Nouvelle Vague: Revolució del Cinema Francès (1955-1965)

Cinema Nacional Francès: Nouvelle Vague (1955-1965)

La Nouvelle Vague és un dels moviments més influents de la història del cinema, canviant la valoració de la figura del director. Sense la Nouvelle Vague no s'entén el cinema dels anys 70-80. El moviment comença amb la creació de filmoteques a França, espais on es projectaven i conservaven films d'alt valor cinematogràfic o històric. Això permetia veure pel·lícules de dècades anteriors, atraient molts parisencs a la Cinémathèque Française. Allà descobreixen un cinema més ampli del que s'estava projectant habitualment. Joves cineastes col·laboraven activament en tertúlies després de les pel·lícules i comencen a publicar en revistes de crítica de cinema, destacant Cahiers du Cinéma (1951), creada per crítics com André Bazin.

Bazin, crític amb una opinió reactiva sobre el cinema del moment, defensava que el cinema havia de ser un mitjà perquè el director expressés les seves preocupacions, sentiments i obsessions. En aquestes revistes escriuen crítics com François Truffaut, Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Éric Rohmer i Claude Chabrol. Freqüenten el cinema Mac Mahon, que projectava cicles de cinema americà dels anys 40-50, desconegut a França per la guerra. Descobreixen el cinema negre i els films d'Orson Welles i Alfred Hitchcock. A partir del 1955, les crítiques s'endureixen, qualificant el cinema nacional com a "Cinema de Papà", similar al realisme romàntic però mal copiat. Aquesta radicalització coincideix amb la gravació dels primers curtmetratges d'aquests crítics.

El 1953, el diari L'Express anomena el col·lectiu "nova onada" de joves rupturistes. El 1958 s'estrena la primera pel·lícula de la Nouvelle Vague, Le Beau Serge de Claude Chabrol. Un any després, Truffaut guanya a Cannes amb Els 400 cops, considerada per molts la primera pel·lícula del moviment. També s'estrena Hiroshima Mon Amour d'Alain Resnais. El 1960 s'estrena A bout de souffle (Sense alè) de Jean-Luc Godard.

Característiques de la Nouvelle Vague

• Influència del neorealisme i el cinema americà dels 40, especialment el cinema negre.
• El director pren el control absolut del film, autofinançant-se i utilitzant subvencions estatals.
• Narrativa fragmentada, barrejant imatges documentals amb ficció.
• Trames simples amb converses que oscil·len entre la banalitat i la transcendència.
• Sensació d'improvisació, tot i tenir guions estructurats.
• Ús freqüent del blanc i negre per baixos pressupostos.
• Granulat en els films, gravats amb càmeres de 17mm i llum natural.
• Actors joves, sovint actrius glamuroses.
• Ús de veus en off i pensaments dels personatges.

Jean-Luc Godard

Godard, d'origen franco-suís, neix en una família adinerada. Estudia etnologia a París i freqüenta filmoteques i tertúlies. Des de 1950 col·labora com a crític en revistes com Cahiers du Cinéma, on coneix els altres directors de la Nouvelle Vague, especialment Truffaut. El 1955 comença a rodar curtmetratges i el 1959 A bout de souffle, amb guió de Truffaut. Destaca la seva col·laboració amb Anna Karina, la seva dona, en films com Banda à part i Vivre sa vie. Alphaville (1965), una pel·lícula futurista, marca el final de la Nouvelle Vague.

A partir del 1965, Godard es radicalitza políticament i realitza pel·lícules experimentals de propaganda maoista, gravades en 18mm. Als anys 80 torna a un cinema més popular, però passat de moda.