Museu Guggenheim Bilbao: Anàlisi Arquitectònica i Impacte Urbà

Museu Guggenheim Bilbao

Museu Guggenheim, obra de Frank Gehry, construït entre 1991 i 1997. Estil deconstructivista, construït amb pedra calcària, vidre i titani a Bilbao. Frank Gehry es vincula a les teories deconstructivistes a finals dels anys 80 i desenvolupa un llenguatge expressiu molt personal.

Anàlisi de l'edifici

L'edifici ofereix una visió creada a partir de dos tipus de volums interconnectats: els ortogonals, recoberts de pedra calcària, i els corbats i recargolats, coberts de làmines de titani. Tots ells es combinen i s'uneixen a través dels murs cortina de vidre que doten de transparència al museu, destacant la vidrieria de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa, la qual se sustenta en una enorme columnata de pedra. El vestíbul, resolt a través d'una escala descendent que salva el desnivell respecte a la plaça, queda amagat. Així, l'arquitecte aconsegueix crear una visió global del conjunt.

L'interior té una entrada de 50 metres d'alçada, al voltant de la qual s'articulen els tres nivells amb les sales expositives, connectades mitjançant passarel·les corbes, ascensors de vidre i torres d'escales. La superfície expositiva fa uns 11.000 m², distribuïts en 19 galeries. A la planta baixa hi ha columnes que permeten acollir grans peces i suportar el seu enorme pes. Gairebé totes les sales reben llum natural a través de lluernes.

El museu s'eleva en un dels marges de la ria de Nervión, 16 metres per sota de la cota de l'eixample de la ciutat. Aquesta diferència permet que, malgrat els seus 50 metres d'altura, l'edifici no sobrepassi l'altura de les construccions circumdants. La seva construcció no només ha servit com a eix vertebrador en la urbanització de la zona, sinó que ha aconseguit una integració urbanística total en el seu entorn, gràcies al seu atractiu reflex en les aigües i el color metàl·lic dels seus murs, d'acord amb la tonalitat atmosfèrica del lloc.

En l'actualitat, el museu és una imatge essencial de Bilbao. Aquest museu és un dels diversos museus que la Fundació Guggenheim té a tot el món, i el seu principal objectiu és poder exposar qualsevol manifestació artística entre la resta dels seus museus. Les seves formes orgàniques s'identifiquen amb les d'un vaixell, així rendeix homenatge a la ciutat. La seva complexitat va fer que l'arquitecte utilitzés un programa de simulació per ordinador, capaç de calcular les estructures necessàries per aguantar l'edifici, l'impacte mediambiental i el cost.

El Profeta de Pablo Gargallo

• Autor: Pablo Gargallo (1881-1934)
• Cronologia: 1933
• Estil: Cubisme
• Tècnica: Forja
• Material: Bronze
• Formes: Escultura exempta
• Tipologia: Dempeus
• Cromatisme: Monocroma
• Dimensions: 235 cm (alt) x 65 cm x 50 cm
• Localització actual: N'hi ha diverses reproduccions (Centre d'Art Reina Sofia, a Madrid; Museu Gargallo, a Saragossa, etc.)

Tema

Un home il·luminat, en tensió física i espiritual per allò que vol comunicar, adopta el paper de guia i lluita per manifestar als seus semblants la seva veritat. El gest és desafiant i convida a seguir-lo amb el braç dret, mentre que a la mà esquerra sosté amb autoritat una vara. És una figura molt dinàmica que adquireix noves formes a mesura que l'espectador gira al seu voltant i es fixa en el joc canviant d'espais buits i masses.

Comentari

El Profeta és l'obra principal de Pablo Gargallo, la qual va treballar tota la vida. Se'n conserven dibuixos previs molt primerencs, del 1904. El 1926 va fer un Cap de profeta de coure que es considera el precedent d'aquesta gran peça. Representa un home que aixeca el braç en gest desafiador i que amb la mà de l'altre aguanta un bastó. Una peça de roba que sembla una pell li cobreix el cos. El joc de corbes i contracorbes de la figura crea uns espais buits, canviants i dinàmics. L'aire ha passat a formar part de l'escultura, incorporant-se en la massa volumètrica, que alleugereix. El ferro permet combinar la làmina plana, el tub ondulat i el buit, de manera que s'aconsegueixen formes cubistes i una incorporació de l'aire gairebé impressionista. Tant la cara com el gest del cos, que s'eleva, són d'una gran expressivitat.

Aquesta obra és un resum de tota la producció de Gargallo perquè és una peça de contingut simbolista, fa un plantejament expressionista i utilitza formes sintetitzades on els plans intersecats, els alvèols i les perforacions mostren el buit com a material escultòric; tota l'obra és dominada per un perfeccionisme d'arrel noucentista.

Gargallo va ser el primer escultor, cronològicament parlant, que juntament amb Picasso i Juli González va descobrir el buit escultòric. Les aportacions estilístiques de tots tres, que s'havien conegut a Barcelona i es van retrobar a París, van permetre un intercanvi de coneixements que va afavorir-los molt. Les formes geomètriques del cubisme van propiciar noves formes escultòriques de ferro, de què Gargallo i González eren grans mestres; ells dos van influir en Picasso i el van introduir en les possibilitats que tenia el treball amb ferro.

Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici artístic, va donar una nova dimensió a l'escultura simbolista en aquella època, de la qual destaquen les escultures decoratives de l'interior del Palau de la Música Catalana.

Molt aviat va evolucionar cap a altres formes escultòriques, per exemple, el Noucentisme, com es pot veure en Els Genets i L'Auriga de l'Estadi de Montjuïc. Les estades que va fer a París el van decantar, posteriorment, cap a formes més avantguardistes com ara el Cubisme i l'Impressionisme, amb les quals ara l'identifiquem.

Funció

El Profeta, que és una obra feta amb bronze i que va permetre, per això, la realització de diverses còpies d'idèntica qualitat, va ser concebuda per a la seva exposició en galeries d'art, museus o per a la decoració d'espais públics, com per exemple el parc Middelheim de Madrid.