Música del Renaixement: Guia completa (1450-1600)

Música del Renaixement (1450-1600)

Introducció històrica

El període comprès entre 1450 i 1600 marca un canvi històric i cultural a Europa. A partir del segle XV, Europa experimenta una transformació respecte a l'Edat Mitjana. Econòmicament, es desenvolupa el comerç i el mercantilisme. Políticament, els enfrontaments entre senyors feudals i la reialesa porten a la unificació del poder, aconseguida mitjançant aliances amb la burgesia. Això dona lloc a l'Estat Modern, on la ciutat adquireix una importància destacada en la vida social. La caiguda de Constantinoble el 1453 davant els turcs va portar savis de Constantinoble a Itàlia, impulsant el comerç amb l'Índia i l'Extrem Orient i obrint a Europa noves rutes marítimes. La invenció de la impremta el 1455 va facilitar la difusió de la cultura, inclosa la música.

El segle XVI situa Itàlia com a centre artístic important, amb l'aparició de Ciutats Estat dirigides per la burgesia capitalista i mecenes com els Mèdici a Florència o els Sforza a Milà. Es consolida la mentalitat burgesa i el triomf de l'humanisme, amb descobriments importants en camps com l'astronomia, la medicina i la física. La Reforma protestant de Luter, a la segona meitat del segle, i la política matrimonial dels Reis Catòlics a Espanya, amb el descobriment d'Amèrica, van convertir Espanya en la major potència del moment. El Concili de Trento (1545-1563) va reafirmar l'autoritat papal i va reorganitzar la religió catòlica de forma dogmàtica i disciplinària, donant lloc a la Contrarreforma, vinculada a l'Inquisició espanyola.

Característiques de la música renaixentista

Durant els segles XV i XVI es desenvolupen noves tendències i tècniques de composició musical. El punt central és la música vocal polifònica, que arriba al seu màxim esplendor amb compositors com Orlando di Lasso, Palestrina i Tomás Luis de Victoria. La música instrumental també es desenvolupa, iniciant una primera etapa d'autonomia. El centre de creació es desplaça de França a Itàlia. El segle XV es caracteritza per la polifonia franco-flamenca (Països Baixos i part de França), mentre que el segle XVI veu l'aparició d'estils nacionals, sent els més importants Espanya i França.

El terme Renaixement s'utilitza en dos sentits: en un sentit estricte, com un moviment que pretén restablir els valors filosòfics i artístics de l'antiguitat clàssica; i en un sentit ampli, com una època de noves creences i aptituds a nivell individual i social, de canvis i d'una nova etapa considerada una edat d'or, especialment a Espanya. La música del Renaixement va ser oblidada fins al segle XX, quan investigadors com Reese i Bukofzer van recuperar-la. Aquest període va veure néixer noves formes, estils, tècniques i instruments, amb un canvi en el procés de composició. La música és essencialment polifònica, a cappella, i les obres de caràcter profà tenen gran importància.

La funció del músic

El mecenatge de l'Església i la Cort era fonamental per als músics, que animaven festes i viatges d'entreteniment. La formació musical es rebia principalment en ambits religiosos, on els músics adquirien una formació general i específica, educant la seva veu i aprenent tècniques instrumentals. Els organistes estaven vinculats a l'Església, mentre que els músics de la Cort gaudien de més privilegis i funcions que els organistes.

Estil musical renaixentista

Es caracteritza per una melodia senzilla, una sonoritat plena i la polifonia a 4 veus de caràcter similar i timbre homogeni. Les veus eren: Discantus o superius, Contratenor altus o contralt (funciona com a cantus firmus i és la veu conductora), Tenor i Contratenor bassus o baix (suport de l'harmonia). Es desenvolupa l'acord, substituint la composició successiva de les veus per la concepció simultània, preparant l'harmonia triàdica funcional. El so de quinta i octava es substitueix pel de tercera i sexta. Hi ha quatre estils principals: música reservada, flamenc, espanyol i venecià. En ritme, hi ha dues tendències: ritme fluït i textura contrapuntística amb imitació lliure per a totes les veus; i esquemes rítmics molt marcats i textura acòrdica, utilitzada sobretot en peces instrumentals i danses. La música era principalment diatònica, amb escassos cromatismes fins al segle XVI. La música, a través del seu contingut emocional i expressiu, havia de fer comprensibles els textos (teoria dels afectes renaixentista).

Tècniques de composició

• Fabordón: d'origen anglès (segle XV), utilitzava 3 veus: un cantus firmus a la veu de soprano; la veu intermèdia improvisava; i el baix estava format per octaves en els punts de repòs i per sextes en els punts de successió.
• Tècnica imitativa: freqüent en misses, motets i madrigals.
• Paròdia: consistia a agafar la melodia d'una cançó profana i substituir-la al cant gregorià com a cantus firmus. L'Església i el Concili de Trento ho van prohibir.

Els gèneres sacres utilitzats eren la missa i els motets (seguint la mateixa tècnica que en el gregorià), sense isorrítmia ni textos diferents. Els gèneres profans inclouen la chanson, el madrigal (formes italianes com la frottola i la vilanella), i a Espanya, el villancico. El madrigal tenia influències de les cançons trobadoresques.

En notació, s'utilitzava la notació blanca a partir de 1500, antecedent de la nostra, que disminuïa el valor de les notes.

Periodització

La música del Renaixement es pot dividir en tres períodes: Prerenaixement (abans de 1500), Renaixement ple (primera meitat del segle XVI) i Manierisme (segona meitat del segle XVI). Fins a ben entrat el segle XVI, hi ha un estil internacional, amb cinc generacions de músics:

1. 1ª (1420-1460): Dunstable i Dufay
2. 2ª (1460-1490): Ockeghem
3. 3ª (1490-1520): Josquin Després
4. 4ª (1520-1560): Willaert
5. 5ª (1560-1600): Palestrina, Orlando di Lassus i Tomás Luis de Victoria

Al voltant de 1550, van sorgir diverses escoles: romana (Palestrina), espanyola (Cristóbal Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria), anglesa (William Bird), italiana (els Gabrielli, tio i nebot) i alemanya (sense figures destacades).

Organologia

Per primera vegada apareixen manifestacions de música purament instrumental, amb instruments, sobretot de vent, en famílies o grups anomenats consort.

Vent-fusta

• Flautes (dolces, de bec, travesseres i pifanos)
• Bajó (antecedent del fagot modern)
• Xirimies
• Orlo o Cromorno

Vent-metall

• Trompetes naturals
• Cornetes
• Cornamusa
• Sacabutx

Corda

• Violes (viola de gamba, antecedent del cello; i viola da braccio, que va passar a la família dels violins)
• Llaüt
• Arpa
• Guitarra
• Vihuela

Teclat

• Orgue (d'església i portàtil)
• Clavi

Aquest document proporciona una visió general de la música del Renaixement. Per a una comprensió més profunda, es recomana consultar fonts acadèmiques especialitzades.