneixement es basa en l’activitat de la raó.

La geometria Cartesiana

Descartes no només destaca com a filòsof, també va destacar com a matemàtic, el millor matemàtic de la història segons Newton. Descartes pensa que les matemàtiques proporcionen una exactitud, un rigor i una precisió que les altres ciències no tenen. Descartes és el creador de la geometria analítica, que permet representar gràficament equacions algebraiques. El que fa Descartes és crear el sistema de coordenades que porta el seu nom, amb dos eixos uniu Y d’ordenades, i un X d’abscisses, permet representar qualsevol equació.

El mètode Cartesià

La nova ciència necessita un nou mètode i em vist també que totes les altres ciències que no són les matemàtiques no tenen les característiques que tenen aquelles. Segons Descartes el problema per aconseguir coneixements bons i fiables, no és la capacitat dels investigadors, sinó la manera de treballar, per tant Descartes proposa un mètode amb quatre parts, perquè totes les ciències puguin semblar-se a les matemàtiques.

Les quatre fases del mètode són les següents: la primera regla és la regla de vivència, diu Descartes no podem admetre com a veritables cap coneixement que no sigui evident, Descartes diu que hi ha evidència quan claredat i distinció. Hi ha claredat quan no tenim dubtes i distinció equival a delimitació, allò que estem estudiant estigui tant definit que sigui impossible de confondre'l amb una altra cosa.