Normalització Lingüística del Català: Història i Reptes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 5,84 KB
Normalització Lingüística
Encara que l'observació de la vida de les llengües dona abundants exemples de la desaparició de llengües com a conseqüència de la seva substitució per altres, no és menys cert que hi ha hagut casos en què la intervenció decidida del poder i la presa de consciència social han aconseguit aturar l'extinció d'una llengua. En aquests casos s'ha impulsat la normalització de l'idioma minoritzat, és a dir, des del poder s'ha engegat un procés sociocultural a fi de restablir l'ús social de l'idioma amenaçat (en el segle XX s'ha normalitzat llengües com el finès, el noruec, l'hebreu, l'hongarès, el txec, etc.).
Una llengua normalitzada no viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua, té una codificació acceptada per tots els usuaris i s'empra en tots els àmbits i registres. La normalització s'insereix dins el marc de la planificació lingüística, que inclou la discriminació positiva a favor de la llengua minoritzada (de la mateixa manera que, en un altre pla, per a aconseguir que la dona assoleixi el paper que li pertoca, es recomanen polítiques que li siguin favorables.
La normalització lingüística és, doncs, l'única alternativa a la substitució lingüística. Comporta normalitzar, és a dir, estendre'n l'ús a tots els àmbits i funcions comunicatius. Com la substitució, la normalització és un procés històric més o menys llarg. Perquè la normalització sigui possible, hi ha d'haver un grau suficient de consciència lingüística i una capacitat satisfactòria de la comunitat per autoregular l'estatus de la llengua (un nivell d'autogovern que permeti regular la normativització de la llengua i el seu procés d'estandardització, el seu estatut jurídic, el seu aprenentatge d'ús, etc.). La normalització ha de ser entesa com una actitud de tota la massa parlant: la seva voluntat col·lectiva de normalització significa la resistència a desaparèixer.
Definició de Normativització
Procés d'establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d'una llengua un instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estigui normativitzada ha de comptar amb una ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu.
El Desenllaç del Bilingüisme Social
El desenllaç, el final més normal del bilingüisme social, és la substitució lingüística; és a dir, la vernacularització per part dels membres del grup A (parlants L1) de la llengua de B (L2).
També cal assenyalar que és possible la inversió del procés; és a dir, la resolució favorable del conflicte lingüístic, que és una classe de substitució; la de L2. Es tracta d'un procés històric exactament de la mateixa dimensió que el de la substitució, que implica uns canvis quantitatius (nombre de parlants i freqüències d'ús) i també qualitatius (recuperació i expansió de funcions lingüístiques i dels àmbits d'ús). És el fenomen conegut amb el nom de normalització lingüística, que és l'única alternativa a la desaparició de l'idioma. És un contraprocés.
El procés de normalització lingüística implica una característica imprescindible: és un procés conscient. No és possible la normalització sense una presa de consciència de la situació precària de l'idioma, una decisió, una acció decidida, adequada i eficaç.
En conclusió, val a dir que la normalització és sempre possible, i depèn de la creació de condicions socials i polítiques, de la voluntat de la comunitat lingüística.
El Segle XIX: La Renaixença
Al final del segle XVIII i al principi del XIX, nous corrents intel·lectuals afavoriren la preocupació per la llengua i la cultura catalanes, i en determinats casos, coincidien amb els sectors populars, que mantenien l'interès per la cultura tradicional. En aquest període és important la publicació de gramàtiques i diccionaris, encara que alguns eren per facilitar l'aprenentatge del castellà. L'any 1857 es va publicar la Llei Moyano, que va establir l'ensenyament obligatori en castellà i la prohibició de representar obres de teatre exclusivament en català.
L'Oda a la pàtria (1833) d'Aribau, que ell titula La pàtria. Trobes, simbòlicament representa l'inici de la recuperació del català com a llengua literària. Els Jocs Florals hi van fer també un paper molt important. Però va ser gràcies a diversos intel·lectuals i escriptors que va ser possible el moviment de la Renaixença. Els Jocs Florals obriren el camí cap a l'ús del català en literatura culta, en les publicacions i en els actes públics formals i cap a la normativització del català.
El Segle XX: La Recuperació del Català
Enric Prat de la Riba, un teòric del catalanisme, va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Com a membre d'aquest partit va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona el 1907. Des d'aquest càrrec va dur a terme diversos projectes polítics i socials que contribuïren a reforçar la presència de la llengua catalana en la vida social i a iniciar grans projectes per a la seva consolidació com a llengua de cultura.
Aquell mateix any va fundar l'Institut d'Estudis Catalans, una corporació dedicada a la investigació científica superior en tots els àmbits que va ser decisiva pel que fa a l'extensió del prestigi i de l'ús de la llengua catalana.
Tot i que durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931) el català va ser prohibit als centres públics, a les escoles i a la publicitat, va ser en aquesta època que es van crear una sèrie de revistes i d'editorials com a continuació de la política cultural que havia començat la Mancomunitat de Catalunya, que havia estat suprimida el 1925.