Orígens i Evolució de la Llengua Catalana: Història i Literatura

Els orígens de la llengua catalana: La llengua catalana es va originar a l'alta edat mitjana a partir de l'evolució del llatí vulgar parlat al nord-est de la península ibèrica i al sud de la Gàlia entre els segles VII i VIII de manera molt gradual i insensible. L'Església estableix al concili de Tours (813) que la predicació s'ha de fer en rusticam romanam linguam, la llengua del poble, acte de la diferenciació definitiva de les llengües romàniques respecte al llatí. En el cas del català, és molt revelador el testimoni del geògraf àrab Al-Hurradadbih, que anomena afrangiyya la llengua romànica parlada en territori dels francs, tot diferenciant-la del romànic andalusí parlat pels hispans d'Al-Andalus sota jurisdicció musulmana. Les primeres manifestacions del català van ser orals. La utilització del català en documents escrits va ser posterior i va seguir aquesta cronologia:

• Segles IX-X: vestigis del romanç en textos redactats en llatí, construccions de mots propis del romanç.
• Segle XI: frases d'una certa extensió en romanç intercalades en textos llatins.
• Segle XII: documents redactats íntegrament en català d'intenció eminentment pràctica, com el llibre jutge (compilació de lleis traduïda del llatí) i les homilies d'Orgaña, una col·lecció fragmentària de sermons.

Durant aquesta etapa preliterària, el català es parla i es comença a escriure. Els contactes amb altres llengües són molt intensos i deixen empremta en la fonètica i, de manera, en la toponímia, l'antroponímia i el lèxic general.Expansió i consolidació de la llengua: Els segles XIII i XIV es va iniciar la literatura catalana medieval, que va assolir plenitud al segle XV. Si bé la poesia lírica va continuar essent conreada en occità, la prosa en català de tema filosòfic (Ramon Llull, Bernat Metge), historiogràfic (Cròniques, Jaume I, Bernat Esclot) i moral i didàctic (Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Pere III, Ramon Muntaner) va florir. L'expansió territorial de la corona va canviar després de la batalla de Muret; els comtes-reis van renunciar a la vertebració d'un país a banda i banda dels Pirineus i l'est mediterrani. La incorporació de nous territoris al domini lingüístic: Mallorca, Eivissa, Formentera, Menorca, el Regne de València, la ciutat de l'Alguer i el Regne de Múrcia, que explica certs topònims i antroponims murcians. La majoria va continuar sent àrab-parlant fins que, al llarg del segle XIV, es va anar imposant la llengua castellana. La producció d'una literatura culta en català i l'expansió territorial van afavorir l'assentament de la consciència idiomàtica catalana. Al segle XIV es van consolidar les expressions catalanesc, català o llengua catalana. Ramon Muntaner va ser, en la seva crònica, apologeta de la llengua i la nació catalanes. La cancelleria reial va establir una llengua oficial unitària, validada per als usos administratius, a banda de ser un focus de renovació cultural en el qual van sorgir autors com Bernat Metge.El segle XV: plenitud i factors de crisi: La plenitud territorial i literària es consolidava com a llengua administrativa i literària. La literatura catalana va viure un veritable segle d'or amb autors clàssics com Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig i Isabel de Villena. També és una etapa en què apareixen un parell de factors que faran entrar en crisi la consciència idiomàtica. En primer lloc, el vincle amb Castella, que havia de ser progressivament nociu. L'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara, després de l'extinció de la pròpia, va provocar una castellanització de la cort. Posteriorment, el matrimoni de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, coneguts com a Reis Catòlics, va marcar l'inici d'una subordinació política i cultural de Catalunya a Castella. L'adopció del castellà per part d'una part de l'aristocràcia i la burocràcia reial, progressivament admiració com a llengua de cultura per part dels sectors instruïts de la societat. També es va donar un altre factor de desequilibri a l'interior de la comunitat lingüística catalana: una evolució econòmica, social i cultural molt diferenciada entre els diversos territoris catalans. Mentre que Catalunya havia entrat ja en una greu crisi demogràfica, econòmica i política, València vivia una de les etapes més dinàmiques i esplendoroses de la seva història econòmica i cultural. Aquestes diferències van quallar en la consolidació d'una doble denominació per a l'idioma.La llengua catalana durant els regnats dels Àustria: Durant els regnats de la dinastia dels Habsburg, des de Carles I fins a l'annexió de la corona d'Aragó a Castella i la entronització dels Borbó, la comunitat lingüística catalana va viure un període marcat per dues tendències: el manteniment del català com a llengua pròpia del país en els usos privats, en gran part dels usos públics i per part de la majoria de classes socials; de l'altra, un procés de progressiva subordinació política a Castella i progressiva introducció del castellà. El català va ser l'única llengua parlada i entesa pel poble. En el terreny literari, la vitalitat de la literatura popular contrasta amb la decadència de la literatura culta. Autors com Cristòfor Despuig al segle XVI, Francesc Vicenç Garcia i Francesc Fontanella al XVII es van mantenir fidels a la llengua catalana. Ara bé, la imitació de les tendències estètiques imperants, sobretot a l'època barroca en la literatura castellana, vivia la seva etapa de plenitud. Malgrat aquesta continuïtat, la subordinació política de la corona d'Aragó a la de Castella va comportar que, en la política real, la tendència de la monarquia procurés la reducció de tots els territoris hispànics a la cultura i la llengua castellanes. Es va iniciar la pressió del francès. La monarquia francesa va perseguir des del primer moment l'ús del català en aquests territoris situats al nord dels Pirineus.La llengua catalana durant els regnats dels Borbó: En morir sense successió Carles II, dos bàndols: els partidaris de l'arxiduc Carles de la casa d'Àustria i els favorables a Felip de Borbó. En la guerra de successió, en ascendir al tron Felip (IV d'Aragó i V de Castella), va promulgar els decrets de nova planta: disposicions legals que establien la supressió de les lleis i les institucions pròpies i la implantació de les normes i les institucions castellanes. El castellà va passar a ser l'única llengua oficial. Va afectar el conjunt de territoris catalans amb les excepcions de Menorca, sota jurisdicció anglesa durant gran part del segle XVIII, on el català era cooficial amb l'anglès, i Andorra, que va mantenir el català. Els successius regnats de la dinastia dels Borbó van anar promulgant disposicions. La societat catalana va continuar mantenint-lo amb una gran vitalitat en l'àmbit privat. Va continuar sent l'única llengua parlada per la gran majoria, que en molts casos continuava tenint problemes per comprendre el castellà.La llengua catalana al segle XIX: Durant el segle XIX, a Espanya es va anar construint l'estat contemporani. Amb el regnat de Ferran VII, es van dictar tot un seguit de normes sectorials que proscrivien el català i imposaven el castellà en l'ensenyament, en l'activitat dels notaris i en el registre civil. Es pot parlar d'una distribució diglòssica dels usos que reserva al castellà o al francès els usos formals i al català els usos informals. Al segle XIX es va produir també una reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà. El romanticisme va donar un impuls al sentiment de pertinença nacional de certs sectors intel·lectuals. La primera gran fita d'aquesta represa col·lectiva és la Renaixença, un moviment literari i cultural que, a partir del 1833, es va proposar la recuperació de la literatura culta en llengua catalana independent de la castellana i oberta a les innovacions europees. Aquest moviment es va consolidar i va assolir la seva plenitud durant les dècades dels anys setanta i vuitanta. Va quallar el catalanisme, ideologia política que defensava l'autonomia de Catalunya dins d'una Espanya. Aquest moviment incloïa dos corrents antagònics: el catalanisme federalista i republicà i el catalanisme tradicional i conservador. Tant un com l'altre, però, propugnaven l'oficialitat del català.