L'oratòria i la retòrica a Roma

a. Discursos

- Va escriure molts discursos: va tenir un debut sonat defensant Sext Rosci d’Amèria, un protegit del dictador Sul·la.

o De contingut jurídic:

▪ Defensa del poeta Àrquies (Pro Archia poeta): havia estat privat del dret de ciutadania que li havia estat concedit anteriorment.

▪ Defensa de Miló (Pro Milone): en el qual Ciceró va demostrar que aquest no era culpable de l’assassinat de Clodi, ja que va actuar en defensa pròpia.

▪ Verrines (In Verrem): Ciceró acusa Verres, que, com a governador de Sicília, havia abusat del seu càrrec i havia espoliat l’illa.

o De contingut polític:

▪ Les Filípiques (In M. Antonium orationes o Philippicae): catorze discursos amb els quals Ciceró ataca Marc Antoni quan va succeir Juli Cèsar. Són anomenats d’aquesta manera per comparació a les Filípiques de l’orador grec Demòstenes contra Filip de Macedònia.

▪ Les Catilinàries (In Catilinam): l’obra més coneguda de Ciceró. Quatre discursos pronunciats contra Catilina, el màxim implicat en la conjuració contra la República romana.

b. Tractats de retòrica

• De l’orador (De oratore): tres llibres, on intervenen Marc Antoni i Licini Cras, dos famosos oradors dels segles II-I aC, i dos joves més, en boca dels quals exposen quines han de ser les qualitats d’un bon orador. Ens diu que tot discurs s’ha de dividir en unes parts ben diferenciades i, en el mateix llibre, els interlocutors també exposen els 5 passos que cal seguir per fer un discurs, segons l’art de l’oratòria.

• Brutus: Un diàleg entre Ciceró, Brutus i Àtic, on es reconstrueix tota la història de l’eloqüència.

c. Tractats politicofilosòficis

• Tractats de temàtica política:

o La república: sis llibres en els quals es discuteix quina és la millor forma de govern. Al seu parer, és la república.

o Les lleis: és l’aplicació pràctica de les teories exposades en el tractat sobre la república.

• Tractats de contingut filosòfic.

o Dels deures (De officiis): un tractat sobre el concepte de bé moral, dedicat al seu fill.

o De la vellesa (Cato Maior de senectute): diàleg en el qual intenta demostrar que no cal témer la vellesa.

o De l’amistat (Laelius de amicitia): a partir de la conversa entre diferents intel·lectuals, es tracta el concepte ampli d’amistat.

d. Epístoles

- Va tenir una correspondència molt àmplia, la qual s’ha conservat en gran part.

- A les epístoles podem copsar la seva autèntica personalitat i la seva vida familiar i social.

- Conservem la correspondència:

o Ad Atticum: amb els seus amics Àtic i M. Brutus

o Ad familiares: amb els seus familiars, amb la seva dona Terència i el seu germà Quint.

e. Altres gèneres literaris

- Va escriure poesia amb menys èxit que la resta de gèneres.

- En els darrers temps de la seva vida es va dedicar a traduir poetes grecs.

1. Vida

- Va néixer l’any 106 aC a la ciutat d’Arpino, al sud del Laci.

- Era fill d’una família de cavallers (ordre eqüestre, equites). Era considerat homo nouus per no tenir avantpassats magistrats.

- Va acabar els seus estudis superiors a Roma. Va viatjar a Grècia i a l’Àsia Menor per completar la seva formació humanística. De tornada a Roma, va començar la carrera política (cursus honorum).

- Va anar ocupant tots els càrrecs polítics fins a aconseguir, l’any 63, ser nomenat cònsol, moment marcat per la seva acció contra la conjuració de Catilina.

- Va pronunciar les 4 catilinàries, va fer fracassar l’intent de conspiració contra la República i en va fer executar els conspiradors, fet que li comportà l’exili, ja que havia dictat sentència sense concedir als inculpats el dret d’apel·lar al poble.

- Després de la victòria de Cèsar sobre Pompeu en la batalla de Farsàlia (48 aC), Ciceró es va retirar de la vida política.

- Després de l’assassinat de Juli Cèsar va tornar a Roma i va reprendre la carrera política atacant Marc Antoni, un dels successors del dictador Juli Cèsar.

- Arran de la constitució del 2n triumvirat (Marc Antoni, Octavi i Lèpid) es va considerar que Ciceró podia esdevenir un dels enemics principals.

- Per aquest motiu, fou assassinat l’any 43 aC, a la seva vil·la de Fòrmies: Marc Antoni va fer exhibir el cap i la mà dreta de l’orador al fòrum.

- L’estil oratori de Ciceró: Va conrear un estil oratori propi, eclèctic, entre l’estil àtic i l’estil asianista o asiànic. Arrencant del corrent “asiànic” va evolucionar al llarg dels anys cap als postulats del corrent “aticista” que es caracteritza per la puresa de la llengua, pel rebuig de l’artificiositat, per la manca d’afectació i per la coherència i la lògica expositiva.

1. Definició

Com els altres gèneres, l’oratòria i la retòrica van passar de Grècia a Roma. L’oratòria i la retòrica van ser a Roma el gènere central de la prosa literària. La retòrica és l’art teòric de fer un bon discurs i l’oratòria és la seva aplicació pràctica.

La retòrica, com a corpus teòric, es va desenvolupar en la civilització grega a mitjà segle V aC. Va néixer a Grècia i va ser Aristòtil el primer que va estudiar les tècniques i va establir les bases del gènere.

A Roma es va introduir a partir del darrer terç del segle III aC. El moment més esplendorós (època d’or) de l’oratòria a Roma fou a la fi de la República, concretament durant el segle I aC.

2. Importància de l'oratòria romana

L’oratòria és l’art d’expressar-se bé i saber convèncer els oients: molt necessària en una Roma democràtica.

Un bon orador podia aconseguir que s’aprovessin o no unes lleis determinades, que es designés un candidat o un altre per exercir les magistratures o que es condemnés o no un acusat.

L’art de l’oratòria era indispensable per a tot aquell que volia dedicar-se a la carrera política.

Durant la República romana, era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals, al senat o a les assemblees.

El sistema polític de votacions va fer que l'oratòria arribés a tenir una gran importància. Qui volia influir amb les seves opinions en la gent, aconseguir càrrecs públics o incrementar el seu poder en el Senat, havia de dominar l’oratòria (l'art de l'eloqüència).

La retòrica (l’art teòric del discurs) va ser la principal matèria de l’ensenyament superior i les escoles de retòrica eren freqüentades per tots aquells que volien dedicar-se a la vida pública.

Quan un jove romà decidia dedicar-se a la vida pública, rebia una educació molt esmerada: dialèctica, retòrica, filosofia, matemàtiques, astronomia, música, etc. La situació era completada a Grècia, que comptava amb famoses escoles a Atenes, Rodes i Mitilene. Qualsevol romà que volgués tenir un lloc a la societat havia de posseir una certa formació oratòria.

Els romans ja estaven per la seva pròpia naturalesa dotats per a la utilització de la paraula i la van saber utilitzar com a mitjà per aconseguir el poder. En els primers temps de la història de Roma, l'estil de l'orador era natural, totalment llatí, preocupat pel contingut del discurs que exposava, i no per la seva forma, com expressa la següent frase: Rem tene, verba sequentur. Posteriorment van rebre la influència dels grecs.

Tanmateix, no sempre foren ben vistos els oradors. En l'any 161 aC, el Senat promulgà un decret expulsant de Roma els oradors grecs, encara que aviat van tornar. En el 92, (durant l’Imperi) es decretà l'expulsió fins i tot dels oradors romans. La raó fou que es considerava l'eloqüència com a una eina amb la qual es manejava fàcilment el poble, la qual cosa era tinguda per una immoralitat.

3. Les escoles d’oratòria:

En el segle I aC trobem dues escoles d’oratòria a Roma:

a. L’asianista o asiànic: El principal representant va ser Quint Hortenci. L’estil era grandiloqüent i exuberant, amb una expressió florida, rica amb imatges, exuberant, ràpida i fluïda. Molts oradors havien estudiat a Rodes, on ensenyaven una eloqüència molt influïda pels grecs.

b. L’aticista: Té una expressió concreta, sense ornaments; un estil sec i dur. Proposa com a model l’orador grec Lísias i a altres oradors antics.

4. Com construir un bon discurs

Els grecs, i després els romans, van definir amb molta minuciositat quina havia de ser l'estructura i el contingut dels discursos d'acord amb l'auditori que els escoltava i la causa que es tractava, fins al punt que les seves conclusions encara són vàlides avui dia.

Segons ells, tot bon discurs ha de presentar quatre parts ben diferenciades:

1. El proemi o introducció, en què l'orador tractarà de guanyar-se l'atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciarà el contingut del discurs.

2. L'exposició succinta dels fets que es tractaran, per tal de situar l'auditori en el context del tema.

3. L'argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat, a provar les raons que defensa l'orador i a atacar les de l'oponent.

4. La conclusió, en què l'orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l'auditori cap a la seva posició.

Aquesta estructura, cal bastir-la amb el que ells anomenen les cinc parts de l'art de l'oratòria:

1. Inuentio, que consisteix a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que hom pretén fer. És la part més important de l'argumentació.

2. Dispositio o l'art de distribuir els diferents temes i arguments en l'ordre més idoni.

3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resulti convincent.

4. Memoria o l'art de saber memoritzar l'ordre dels temes, dels arguments i de les frases.

5. Actio o la posada en escena del discurs, que ha de tenir en compte dos elements molt importants, el gest i la dicció.