Els Orígens de Roma: Llegenda i Història

Indoeuropeu

Al segle XIX, el lingüista Franz Bopp (1791-1867) va publicar la seva teoria d'una família lingüística anomenada indoeuropea, que tenia una llengua originària comuna anomenada indoeuropeu. L'indoeuropeu era parlat per un conjunt de tribus que habitaven cap al tercer mil·lenni abans de Crist a l'Àsia Central (a l'actual Kazakhstan). Tenim pocs coneixements sobre aquests pobles indoeuropeus. Al llarg del temps aquests pobles van emigrar cap a altres zones, fet que es coneix amb el nom de diàspora*. Aquesta diàspora va comportar-ne el desmembrament en diversos grups que es van dirigir a zones diferents i ben allunyades. Així, alguns van anar cap a l'Índia, l'Àsia Menor, Grècia, Itàlia, el nord d'Europa, etc. -3- Il·lustració 1: Diàspora de l'indoeuropeu Podem afirmar que cap al 1000 aC els pobles indoeuropeus ja s'havien disgregat totalment. Aquesta diàspora va comportar que l'indoeuropeu es dividís, també, en diferents branques, o grups lingüístics. Aquesta família de llengües indoeuropees ha anat evolucionant al llarg del temps fins a conformar un gran nombre de les llengües actuals

Així les coses, van decidir deixar la seva disputa a l'arbitri dels déus i -apostats cadascú al turó-, es van quedar esperant un senyal de dalt. El matí del 21 d'abril de l'any 753 aC, Rem contemplava el net cel primaveral des del cim de l'Aventí quan va veure sis enormes voltors sobre el turó. Ple d'eufòria, va arrencar a córrer cap a Ròmul, per anunciar-li la victòria. No obstant, en aquell mateix instant, una bandada de dotze ocells sobrevolava el Palatino. Segur de la seva victòria, i sense esperar l'arribada del seu germà, Ròmul va agafar una arada i va començar a cavar el pomerium, el fossat circular que fixaria el límit sagrat de la nova ciutat, prometent donar mort a qui gosés travessar-lo. Però Remo, enutjat per la derrota, el va creuar desafiant d'un salt. Obligat pel jurament que acabava de pronunciar, Ròmul va donar mort al seu germà, que va ser el primer a pagar amb la seva vida la violació de la frontera sagrada de Roma. Aquesta llegenda tancava per als romans una falaguera promesa: la seva ciutat seria perfecta i mai no tindria fi, com el fossat que envoltava el Palatino. Però contenia també una fosca amenaça: l'ombra del fratricidi sobre la qual estava fundada planejaria com una maledicció sobre Roma, en la història de la qual van abundar els assassinats i les Guerres Civils. Per poblar la ciutat acabada de crear, Ròmul va acceptar tota mena de pròfugs, refugiats i desarrelats de les ciutats veïnes, de procedència llatina. La colònia estava formada íntegrament per homes, però per construir una ciutat també es necessitaven dones. Van posar llavors els seus ulls a les filles dels sabins, que habitaven el veí turó del Quirinal. Per fer-se amb elles, els llatins van organitzar una gran festa, amb carreres de carros i banquets, i quan els sabins es trobaven vençuts pels vapors del vi, van raptar les dones. En tornar a casa seva i descobrir l'engany, els savins van declarar immediatament la guerra als llatins.

La traïció de Tarpeia Abans de partir al camp de batalla, Ròmul va encomanar la custòdia de la ciutat a la jove Tarpeia, però aquesta, enamorada en secret del rei dels savins, o anhelant una recompensa, va prometre al monarca enemic que li mostraria una via oculta que conduïa al Capitoli (on hi havia la fortalesa llatina), a canvi del que ell portava al braç esquerre, en al·lusió a un braçalet d'or del rei. En efecte, els savins van aconseguir la ciutat gràcies a les indicacions de Tarpeia, però en comptes de lliurar-li la polsera, el rei sabí va ordenar als seus homes que aixafessin la traïdora amb els seus escuts, que portaven, precisament, al braç esquerre. Una altra versió de la llegenda explica que els romans van descobrir la seva traïció, i que la van llançar al buit per un precipici, que va passar a anomenar-se la roca Tarpeya, inaugurant així el costum de castigar els traïdors a la pàtria llançant-los des d'aquest punt.

Intervenció de les savines L'ajuda de Tarpeya no va evitar que savins i llatins s'enfrontessin al camp de batalla. En un moment del combat, en una cèlebre escena, múltiples vegades representada a l'art, les savines es van interposar entre els contendents, abraçant-se al coll dels seus marits i familiars, per suplicar-los que aturessin la baralla. Doncs si vencien els savins, elles perdrien els seus marits, i si vencien els llatins haurien de plorar la mort de pares i germans. De manera que els contrincants van deposar les armes i van signar la pau. Amb aquesta llegenda il·lustraven els romans que la seva ciutat havia nascut de la unió de dos pobles: llatins i savins, als quals aviat es va sumar un tercer element: els etruscs, un poble molt avançat, que poblava l'actual Toscana i que posseïa importants interessos comercials a la regió del Laci. Des de la fundació de la ciutat per Ròmul fins a l'adveniment de la República (any 509 aC), Roma va ser governada per set reis.

El piadós Numa Pompilio El primer successor de Ròmul va ser Numa Pompilio, d'origen sabí. Home sever i piadós, va ser el fundador de la religió romana. Numa Pompilio va ensenyar als romans la manera com havien de rendir culte als seus déus, va establir el calendari sagrat i va instituir les principals cerimònies religioses, seguint les instruccions que –segons deia– cada nit li dictava una nimfa arribada des de l'Olimp. Va ser, a més, un rei pacífic. Durant tot el seu regnat el temple de Jano -que només s'obria en temps de guerra- va romandre tancat, cosa que només passaria dues vegades més en la història de Roma. Tuli Hostili, el guerrer Per contra, el record del seu successor, Tulio Hostilio, ha quedat associat al d'un gran guerrer, que va organitzar militarment els romans i els va ensenyar a lluitar. Va conquistar Alba Longa, la ciutat més important del Laci, mitjançant un duel singular entre Horacis i Curiacis, dos trios de germans bessons, que es va decantar a favor dels primers i va ampliar considerablement el territori de Roma. Anc Marcio Tulio Hostilio va morir a les mans d'Anco Marcio (néte de Numa), que li va succeir en el tron. Anco Marcio va incorporar a Roma els habitants de diverses ciutats llatines i va ampliar els límits de la ciutat. Va construir el port d'Òstia i va fer que per primera vegada Roma arribés al mar. Seu és el primer pont de fusta sobre el Tíber i la primera presó, conseqüència inevitable del creixement progressiu de la ciutat i amb ell, dels seus problemes. Roma anava deixant de mica en mica de ser un nucli pastoril i agrari. La ciutat estava situada estratègicament al costat del principal gual del Tíber, i era un lloc de intensa activitat econòmica, de manera que els romans començaven a enriquir-se amb el comerç. L'últim dels reis que va tenir Roma, Tarquini el superb, va encarnar com cap altre la figura del tirà oriental que tant acabarien odiant els romans. Després d'haver aconseguit el poder assassinant al seu sogre (Servei Tuli),

Tarquini va ser el primer monarca que es va envoltar d'una guàrdia personal per protegir-se. Ansiós de glòria, va dur a terme importants campanyes militars en territori etrusc, i també va realitzar obres de gran envergadura a la ciutat, entre les quals destaca la construcció del majestuós Temple de Júpiter al cim del Capitoli, que seria durant segles el més important de Roma. A ell es deuen també el servei personal obligatori en la milícia, i el repartiment gratuït de blat a la població, anomenat annona. Però les seves victòries i les seves construccions no dissimulaven la crueltat. Cansat de la seva despietada arbitrarietat, el poble buscava la manera de desfer-se de la seva tirania. El desencadenant de la seva caiguda va ser la mort de la jove Lucrècia. Aquesta honesta esposa havia estat forçada per un fill de Tarquini, i després de confessar la seva desgràcia al seu pare i al seu marit, es va suïcidar davant d'ells travessant-se el cor. La ciutadania, enfurismada en assabentar-se del succés, va decidir expulsar el rei i tota la seva família. Corria l'any 509 aC i començava la República romana, que governaria la ciutat durant cinc segles.

Resum de la monarquia i conclusió

Set reis havien governat Roma durant 250 anys: els quatre primers, inclòs Ròmul, pastors i agricultors d'origen llatí i sabí; els 3 darrers, d'origen etrusc. I es pot dir que el seu regnat va ser positiu per a Roma, que va créixer i es va desenvolupar com a ciutat, aconseguint el predomini sobre la resta dels pobles del Laci.

Però Tarquini el Soberbi va deixar un record tan odiós a la memòria dels romans, que aquests van renegar per sempre de la monarquia, i no era concebible entre els polítics de la ciutat pitjor traïció que la de voler convertir-se en rei. Encara que hi va haver emperadors que van superar amb escreix les maldats de Tarquini en l'exercici del seu poder, a la resta de la seva llarga història els reis no tornarien mai a Roma.

Entre la història i la llegenda

La història dels orígens de Roma es perd entre les boires de la llegenda. Els seus humils començaments no degueren distingir-se gaire dels de tantes ciutats de la regió del Laci. Però amb el temps, els antics historiadors romans van pensar que la ciutat escollida pels déus per convertir-se en propietària del món havia de tenir un origen heroic, que van adornar amb infinitat de llegendes, moltes vegades contradictòries entre si, plenes de déus i herois mitològics.

De fet, per als moderns investigadors resulta difícil distingir llegenda i realitat, perquè de vegades, inesperats descobriments arqueològics treuen a la llum les empremtes de personatges i successos que semblaven meres invencions llegendàries.

Ròmul i Rem

Roma va ser fundada, segons la tradició, per dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, acompanyats de bandits i rodamóns expulsats de les seves pròpies ciutats, van decidir fundar un nou assentament al costat del Tíber. No obstant això, els dos germans no es posaven d'acord sobre el lloc on aixecarien la ciutat. Remo preferia el promontori de l'Aventino, mentre que Ròmul s'inclinava pel turó del Palatino.