Orígens i Evolució de la Comèdia Grega: Aristòfanes i Meandre

Orígens de la Comèdia Grega

La comèdia té un origen complex, en part derivat del culte a Dionís, igual que la tragèdia. Durant les festes camperoles, els vinyataires recorrien els camps amb la cara tacada de solatge de vi, entonant cants fàl·lics i lloances a Dionís amb improvisacions burlesques. Aquests divertiments eren coneguts com a komos. Al Peloponès, es feien farses grolleres que van ser introduïdes a l'Àtica al segle VI aC. A partir del 486 aC, a Atenes, la comèdia va adquirir dignitat literària en ser representada oficialment en concursos. La comèdia es caracteritza per un final feliç i per la seva intenció crítica, satírica i moralitzadora.

Aristòfanes i la Comèdia Antiga

Aristòfanes (448-385 aC) pertany a la comèdia antiga, una època democràtica de la polis caracteritzada per la sàtira personal i política. Conservador i enemic de la democràcia, va dirigir el seu poder satíric contra els renovadors de pensament com els sofistes i Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides. També va desacreditar els seus conciutadans partidaris de mantenir oberta la guerra d'Atenes contra Esparta. De les més de 40 obres que va escriure, només 11 han pervingut: Acarnesos, Cavallers, Núvols, Vespes, Pau, Ocells, Lisístrata, Tesmofòries, Granotes, Assembleistes i Plutos.

Estructura de la Comèdia Aristofànica

• Pròleg: Un personatge exposa la situació inicial.
• Pàrode: Entrada del cor en escena.
• Àgon: Enfrontament verbal entre l'heroi còmic i el seu oponent, resolt sempre a favor del primer.
• Paràbasi: El cor talla l'acció i el corifeu s'adreça al públic per tractar temes d'actualitat.
• Escenes de diàleg: S'exposa el que ha passat fora d'escena durant la paràbasi i la situació actual.
• Èxode: Reunió alegre amb cants i danses, sovint amb elements rituals com processons o bodes.

Comèdia Mitjana i Nova

Quan Atenes va perdre el seu poder hegemònic a Grècia després de la guerra del Peloponès, la comèdia va renunciar a tractar temes polítics i al cor, així com a la personalització de la sàtira. Va esdevenir més realista i burgesa, centrant-se en temes de la vida privada. Aquest procés es coneix com el període de la comèdia mitjana (400-320 aC) i de la comèdia nova (des del 320 aC). Es tracta d'una comèdia d'intriga i entreteniment que va rebre més influència de la tragèdia d'Eurípides que de l'antiga, i que seria refosa pels autors llatins Plaute i Terenci.

Meandre i la Comèdia Nova

Meandre (342-290 aC), principal representant de la comèdia nova, va viure en una època en què la seva pàtria es trobava decadent i aïllada dels grans esdeveniments històrics. Observador de la seva societat, va crear una comèdia per a un públic mediocre i sense capacitat de crítica política. Els seus personatges són arquetips: el pare sever, el jove enamoradís, l'etera mundana, l'esclau intrigant i el soldat fanfarró. De les més de 100 comèdies que va escriure, només es conserva sencera la de Misàntrop i fragments extensos de L'Arbitratge i L'Escut.