Nacionalisme català: història i evolució

El nacionalisme català

Al començament del s.XIX, després d'haver estat promulgat el Decret de Nova Planta, el català havia desaparegut pràcticament com a llengua administrativa i cultural. Malgrat això, el català seguia viu com a llengua de la comunicació oral entre la majoria de la població i també en les cançons i romanços tradicionals i en alguns llibres. La societat catalana també mantenia la seva manera de viure, representada per una forma específica d'organització familiar i de la feina, de la propietat i del desenvolupament econòmic.

La Renaixença

Va ser un moviment cultural que va sorgir a la dècada del 1830 per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. A proposta de Joaquim Rubió i Ors, la Renaixença va ser l'eclosió d'un llarg procés de maduració per recuperar la identitat pròpia que havia començat al s.XVIII: intel·lectuals i erudits van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans. Els Jocs Florals, creats pels principals iniciadors de la Renaixença, van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies a això va començar la preocupació entre els escriptors de crear un model de llengua literària, ja que la tradició s'havia estroncat feia 3 segles. Autors: Frederic Soler (Serafí Pitarra), Josep Anselm Clavé, Abdó Terradas (el rei Micomicó), Valentí Almirall (Lo catalanisme), Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller. Publicacions periodístiques: La Renaixença, Diari Català i revistes com La Campana de Gràcia.

La crítica del centralisme

Espanya, nació única, amb les Corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional i un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. El progressisme català discrepava d'una centralització tan radical i reclamava més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (bullangues) que es van produir entre 1835 i 1843 van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. En la insurrecció de Barcelona del 1842 i a la de La Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

El federalisme

Es va iniciar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. Al 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van experimentar una expansió política important. Va tenir el suport de la petita burgesia i una difusió important entre el proletariat industrial. Francesc Pi i Maragall, principal teòric del federalisme, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.
Al 1869, un grup de federals catalans van signar el Pacte Federal de Tortosa. Era un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga corona d'Aragó i que es fomentés sobre el concepte de la sobirania popular.
Amb la Primera República es va concretar com havia de ser l'estat espanyol i es va fer efectiu amb el projecte de Constitució del 1873. Però amb el fracàs de la república i la nova situació provocada per la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit.
Josep M. Vallès i Ribot va proposar la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883). Dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal.

Valentí Almirall i el Centre Català

Va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, del qual ha estat considerat un dels principals impulsors. Almirall va trencar amb Pi i Maragall l'any 1881 i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Va promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixença.
Almirall volia que el catalanisme s'ocupés dels interessos materials del país, és a dir, la política. Es va formar el partit Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic). El partit va convocar el Segon Congrés Catalanista (1883) en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya.

Memorial de Greuges

Al 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia, destacades institucions culturals i altres entitats catalanes. Es va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme.
Denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional; també defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil únic per a tota Espanya. La mort del rei aquell mateix any va limitar l'eficàcia del document.
L'any 1886, Almirall publica Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista.
Almirall es va oposar a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i va contribuir al seu aïllament. Poc després el Centre Català va desaparèixer.

La Lliga Catalana i el Missatge a la Regent

Formació de la Lliga de Catalunya (1887). Tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, així que va connectar més amb la burgesia. Va reivindicar l'oficialitat de la llengua catalana, el dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Van fer el Missatge a la Reina Regent (1888), en el qual demanaven autonomia per a Catalunya. L'any següent van promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les corts de Madrid. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil.

El catalanisme tradicionalista

Durant la implantació de l'Estat liberal una bona part del clero català s'havia arrenglerat amb el carlisme adoptant posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració i després que la Santa Seu hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, part del clero va recolzar el liberalisme més conservador. Va tenir importància el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. El clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització.

La formació de la Unió Catalanista

Es necessitava una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals, així que al 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups que propaguessin les idees regionalistes i portés a terme la realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes. Va tenir suport de la Catalunya rural. Propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals en formaven la base social. Militància directa escassa, però la seva estructura fonamentada sobre la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud que afavoria la difusió de les seves iniciatives. Va tenir un paper important en el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralista de l'estat.

Les Bases de Manresa

Celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Recollia els principis del catalanisme polític i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola. Les bases estaven estructurades en 17 articles i definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'estat central estaven força limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. S'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics només fossin exercits per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar. El seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'Audiència Reial i les Corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona.

La Mancomunitat de Catalunya

El 1914, després de l'intent amb Canalejas, es va aconseguir acordar una fusió entre les comunitats, la Mancomunitat.
Funcions: feia coses de tipus cultural, obres públiques, ensenyaments d'oficis.
Va ser tancada al 1925 amb la dictadura de Primo de Rivera.

L'impacte del 98 a Catalunya

La pèrdua de les colònies al 98 va portar canvis polítics a Catalunya. Va comportar el desprestigi dels partits dinàstics espanyols. Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme. Es va consolidar una nova generació d'intel·lectuals i activistes que volien un nou partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. Tancament de caixes.

La candidatura dels quatre presidents

Al 1899 els portaveus polítics de la burgesia industrial de Barcelona van crear un grup polític: la Unió Regionalista. Demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament, el grup del diari La Veu de Catalunya va fundar el Centre Nacional Català (1900), eren favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. A l'abril del 1901, els dos partits van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions. Aquest acord responia a la confluència d'interessos dels dos grups, perquè el primer tenia base social ben nodrida d'industrials i comerciants i l'altre disposava d'un projecte polític definit i dirigents amb experiència. Estava encapçalat per Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres. La candidatura catalana va imposar-se a Barcelona.