Música Barroca: Característiques i Formes

1 Introducció al Barroc

Estil artístic a Europa del segle XVII. Grans èpoques de la música, pel volum, importància i categoria dels músics. Bach, Händel, Vivaldi, Purcell... Reflecteix canvis: Religió - desmembrament de l’Església en protestants i catòlics. Política - absolutisme. Economia: mercantilisme. Música barroca emmarcada per: l’estrena de l’òpera L’Orfeo de Monteverdi i la mort de Bach. Característiques que defineixen el Barroc: moviment i preponderància de la passió. El “concert” es va desenvolupar durant aquest període.

2 La Música i els Músics del Barroc

Idees fonamentals de la música del Barroc: S’estructuren les grans formes musicals (suite, sonata, concert, fuga). Tenen lloc els primers concerts públics. Els instruments antics deixen d’utilitzar-ne i se substitueixen pels nous. L’orquestra es consolida. Més possibilitats teòriques d’alguns instruments. Les oposicions o contrastos permeten manifestar el dramatisme que caracteritza l’obra barroca. Els compositors i els instrumentistes, estaven vinculats a la cort o les famílies nobles.

3 El Barroc: La Música i les Arts

Coincidències principals entre el Barroc i altres arts: Llum i color. Profunditat: melodia acompanyada. Dinàmica. L’espai sonor s’anà ampliant: va augmentar la dimensió dels teclats i el nombre de registres de l’orgue. En molts casos, es buscava un joc de contrastos: Plans sonors: alternança desigual. Tempi: moviments vius i lents (suite, sonata o concert). Textura: de seccions homorítmiques a seccions fugades. Dinàmiques: procediment d’eco. Característiques de la música barroca: Ritme molt marcat, gairebé mecànic. Aparició del baix continu. Contrast de plans sonors. Superornamentació de la línia melòdica. Moviment continu. Policoralisme. Estil concertat. Música afectiva de les paraules. Assentament de la tonalitat. Canvis d’acords i nombroses progressions. Persistència del contrapunt. Superornamentació de la línia melòdica sobretot en música per a teclat. Contrastos sonors sense crescendi expressius. Reacció antipolifònica. Cap al final del període, com a reacció contrària al barroc, sorgí l’estil galant.

4 Estil Concertant

Concertant: utilització de diverses veus, simultàniament utilitzades sense perdre la seva personalitat. Suposa a l’estil polifònic del Renaixement. Es plasma en 3 noves formes: suite, sonata i concert. El compositor assumia aquests principis destacant en primer pla una o diverses veus, acompanyades pel baix continu. Baix continu: caràcter d’intèrpret.

5 Els Instruments

Durant el Barroc, alguns instruments van viure els darrers moments d’esplendor (llaüt, viola de gamba i clavicèmbal) i van aparèixer de nous (clarinet, fagot i pianoforte).

6 Les Formes Instrumentals del Barroc

Naixement de noves formes: “La suite” Successió de peces instrumentals de caràcters contrastats. Dos principis: tonalitat única i estil particular de la dansa. Aquestes danses s’oposen sempre al seu tempo i la seva coreografia. Alemanda, Corrente, Sarabanda i giga (habituals). Simfonia, preludi, pavana, gallarda, xacona, bourré, rigodon i cercavila (es podien trobar). Segle XVII, va ser inclosa en la música de concert. La poder evolucionar cap a l’expressivitat i el virtuosisme. “La Sonata” Expressió que designava una peça inspirada en la polifonia vocal però interpretada per instruments. Adquireixen gran importància durant el Classicisme. Dues modalitats de sonata barroca: 1) sonata da camera, destinada al concert (presentat totes les característiques de la suite de danses) 2) sonata da chiesa, reservada per a l’església (3 a 5 moviments: lent- ràpid- lent- ràpid. Des del punt de vista de la instrumentació, les dos sonates pertanyen al tipus “sonata en trio”, concebudes per a dues parts solistes. Antoni Soler i Ramos. “La Fuga” composició més complexa polifònica, d’estil contrapuntístic i horitzontal. Un sol moviment, reestructurat en la reaparició del personatge principal. Diferents veus i tonalitats. Les veus s’ajuntaran al final, per a fer-lo comú. Punt culminant amb J. S. Bach. “El Concerto Grosso” finals segle XVI, tota composició en que intervenien instruments de timbre diferent, podia anomenar-se concert. Concerti grossi: conjunt instrumental s’oposa un grup de solistes, sovint format per un trio de corda. Forma no gaire definitiva, ja que l’alternança entre el tutti i concertino, estableix una espècie d’eco entre ambdós. “Concert per a solista” L’oposició tímbrica s’estableix entre el solista i el tutti. Antonio Vivaldi: model clàssic, expressió, dona a la part del solista autonomia, virtuosisme, lirisme. Dinàmica per graus, el contrast de motius piano i motius forte. Georg Philipp Telemann: formació autodidàctica, tots els gèneres musicals. - Georg Friedrich Händel - Producció operística d’influència italianitzant. Obres instrumentals. Música Aquàtica.

7 La Música Instrumental a Itàlia

Es redueix a concerts, obertures, concerti grossi i sonates. Predomina la corda, principalment el violí. Antoni Vivaldi i Giuseppe Tartini.

8 La Música Vocal

Segle XVIII, música eminentment vocal. Va arribar a la música religiosa, i generà noves formes dramàtiques: cantat i oratori. “La Cantata” forma breu. S’alternen recitatius, cors i àries a una o diverses veus acompanyades del baix continu o parts instrumentals. Funció descriptiva, teatral, lírica o espiritual (ja presents en el madrigal). “La Cantata italiana. La cantata da camera” neix al mateix temps que el cant expressiu, el baix continu i l’estil concertant. Gènere profà de cambra. Redueix a una sola escena o al moment psicològic que vol ressaltar. Marco Antonio Cesti i Alessandro Scarlatti. “La Cantata religiosa a Alemanya” gènere essencialment religiós. Parteix de corals en alemany utilitzats per Luter i basats en l’Evangeli. De vegades s’intercanvien en un mateix ofici religiós. El tema es relacionava amb l’assumpte de l’evangeli. Bach, 3 elements fonamentals: corals amb textos de la Bíblia, el recitatiu que solia precedir l’ària, àries amb forma da capo. Algunes cantates eren per a solistes totalment i algunes per a cor. Cantates de Bach: atenció especial, quantitat i qualitat, els oients reconeixen el cor, les melodies es convertien en un símbol. “L’oratori” Composició vocal-instrumental. Parts líriques i dramàtiques. Basada en textos bíblics o religiosos. No hi ha escenografia. Intervenen: narrador o cronista, veus solistes, cor i orquestra. En cas d’òpera, pot haver una obertura o introducció instrumental i els solos tenen forma de recitatiu. Sorgeix al segle XVI de representacions italianes. Felip Neri reunia als joves a les esglésies. Els components eren oratoris i el gènere era oratori. Dos tipus d’oratori: oratori llatí (textos bíblics i en llatí) i l’oratori vulgar (textos lliures en italià i amb afany educatiu i moral). A Itàlia, principals conreadors dels oratoris: Landi i Carissimi. “La Passió” Oratori basat en la mort de Crist. Forma essencialment germànica. Origen al segle IV. Tradició de l’església de declamar textos evangèlics sobre la crucifixió i mort de Crist. Principi del segle XVII, passió-coral, amb recitatius per al narrador i àries, cor, orquestra sobre textos lliures interpolat en el relat evangèlic. Heinrich Schütz. “La missa” Missa per a cor a capella (amb baix continu o sense). Missa policoral (diversos cors). Missa concert (s’alternaven solistes amb el cor i els instruments). Dos tipus de missa segons la finalitat: Missa brevis (a la litúrgia del diumenge) i la Missa solemnis (cerimònies solemnes). Joan Cerols: gran innovador. Francesc Valls: mestre de capella de la catedral de Barcelona. Joan Rossell: mestre de capella de la catedral de Tarragona. Antoni Lliteras: destaca com a compositor.