Nietzsche, Utilitarisme i Altres Filòsofs: Apunts Clau

Nietzsche: Influències i Crítiques

En Contra i A Favor

Nietzsche: En contra: Sòcrates, Plató, Cristianisme, Descartes i el racionalisme, Kant, el positivisme i l’utilitarisme. Plató: Nietzsche diu que la seva filosofia és una inversió del platonisme, que és la seva manera d'estar en contra de Plató. Kant: És un autor molt conservador que justifica la tradició cristiana.

A favor: Presocràtics, els sofistes, Spinoza, Wagner, Schopenhauer. Presocràtics: Nietzsche considera que ells tenen la percepció de la realitat en tant que *physis*, que sintetitza l’autèntica interpretació de la vida i de la realitat com una força creadora. Sofistes: Representen la capacitat de l’ésser humà de crear a partir de la diferència de normes i de *physis*, crear i destruir convencions. Spinoza: És un racionalista que posa en valor la corporalitat, la capacitat de l’ésser humà de crear a través de la seva corporalitat en el racionalisme. Schopenhauer: Agafa la idea que el món només té sentit a partir de la voluntat de representació, la capacitat subjectiva de donar un sentit a la realitat. Wagner: Era amic íntim de Nietzsche. Hi va haver un triangle amorós amb Lou Andreas-Salomé; ella era l'amor de Nietzsche, i Wagner es va quedar amb ella. A partir d’allí, van tallar l’amistat. La idea filosòfica és la tragèdia, ja que ell és un compositor alemany que, en les seves òperes, porta a terme, segons Nietzsche, l’estructura real de la vida. I per a Nietzsche, aquesta és la tragèdia, allò que els passa als seus personatges en les òperes, i aquests han de fer una cosa sobrehumana. La vida és exactament com una tragèdia, i nosaltres hem de crear alternatives per superar les circumstàncies adverses.

El Naixement de la Tragèdia

El Naixement de la Tragèdia: Presenta una interpretació del teatre grec clàssic: Apol·lo i Dionís (representen dues forces estètiques que serveixen per reconèixer dues porcions que configuren la vida).

• Apol·lo: Divinitat que representa l’ordre, l’equilibri, la forma, l’estabilitat, l’absència d’intensitat.
• Dionís: Representa tots els elements que són propis de l’esdevenir i el caos, l’alegria descontrolada, l’ímpetu vital; en última instància, representa la intensitat de les coses.

Quan apareixen Eurípides i Sòcrates, desapareix Dionís. Amb aquesta interpretació, Nietzsche recupera una diferència que hi ha en el lèxic grec per referir-se a la vida:

• Bios: Una manera de vida determinada, concreta i particular.
• Zoé: Energia de la vida de manera indeterminada, representa tota la capacitat de Dionís per eliminar qualsevol individualitat.

La Crítica al Món Veritable

1. El món veritable és accessible al savi, al pietós, al virtuós: aquest viu en ell, és el seu món. Referència: Plató i la seva teoria del món de les idees. Crítica: Nietzsche veu aquesta idea com una creació inicialment simple però enganyosa. Plató estableix una dualitat entre el món sensible i un món veritable, accessible només als savis i virtuosos.

2. El món veritable no és accessible avui; però és promès al savi, al pietós, al virtuós (“al pecador que fa penitència”). Referència: El cristianisme, que transforma la idea platònica en una promesa de salvació. Crítica: El cristianisme manté el mite del món veritable, però ara inabastable en la vida terrenal, fent-lo més subtil i manipulador. Així, promet la felicitat en una altra vida i fomenta la submissió i la penitència.

3. El món veritable és inaccessible, indemostrable, no prometible; però, pel fet de ser pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons és el vell sol). Referència: L’escepticisme de Kant i la seva idea del món noumènic (allò que no es pot conèixer directament). Crítica: Nietzsche veu aquí una evolució “boirosa” del mite del món veritable. Aquest ja no es pot conèixer ni prometre, però encara serveix com un imperatiu moral, com una mena de deure.

4. ¿El món veritable és inaccessible? En tot cas, no hi hem tingut accés. I no havent-hi tingut accés, és desconegut. Per consegüent, no pot servir de res. Referència: El positivisme del segle XIX, que nega el coneixement d’un altre món i es basa només en els fets empírics. Crítica: Aquí comença la desintegració de la idea del món veritable. Si no el podem conèixer, tampoc ens pot consolar ni imposar deures. Això és vist com el primer símptoma del triomf de la raó.

5. El món veritable és una idea que ja no és útil per a res, ni tan sols imposa. Referència: L’esperit lliure que rebutja tota metafísica. Crítica: Nietzsche celebra que el món veritable ja no serveix per res i, per tant, cal eliminar-lo. Això marca el final del platonisme i del cristianisme com a sistemes de valors.

6. Nosaltres hem sorprès el món veritable; quin món ha quedat? Potser l’aparent…? No! Referència: La seva pròpia filosofia, representada per l'incipit de *Zaratustra*. Crítica: Si el món veritable desapareix, també desapareix el món aparent (ja que era la seva contrapart). Això significa l’abandonament del dualisme i l’afirmació de la vida tal com és. Nietzsche presenta aquest moment com el punt culminant de la humanitat, un alliberament radical.

Utilitarisme, Epicur i Comte

Parlem de diverses corrents filosòfiques:

Epicur: Felicitat, Plaer i Ataràxia

Epicur (341-270 aC): felicitat, plaer i ataràxia: Incorpora la idea de plaer. En l’època, va canviar la idea de polis per la d’un imperi, cosa que va generar una desubicació de la població. Aquest període en la història es coneix com a hel·lenisme. Arran del canvi per l’imperi, es va desenvolupar una nova corrent filosòfica, semblant a l’escola, basada en l'ètica per poder guiar els individus. Epicur va desenvolupar la seva teoria hedonista en una escola que es coneix com el Jardí. La filosofia d’Epicur es basa fonamentalment en el concepte de plaer (grec: *hedoné*). Per a poder guiar la vida buscant la felicitat, hem de considerar-la la consecució del plaer; per tant, felicitat és equivalent a plaer. Hi ha prejudicis que impedeixen gaudir de la vida. Abans de definir el plaer, necessita fer una introducció a aquestes coses que impedeixen assolir el plaer, anomenat també com a propedèutica:

• Por als déus: Epicur defensa que no hem de tenir por als déus, ja que són éssers perfectes. Aquests no necessiten l'entreteniment que donen les nostres vides. Per tant, no intervenen en la nostra vida (negació de la providència).
• Por a la mort: No hem de tenir por, ja que no coincideixen simultàniament amb la vida.
• Por al destí: La idea de determinació que està vinculada a la de providència. Per tant, diu que com en la natura hi ha tres principis: els àtoms, el buit i l’atzar. Per tant, tot es dona per atzar.

Per Epicur, la felicitat és evitar el dolor i buscar el plaer. Els conceptes que marquen la relació entre dolor i plaer són:

• Agonia: Evitar el dolor.
• Ataràxia: És l’equilibri entre dolor i plaer com a estat fonamental de l’ànima.

Epicur, per explicar com arribar a l’ataràxia, diferencia tipus de plaers i tipus de desitjos:

Tipus de Plaers

El plaer s’origina a partir d’un desequilibri que genera en nosaltres una necessitat i són els que ens fan moure.

• Plaers en moviment: Acció de manera progressiva per cobrir un desequilibri.
• Plaers en repòs: Quan aquests plaers en moviment ens porten a l’equilibri, ja que satisfan les necessitats.

Tipus de Desitjos

Són aquells que ens fan fer el moviment per arribar al plaer.

• Necessaris i naturals: Plaers de l’àmbit biològic.
• No necessaris i naturals: Tractem de satisfer un desequilibri i afegim elements superficials.
• No necessaris i no naturals: Són els que la societat crea.

Positivisme de Comte

Positivisme de Comte (1798-1857): És un dels representants del positivisme. Hi ha tres idees fonamentals:

1. El coneixement: Únicament serà ciència si es fonamenta en dades empíriques.
2. Considera que al llarg de la història del pensament podem establir una línia progressiva de la superació de l’ésser humà que està formada per tres etapes, l’anomenada llei dels tres estadis:
   • Estadi teològic o fictici: Se centra a donar explicacions a partir de la divinitat; per tant, es basen en la fe i la creença.
   • Estadi metafísic o abstracte: Ens centrem en el pensament racional, però en aquest pensament trobem les mateixes idees que en el pensament teològic, però en un nivell d’abstracció major. Per tant, es fonamenten en la raó.
   • Estadi científic o positiu: El pensament científic que l’anomena positivista, en el qual predomina una ciència empírica basada en els fenòmens (dades que podem quantificar el nostre coneixement).
3. Jerarquia en les ciències: La ciència més important és la sociologia, ja que és la disciplina que connecta els dos conceptes més importants: dades empíriques i aplicació en la societat. D’igual manera, també hi ha altres ciències que tenen aplicació com la psicologia, la física i les matemàtiques.

Bentham: Pragmatisme i Hedonisme Social

Bentham: pragmatisme i hedonisme social: J. Mill i Bentham són els primers a proposar una filosofia utilitarista. Dues idees fonamentals:

1. Principi d’utilitat: Totes les accions de tipus moral, allò que afecta la persona i la societat, han de ser pràctiques, en l’àmbit individual (moral) i social (política). Aquestes seran bones si ens porten a la felicitat. A partir de dades empíriques, podem quantificar el plaer amb el càlcul hedonista, per poder tenir un criteri de classificació dels plaers.
2. La filosofia ha de ser reformista: És una idea que prové de la sociologia de Comte, on la societat ha de millorar. El diagrama panòptic es dona a partir de la raó del filòsof per resoldre problemes de la societat.

Utilitarisme de Stuart Mill

UTILITARISME DE STUART MILL: Imposa que l’ésser humà serà una unió d'ideal il·lustrat (facultats intel·lectuals) i ideal romàntic (emocions o sentiments). El positivisme és ciència de caràcter empíric que té una repercussió en la societat. L’ésser humà és un ésser progressiu que sempre tracta de perfeccionar-se en l’àmbit individual i en el col·lectiu per arribar a l’excel·lència.

Desenvolupar, d’infinitat de maneres, les facultats més excel·lents de l’ésser humà. L’ésser humà sempre estarà en construcció, ja que busca les maneres de guiar les seves accions per fer-se millor. A partir d’aquí, proposa una revisió del principi utilitarista i de la moral utilitarista. Busca perfeccionar la moral utilitarista postulant el principi utilitarista que servirà per justificar les nostres accions. Diem que les accions són pràctiques si aquestes ens porten a la felicitat. L’acció serà moralment correcta si dona la felicitat, sense importar l’acció. El principi utilitarista necessita ser més precís en el principi eudemonista, que tracta d’assumir la felicitat més gran per al màxim de persones possibles. Per tant, formula el principi hedonista que ens diu que la felicitat ha de ser entesa com la cerca del plaer i evitar el dolor. El concepte de plaer inclou la idea d'agonia i la idea d’ataràxia. Tracta de defensar-se de les crítiques de l’època als seus antecedents a partir de les objeccions:

Objeccions a l'Utilitarisme de Mill

Objecció 1: L’utilitarisme és una moral de porcs

Els crítics defensen que en centrar tota la moral en la idea de plaer, s’equipara l’ésser humà amb qualsevol animal. Els arguments que serveixen de refutació per a Mill són:

• Autoritat: Epicur i Bentham consideren que el plaer és l’eix central de l’ètica. Mai han equiparat l’ésser humà amb la vida animal. Per tant, si els crítics equiparen l’ètica centrada en el plaer amb els animals i els filòsofs mai ho han fet, és perquè ells mateixos han fet aquesta comparació.
• Intel·lectualitat: Hi ha facultats més elevades en l’ésser humà. L’ésser humà té un nivell intel·lectual i estètic superior a l’animal, a més estan equiparades amb la definició d’ésser humà com a ésser progressiu.
• Plaers superiors: Provenen dels plaers intel·lectuals (facultats superiors) que són qualitativament i quantitativament superiors. Has de tractar d’oferir una dada empírica que sigui quantificable i una característica que estigui en el fenomen. L’objectiu és contrastar l’argumentació de la mateixa manera que es fa a l’època. Els plaers intel·lectuals són superiors als corporals, ja que aquests últims són immediats i els intel·lectuals són més elaborats.
• Demostració empírica: Es fonamenta en un exercici d’observació, intentant evitar possibles refutacions a la seva teoria. Si nosaltres observem la nostra experiència, que no està relacionada directament a l’edat biològica de l'individu sinó al seu entorn, observem que quan desenvolupem les nostres accions, tot i que els plaers corporals sempre tenim tendència a buscar els plaers intel·lectuals. Les persones amb més experiència trien una forma de vida de tipus intel·lectual. Per tot això, són més desitjables els plaers intel·lectuals.

Objecció 2: La felicitat és inassolible

Critiquen l’utilitarisme per defensar una posició molt innocent de què nosaltres podem arribar a la felicitat. Els crítics defensen que la felicitat és impossible i només cal mirar al seu voltant. La defensa de Mill:

• Definició de felicitat: Donant una definició negativa. La felicitat no és un estat permanent d’excitació i alegria que causi plaer en el subjecte. La felicitat és la capacitat de disposar d’una tranquil·litat d’ànima que ens permet situar i comprendre qualsevol situació i moment de la nostra vida. Per arribar a comprendre aquesta idea de felicitat, Mill diu que nosaltres podem arribar a la felicitat amb dos requisits:

1. Requisit intel·lectual: Nosaltres hem de nodrir-nos del nostre desig de saber i conèixer, sent l’educació fonamental.
2. Requisit moral: Hem de considerar l'interès dels altres, el bé comú que genera la nostra capacitat de simpatia. Precisament la infelicitat prové de la ignorància i d’una posició egoista, cosa que porta a la infelicitat.

Mill reformula dient: podríem considerar el sacrifici com la renúncia a la felicitat, però aquest sacrifici és de la seva felicitat en favor de la felicitat dels altres, se suma a la felicitat col·lectiva. Considera la felicitat dels altres com una part de la felicitat individual.

Objecció 3: L’utilitarisme és una moral egoista

• L'acusació és que la felicitat es basa en el plaer individual. Mill dona arguments per entendre que aquesta es basa en l’educació, el bé comú (simpatia) i, per tant, en la felicitat col·lectiva.
• Es critica que és impossible considerar tota la societat. Mill fa una diferència entre el principi hedonista i l’imperatiu categòric: no hi haurà acció que no perjudiqui cap persona, de manera directa o indirecta.
• La societat no s'equival a la humanitat: l'afectació de la societat és una afectació real, no considerem la totalitat de la societat sinó aquelles persones que sí que puc afectar. Aquestes serveixen per valorar com repercuteixen les nostres accions en la societat.

Objecció 4: Menysprea les virtuts particulars

L’ètica utilitarista se centra només en les virtuts col·lectives i menysprea les virtuts particulars (moderació, valentia, prudència…). Mill diu que ells no menyspreen les virtuts particulars sinó que les integren en les virtuts col·lectives. Aquesta moral se centra a buscar el bé comú i no en la felicitat particular, sinó que aquesta s’integra en la felicitat col·lectiva.

Objecció 5: És una moral freda

Que no considera la part emocional de l’ésser humà. Apliquem el càlcul hedonista a les conseqüències de l’acció. Per tant, si el subjecte que porta a terme l’acció nosaltres no valorem ni l’acció ni les circumstàncies del subjecte, sinó únicament el resultat.

Objecció 6: És una moral atea

Es critica la moral atea, ja que és una moral que ha posat el plaer com a centre i, com està en contra de la religió cristiana, per tant, està en contra de Déu. Demostrant que Déu existeix:

• Si suposem que la moral utilitarista coincideix amb la moral cristiana, en què totes dues busquen la felicitat, el fet que les normes que hi ha en l'ètica no siguin les mateixes de les regles de la llei divina. La diferència recau que per a Mill la felicitat està en el plaer i per a la religió la felicitat és amor a Déu, però en última instància totes dues són iguals, arribant a la felicitat. Això refuta que la moral sigui atea.
• Hi ha una contradicció amb la moral cristiana i la utilitarista tant en les seves regles com en el seu objectiu de felicitat. Aleshores, en la moral utilitarista arriben a una felicitat que té l’aval de Déu. Ara suposem que la moral utilitarista ni comparteix les regles ni la felicitat; aleshores, la moral de Mill, en arribar a la felicitat, compta amb l'aval de Déu. Per tant, com que la felicitat de la moral utilitarista està dins del món que ha creat Déu, Déu ha hagut de donar el vistiplau a aquesta moral.

Objecció 7: Manca de temps per al càlcul

Fa referència a la manca de temps real per poder valorar les conseqüències de les nostres accions quan actuem. Sigui perquè no podem fer el càlcul de totes les persones que les afectaran o sigui perquè la vida no espera. Per tant, ha de donar una justificació, i aquesta es basa en la idea d’experiència prèvia de les nostres accions. Aleshores, aquesta experiència prèvia fa referència al fet que nosaltres quan actuem no podem calcular totes les seves conseqüències, però sí que tenim una experiència pròpia que ens permet valorar i actuar. Per a les accions per a les quals no tenim experiència, nosaltres tenim un acumulat que és tot el saber de la humanitat que ens ha arribat a través de la tradició.

Mill vs. Kant: Diferències Clau

Mill diu que no és el mateix considerar una societat que una humanitat. La humanitat són tots els individus en el temps; la societat representarà llavors l’àrea de les persones que poden afectar les nostres accions. L’afectació de la societat és una afectació pràctica, ja que no considerem la totalitat de la societat, sinó aquelles persones que sí que podem afectar. L’imperatiu categòric se centra en la idea d’humanitat; d’aquí parteix la principal diferència entre Mill i Kant.

La segona diferència és que Mill valora l’acció a partir de les conseqüències, i Kant les valora a partir de la motivació. Són dues perspectives que no es poden reconciliar. Per tant, les conseqüències d’una acció són per a determinar si una acció és bona o no.

La Filosofia Política Utilitarista de Mill

La configuració política utilitarista i el principi de dany: Mill se suma a una tradició que comença amb Locke: el liberalisme, que considera la llibertat de l’individu per sobre de qualsevol cosa. Mill diu que dins del liberalisme considera que la societat, en la seva forma de l’estat, ha de respectar la llibertat individual, l’estat no té dret a interferir en la llibertat dels individus, la llibertat civil.

La gran idea política de Mill és que la seva forma juridicoadministrativa (estat) no pot intervenir en la llibertat. Només pot intervenir en la llibertat individual si les accions de l’individu afecten la societat de manera negativa.

Si la llibertat individual consisteix en el fet que l’ésser busca perfeccionar-se, els individus són lliures en societat per a buscar la forma adient per assolir la seva felicitat.

El Principi de Dany

El Principi de dany és complementari al principi hedonista i serveix per regular quan l’estat pot intervenir. En aquest sentit, serveix de contrapès al principi d’utilitat. Té dues maneres de portar-se a terme:

1. L'opinió pública: Rebutgem/reprovem determinades accions.
2. Les Lleis: Són les maneres explícites en les quals l’estat prohibeix o regula les accions dels ciutadans.

L'individu en societat es fonamenta en la llibertat civil, és a dir, és lliure de perfeccionar-se de la forma que ell consideri millor. Sempre que no faci mal a ningú, pot perfeccionar-se com vulgui.

L’individu rep la protecció de l’estat en aquesta protecció, i a canvi ha d’acceptar unes obligacions:

1. No fer mal a altres persones.
2. Buscar la seva felicitat no afecta els interessos d'altres persones.
3. Els individus, per estar en societat, tenen l'obligació moral de defensar els interessos dels més dèbils, de les ofenses i les humiliacions que poden patir.

Diferència respecte a Locke: L’estat de naturalesa provoca un estat de guerra on els individus, per la seva supervivència, feien un contracte per formar una societat. En Mill, la societat és qui ofereix la protecció a l’individu.