Organització territorial de Catalunya: Comarques i Vegueries

L'organització de Catalunya en comarques

A Catalunya, el catalanisme polític va rebutjar la divisió provincial que implicava el centralisme estatal. Les Bases de Manresa van expressar aspiracions autonomistes de Catalunya i van establir que la divisió territorial de Catalunya havia de ser la comarca. Al 1931, Catalunya accedeix a l’autonomia i la Generalitat va constituir una Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Aquesta ponència va dividir el territori en 38 comarques agrupades en 9 regions. Aquesta divisió es va aprovar al 1936 i va estar en vigor fins al 1939, quan la derrota de la Guerra Civil va abolir les llibertats i l’autogovern de Catalunya. Però la ponència va deixar la reivindicació de dividir el territori en comarques. La Constitució del 1978 reconeix a les comunitats autònomes el dret de crear una organització territorial pròpia. D’acord amb aquesta competència, la Generalitat de Catalunya va estructurar el territori del país en comarques a partir de l’organització comarcal de la Generalitat de l’època republicana. La divisió comarcal té els seus fonaments jurídics en la Llei de l’Organització Comarcal de Catalunya. En aquesta llei, la comarca queda definida com una entitat local de caràcter territorial, formada per l’agrupació de municipis amb personalitat jurídica pròpia. La llei estableix que cada comarca ha de tenir un consell comarcal format per consellers. La divisió comarcal del 1987 es diferencia de la del 1936 per la creació de 3 noves comarques: Pla d’Estany, Pla d’Urgell i l’Alta Ribagorça. Una altra novetat va ser el reconeixement de la personalitat de la Vall d’Aran amb la creació d’un organisme autònom amb àmplies competències que administra aquesta comarca de cultura occitana.

Organització en vegueries

El nombre de comarques definit al 1987 era excessiu per a la planificació del territori. Al 1995, el govern de la Generalitat de Catalunya va començar a utilitzar per a l’administració del país agrupacions de comarques definides en el Pla territorial general de Catalunya. A partir del 2004, la Generalitat proposa la creació de 7 agrupacions de comarques anomenades regions o vegueries, que era un territori sota la potestat d’una autoritat delegada del comte i posteriorment del rei. El nou Estatut d’Autonomia de l'any 2006 va preveure la creació de vegueries com l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal i de cooperació entre els municipis. L’any 2010, el Parlament de Catalunya aprova la Llei de Vegueries que establia la divisió territorial de Catalunya en 7 vegueries. Segons aquesta llei, el consell de vegueria és l’organisme que s’encarrega de l’administració. Les funcions principals del Consell són prestar assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis, planificar i executar infraestructures, exercir funcions d’inspecció i de recaptació de tributs, etc. Per tal que fos possible la divisió de Catalunya, hauria calgut que les Corts Espanyoles aprovessin una modificació de límits de les províncies catalanes per no duplicar administracions públiques, perquè la vegueria de l’Alt Pirineu comprenia territoris de les províncies de Lleida i Girona, i la vegueria de Catalunya Central territoris de les províncies de Lleida i Barcelona. Aquesta dificultat va fer que al 2011 el Parlament de Catalunya aprovés la modificació de la transitòria primera de la Llei de Vegueries que suposava la seva suspensió. Però la Generalitat va utilitzar les vegueries com a divisió territorial administrativa per a l’exercici d’algunes de les seves funcions.