Música segles XIII-XIV: Huic ut placuit, Machaut

Huic ut placuit (segle XIII)

El motet Huic ut placuit, anotat en l'últim fascicle de Montpellier i escrit cap a l'any 1280, és molt més posterior. Una datació ad quem caracteritzada per l'ús de fórmules melismàtiques rares en els primers motets i una notació que ja conté els principis franconians.

El tenor conté la indicació «istud ter», que ens diu que aquesta part s'interpreta tres cops més una quarta. Repetida quatre vegades, és treta de la cèlebre seqüència Epiphaniam Domino canamus, trop de l'al·leluia de la missa del 6 de gener, subratllada i usada pel tenor.

Les tres repeticions del tenor estructuren el motet en tres parts més una cua. A la primera exposició, el triplum entona un text, mentre el duplum vocalitza amb valors llargs. La segona vegada, triplum i duplum s'intercanvien les parts, mentre que a la tercera i a la cua vocalitzen junts. EPIPHANIAM DOMINO forma part del Huic ut placuit, l'Epiphaniam Domino és el trop de la cèlebre seqüència, trop de l'al·leluia de la missa del 6 de gener.

Segle XIV

La música sacra

La Missa de Notre-Dame i els motets. En primer lloc, la Missa de Notre-Dame, el més antic exemple de composició polifònica de textos de l'Ordinarium de la missa que sigui atribuïble a un únic autor. És a partir d'aquesta que es van començar a composar versions polifòniques dels cants d'ordinarium, algunes de les quals reunides en cicles complets, com les Misses de Tournai i de Barcelona, composades amb la col·laboració de diferents autors i en temps diferents.

La Missa de Machaut, a 4 veus, presenta Kyrie, Sanctus, Agnus Dei i Ite, missa est en la forma del motet isorítmic, mentre que Gloria i Credo són en estil homorítmic, estil a conductus, molt comú a les misses d'aquella època.

Els motets de Machaut a 3 i a 4 veus (amb tenor i contratenor), en la major part de tema amorós o cortès, i també d'argument litúrgic o celebratiu, van aconseguir un nivell molt alt d'artifici constructiu: la isorítmia incloïa també el contratenor, i tal vegada també les veus superiors, amb l'ús de l'hoquetus.

La música profana

En les formes profanes sense tenor, el compositor trobava la millor ocasió per expressar la seva personal originalitat. És aquest el cas de formes fixes, és a dir, de les formes d'estructura musical predeterminada segons un esquema fix que reunia seccions musicals a seccions textuals seguint criteris preestablerts: en les balades, en el rondeau i en el virelai van confluir, a l'època de l'ars nova, tots els motius de la poesia cortesa. Les obres de Machaut que pertanyen a aquest grup són totes sobre textos poètics seus.

El virelai

En cada estrofa, la secció musical indicada amb B es repeteix dos cops, usant per a les dues repeticions dues conclusions diverses (I volta i II volta: ouvert i clos). Els virelai de Machaut són generalment monòdics, alguns a 2 veus i un a 3. Se je souspir conserva en la seva estructura traces de la seva originària destinació a la dansa.

El rondeau

El rondeau, ja present en la producció dels trobadors, té una forma complexa.

La balada

La balada consta de tres estrofes, cada una amb l'esquema musical: A A B o A A B B amb o sense ouvert i clos; les de Machaut són a 2, 3, 4 veus [De toutes.fluors]. Mentre els virelai tenen una entonació senzilla, en els rondeaux i en les ballades Machaut toca punts altíssims de complexitat melòdica i rítmica, estranyes combinacions harmòniques i ús intensiu de la musica ficta (és a dir, de les alteracions diferents del si bemoll) que conferien un punt enigmàtic i una extraordinària elegància al teixit polifònic.

Guillaume de Machaut (1300-1377)

Machaut va ser un dels primers compositors que es va preocupar de conservar la seva obra, que avui sobreviu en 6 còdexs (codici mascadiani). Tots els còdexs (menys l'últim) segueixen l'ordre predisposat pel mateix Machaut: primer l'obra poètica (Loange des dames), després la música, organitzada per gèneres: motets, missa, ballades, rondeaux i virelais.