Nietzsche: Apol·lo, Dionís, Superhome i Voluntat de Poder

Apol·lo: en el naixement de la tragèdia, un nucli reconeix la vida com a valor important i la convicció de la cultura occidental que ha rebutjat i temut la vida. A la tragèdia clàssica grega hi ha dos principis: dionisíac i apol·loni. La Grècia presocràtica no ha oblidat aquests déus (passió). La tragèdia grega mostra i manté l'oposició irreconciliable entre els déus. L'art tràgic diu sí a la vida amb el dolor que comporta. L'època de Sòcrates i Plató és una etapa de decadència i l'error imposa Apol·lo per sobre de Dionís. (ex.) Defensa Dionís, la vida tal com és, amb dolor i mort. Critica i renuncia a la vida, creu que és iniciada per Sòcrates i assumida pels cristians. La vida és dolor i destrucció front l'art, vida en plenitud. L'art és la tragèdia grega. Wagner ocupa el lloc que la tragèdia clàssica ocupava en el món presocràtic. Sí a la vida amb Dionís. W. prototip artista tràgic. Mort de Déu + que una afirmació de l'ateisme. Metàfora de la mort de veritats absolutes i idees innates. Mort dels ideals que guiaven la vida humana. Déu, tot allò supresensible, el món de les idees de Plató, idealismes, creences o veritats, tot el que dona sentit a la vida recolzant-se en el més enllà. Tot això mor, els ideals ja no impulsen la vida de les persones, el món supresensible ha perdut la força. La mort de Déu cau amb la civilització i els valors: "el sentit del món és fora del món". Déu ho personifica. Ara vivim la fi de la civilització amb valors suprems no vàlids i el sentit del món ja no es cerca fora del món.

Superhome: Déu ha mort, no és que no existeixi, és que ha mort. Comporta un nou temps sense ideals, principis ni normes per sobre nostre. Què podem fer davant la mort? L'home viu la fi de la civilització o el superhome, home terrenal que diu sí a la vida. No reneix darrere de l'home, comportarà valors morts, l'home està encadenat. El nihilisme és l'estat de l'home mancat d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, mancat de la força per transcendir-ho. L'home és vegetal. La vida moderna, comoditat, plaers quotidians sense metes. La civilització occidental quan s'ha quedat sense valors descobreix que aquests són falsos. Afirma que hi ha valors nous. Superhome. L'alçada d'un acte tan immens com matar Déu, super nou déu terrenal. Nova realitat i nous valors i és lliure davant la innocència i espontaneïtat. Però ningú el recolza. Zaratustra. Home tres metes:

• Camell: càrregues feixugues. Pes de la llei moral, esperit inclinat davant d'allò sublim. Màxim deure kantià.
• Lleó: càrregues opressores i antinaturals, lluita enfront la moral i els valors, aconsegueix llibertat dient no i lluita amb jo vull.
• Nen: voluntat creadora i espontània. Llibertat vertadera. Existència de l'aventura i jocs. Natural, sincer, diu sí a la vida.

Voluntat de poder: quan volem crear nous valors, el superhome és la voluntat de poder (domini, força...). La vida és energia inquieta que crea i destrueix la vida. La vida més forta fa valer les seves lleis. Cal crear-ne i això comporta destruir les esgotades que resisteixen a morir. La voluntat de poder diu no a la llei del més fort, és poder creador. (pintor). La voluntat de poder vers la igualtat: com més poder i creadora sigui una vida, més desigualtat i jerarquia, i com més dèbil i impotent, més voldrà imposar la igualtat. Els predicadors de la igualtat volen matar la vida superior. La voluntat és la igualtat de reduir tot l'original i l'excepcional a ordinari i mediocre. Lluita contra la identificació igualtat amb la justícia. Els ideals de lluita són la rev. francesa, soc., comu., demo., alemanya...

Etern retorn: Zaratustra és una invitació a l'etern retorn, cicles temporals on comencen i acaben infinitament. Una persona desapareix o torna a néixer en la mateixa època, torna a estar als mateixos llocs, època... el cicle es repeteix. No l'omple de consol i alegria ja que la vida retorna. L'etern retorn són infinites repeticions existents intuïdes per la visió cíclica del temps vist pels grecs però arraconada per la visió lineal del temps (inici i fi) jueus i cristians i la resurrecció. El món està dominat per la repetició o l'acceptació de les necessitats eternes. La mort al destí, estima allò necessari. L'acceptació de la voluntat i el destí enigmàtic del món.