La Novel·la Psicològica Catalana: Rodoreda i la Postguerra

Context Postguerra

El 1939 s’aboleix la Generalitat, els partits polítics i l’ús públic i ensenyament de la nostra llengua (Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda...). La novel·la catalana reapareix lentament a l’exili, quan es publiquen obres d’escriptors coneguts abans de la guerra i apareix la primera generació d’escriptors de després d’aquesta. La producció es va decantant pels versos, destaquen La dona forta, Les rondalles valencianes, d’Enric Valor. 1959 relleu generacional. Al final dels 60, la novel·la havia recuperat l’hegemonia. Als 70, escriptors crescuts després de la guerra marcaran l’antagonisme amb les generacions anteriors. El procés de normalització lingüística a la C.V no va donar fruit fins a la dècada dels 70 (Joan F. Mira).

Mercè Rodoreda

Realitza en les seves novel·les una profunda anàlisi dels pensaments i sentiments de les dones a través del monòleg interior, la introspecció psicològica... L’autora recrea l’univers de la infantesa, que simbolitza la felicitat, front al món adult de la protagonista, que representa el patiment. Seran dones marcades per circumstàncies adverses, desengany, dolor i soledat.

Simbolisme:

• Aloma, representa la joventut a través d’una desgraciada relació amb un home madur parent seu.
• La plaça del Diamant, representa la maduresa, narra la vida i l’evolució psicològica d’una dona de classe popular.
• Mirall trencat, simbolitzarà la vellesa i la mort amb una visió del món tràgica i decadent.

La Novel·la Psicològica

Durant els anys del Noucentisme, la publicació de la novel·la va patir una important davallada fins al punt que es pot parlar de la por a la novel·la, d’una generació sense novel·la. Les causes que provocaren aquest fet són diverses, algunes comunes a la literatura europea i altres d’específiques. A Europa, la novel·la es qüestiona com a gènere per motius diversos, alguns generals i altres literaris. Entre els segons, cal remarcar la necessitat experimentada pels novel·listes d’interpretar la realitat.

Davant d’aquesta crisi, els escriptors europeus intenten diverses solucions:

• Aprofundir en el subconscient dels personatges a través del monòleg interior.
• Incrementar la importància de l’ànima per damunt de l’ambient i de la raó.
• El temps com a percepció del temps històric i real.
• Substituir el narrador omniscient pel jo interior dels personatges.

Característiques

• Es basa en la descripció de la intimitat dels personatges i les seves reaccions davant d’uns fets. En el s.XX ha assolit una complexitat tècnica considerable. La principal innovació de la novel·la contemporània radica en el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a no intervenir en el curs del relat i que, en alguns casos, és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges.
• La narració en 1a persona es basa moltes vegades en les associacions d’idees i sensacions d’arrel freudiana, i culmina en la tècnica del monòleg interior.
• Aquí el narrador desapareix totalment per donar pas al fluir de la consciència dels personatges.
• El monòleg interior pretén copsar l’estat interior de la consciència mitjançant el llenguatge, reproduir el pensament i les idees dels personatges en el mateix moment de la seva formació. En conseqüència, són modificats el discurs verbal i el temps de la novel·la.
• De fet, un subjectivisme total s’apodera de la ficció novel·lesca. Amb aquesta sèrie d’experiències narratives, la novel·la psicològica ha gaudit durant aquest segle d’un extraordinari prestigi.

La Novel·la Psicològica Catalana

Es consideren novel·les psicològiques catalanes les obres publicades entre mitjan dècada dels 20 del s.XX i el començament de la guerra civil. Una segona, introduir-hi obres que fan servir les tècniques narratives de la introspecció psicològica. Els representants catalans es poden dividir en 2 grups: autors que conreen en l’època de postguerra: Puig i Ferrater, Martínez Ferrando... I 2 autors que basteixen la narrativa psicològica a la dècada dels 50 i 60: Rodoreda i Villalonga.

Maduresa: Pèrdua de la Joventut

S’inicia amb el volum Vint-i-dos contes (1958). L’any 1962 presentà al Premi Sant Jordi de la novel·la La plaça del Diamant, escrita en 1a persona del singular. La narradora protagonista, Natàlia, ens fa arribar la seva veu sense intermediari. La narració deriva de vegades cap al final en la utilització del monòleg interior. S’aconsegueix un equilibri entre el llenguatge viu i la normativa gramatical. Dota la llengua col·loquial de categoria literària, alhora que les paraules sobrepassen les seves possibilitats semàntiques. Aquest període té una marcada tendència realista.