Monuments romans: Colosseu, Panteó i Santa Sofia de Constantinoble

COLOSSEU

Fitxa tècnica:

• Títol: Colosseu
• Autor: Desconegut. Encarregat per l’emperador Flavi
• Cronologia: s. I (72-80 dC)
• Tipologia: amfiteatre
• Materials: blocs de marbre travertí, formigó, maó, pedra i estuc
• Estil: romà imperial
• Localització: Roma

Descripció formal

La planta és el·líptica, al centre hi ha l’arena, on tenia lloc l’espectacle, i al voltant la càvea, on se situaven les grades i s’asseien els 50.000 espectadors dividits segons l’estatus social. Les comunicacions entre cada nivell es feien mitjançant escales i rampes que donaven accés a les grades a través dels vomitoris. Sota l’arena hi havia un subsòl ple de passadissos interns on hi havia els muntacàrregues per pujar les feres a l’arena. La part de la façana conservada està estructurada en quatre nivells aixecats sobre un estilobat. Els tres primers estan envoltats per 80 arcs de mig punt, acompanyats per columnes adossades que suporten un entaulament. El quart nivell està format per un mur amb pilastres adossades corínties, petites finestres i una estructura de fusta, el velàrium, que servia per tapar de la pluja i del sol. També apareix una superposició dels ordres dòric-toscà, jònic i corinti en els altres tres nivells: en la planta baixa, dòric-toscà, en la segona planta, jònic i en la tercera planta, corinti. A la façana hi ha elements decoratius com cornises, medallons i escultures. Anàlisi estilístic

Estil: Romà imperial. L’amfiteatre va ser una innovació romana que consisteix en la unió de dos teatres. Els grecs únicament edificaven teatres, és a dir, la meitat d’un amfiteatre. Ús també de l’arc, la volta de cançó i la d’aresta que no utilitzaven els grecs. Antecedents: Els teatres grecs. Influències: El Renaixement. Copiarà i utilitzarà molt la superposició d’ordres (que també s’havia utilitzat en època hel·lenística). El Colosseu també ha servit de model i inspiració fins i tot per a la construcció de molts estadis esportius actuals. Funció, contingut i significat: Es va construir als jardins de la Domus Aurea, i rep el nom de Colosseu per la colossal estàtua de l’emperador Neró que estava situada al costat del monument. En ell, s’hi feien espectacles de lluites entre gladiadors (munera), feres salvatges (venationes), batalles navals (naumàquies) i batalles històriques, principalment per mantenir tranquil·la a la població i ocultar els problemes de l’imperi (panem et circenses). A més, el Colosseu servia per modificar la figura de l’emperador, qui salvava o condemnava els lluitadors aixecant o abaixant el polze. Va estar en funcionament 500 anys, i en caure l’imperi romà va quedar abandonat, i més tard, enfonsat a causa de terratrèmols. Com a influències anteriors trobem en la utilització dels ordres dòric, jònic i corinti a l’arquitectura grega, i en la forma del teatre al teatre d’Epidaure. Com a influències coetànies apareix l’amfiteatre de Tarragona i de Mèrida i els teatres Marcelo. Per últim, trobem com a influències posteriors el Renaixement en la superposició dels ordres.

PANTEÓ

Fitxa tècnica:

• Títol: Panteó
• Autor: Desconegut
• Cronologia: 118-128
• Tipologia: temple
• Materials: formigó, maó, marbre, fusta
• Estil: romà imperial
• Localització: Camp de Mart (Roma)

Descripció formal

S’observen dues parts: una rectangular que correspon al cos, el pòrtic, amb una petita escalinata sobre la qual hi ha un podi i 8 columnes, i l’altre circular que correspon al Naos, la cel·la, que presenta un mur obert a diverses capelles i buits intercalats i un àtic amb finestres, sobre el qual descansa la cúpula de 43,2m. El pòrtic és octàstil, amb vuit columnes d’ordre corinti. Tenen un fus llis i monolític amb capitell corinti i fetes de granit, que sostenen un entaulament llis amb la inscripció del temple d’Agripa. A sobre hi ha una cornisa, un frontó i el timpà (sense decoració) i la coberta a dues aigües. Darrere del pòrtic s’aixeca el cos de transició que s’ajusta al tambor (fet a base morter i maó) que sosté la cúpula de la cel·la, recoberta de bronze i acabada per un òcul, l’únic focus de llum i de ventilació. S’accedeix a l’interior mitjançant unes portes de bronze.

Anàlisi estilístic

Estil: Romà Imperial. Presenta característiques de l’arquitectura grega, com són les columnes, el pòrtic i tota la decoració interior. D’influència oriental trobem la cúpula i els arcs. Per tant trobem que hi ha eclecticisme, és a dir, una barreja de diferents influències de les cultures que més els van interessar. Això reflexa el sentit pràctic dels romans, agafen les tradicions constructives que els hi semblen millors dels diferents territoris conquerits. L'Eclecticisme és la principal característica de l’arquitectura romana degut a la gran extensió del seu imperi. Antecedents: Els Tholoi grecs. Temples petits, rodons, dedicats a herois i l’arquitectura grega en general. Influències: Artistes del Barroc i del Renaixement utilitzaran cassetons i cúpules. Funció, contingut, significat: Era un temple dedicat a tots els deus de l’Olimp. L’interior era una representació de la cosmologia romana. Els set absis estaven beneïts a les set divinitats celestes (Sol, Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn), i la cúpula simbolitzava la volta celeste que cobria la Terra. L’òcul central és la representació del Sol. L’emperador Adrià també el va utilitzar com a tribunal públic, el 609 es va beneir com a església i al SXVII Bernini va aprofitar el bronze de la cúpula per fer el baldaquí de Sant Pere del Vaticà. Com a influències anteriors trobem als grecs (temple i tholos), i als etruscs en la cúpula. Com a influències coetànies apareix el Colosseu o la Maison Carréé i per últim a influències posteriors apareix el Renaixement, ja que va copiar la cúpula del Panteó.

SANTA SOFIA DE CONSTANTINOBLE

Descripció formal:

La planta forma un rectangle al centre del qual, 4 grans pilars delimiten un quadrat de 31 m de costat. Aquests suporten una bona part del pes de la cúpula. Damunt els pilars hi ha 4 grans arcs de mig punt i un sistema de petxines (triangles esfèrics) defineixen el cercle sobre el qual s’aixeca la cúpula semiesfèrica, de dimensions inaudites en aquella època (més de 54 m d’alçada i 31 m de diàmetre). Interior: Presenta una planta basilical, de tres naus. Al centre de la nau principal s’aixeca la gran cúpula, de 31 m de diàmetre i 54 m d’alçada. Aquesta se sustenta sobre 4 arcs de mig punt que defineixen 4 petxines que transformen l’espai quadrat en circular. En alçada les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades. El superior funcionava com a tribuna des d’on els alts càrrecs seguien les cerimònies religioses. Planta Basilical: TRES NAUS: Un eix longitudinal va des de l’entrada fins a l’absis. Als dos costats de la nau central hi ha una nau lateral molt dividida i separada de la primera pel doble pis de columnes i arcs que hem vist. Les finestres del tambor generen un anell de llum sobre la cúpula. El paviment original era de mosaics i marbres policromats. Murs, capitells i columnes estaven coberts amb lloses de marbre. Exterior: A l’exterior el que més destaca és la gran cúpula, sobre un tambor de finestres, els grans contraforts i el mur estructural també amb finestres. El color vermell de l’exterior li dona un aspecte bastant sobri, que contrasta amb el luxe dels elements interiors.

Interpretació i funció:

Santa Sofia es construí sobre les restes d’un temple del segle IV consagrat per Constantí on s’hi guardà, segons la tradició, un fragment del lignum crucis (la vera creu). Quan l’església de fusta anterior es va cremar, Teodosi II en feu construir una altra dedicada a la Saviesa Divina (Hagia Sophia). S’acabà el 416 i fou destruïda per una revolta el 532. Justinià i Teodora, al segle VI, per mostrar el seu poder, van reconstruir i embellir la capital de l’imperi, l’aixecaren un nou temple de grans dimensions i també el consagraren a la Saviesa Divina. El temple havia de fer ostentació del poder suprem de l’emperador, màxima autoritat de l’imperi. Aquest temple havia de mostrar el poder d’un imperi teocràtic, per la qual cosa confià l’obra a un geòmetra i teòric Artemi de Tral·les (Turquia) i a Isidor de Milet, reconegut geòmetra i arquitecte bizantí, director de l’acadèmia platònica, professor de la universitat d'Alexandria i Constantinoble, autor també d’un tractat sobre les voltes. Originàriament estava situada al costat del palau imperial i de l’hipòdrom. Això posa en evidència l’estreta relació existent entre el poder civil i el poder religiós en l’època de Justinià.

AQÜEDUCTE DE LES FERRERES (PONT DEL DIABLE)

Context històric:

La ciutat de Roma posseïa una aigua freàtica de mala qualitat, que va provocar una escassetat d’aigua a la ciutat. Per això Apius Claudius va manar construir el primer aqüeducte a principis del SIV aC. A finals del SIII aC la ciutat tenia onze aqüeductes. Degut a la romanització, els usos econòmics i socioculturals de l’aigua es va expandir. Quan Juli Cèsar va elevar Tarraco a la dignitat de Colònia (mitjans SI aC.), la romanització portava anys actuant. Una de les preocupacions dels duumvirs era el servei d’importants recursos hidràulics. Si el freàtic havia proveït suficientment fins llavors la demanda, la baixa cota de les deus naturals, deixava sense prou aigua els espais simbòlics de representació que van anar desenvolupant-se a les zones altes de la ciutat. L’estada de dos anys d’Octavi August a Tarraco va accelerar el completar les infraestructures de subministrament. La ciutat de Tarraco va començar a tenir importància abans de l’Imperi, ja que August la va convertir en capital de província, i va ser en època Imperial quan va començar a créixer i la urbanització de la ciutat es va completar per aqüeductes. Aquests es van utilitzar fins l’edat medieval.

Altres:

Context històric:

A finals del SVIII aC la península Itàlica estava habitada per diferents pobles, i dos d’ells, els sabins i els llatins, van fundar al 753 aC un poblat, Roma. La historia de Roma es divideix en tres períodes: Monarquia (753-509 aC): etapa fosca governada per reis, els tres últims dels quals eren etruscs, un dels pobles estrangers de la península itàlica. República (509-31 aC): etapa en la qual els romans van conquerir i colonitzar altres territoris i van derrotar als exèrcits cartaginesos. Imperi (31 aC-476 dC): etapa en la qual s’estableix un nou sistema polític, liderat per un emperador, i es divideix el territori en províncies. A partir del SV, les tribus bàrbares del nord d’Europa van iniciar la reconquesta dels seus dominis i van assetjar l’Imperi, fins que al 476 Odoacre, rei dels hèruls, va derrotar l’emperador Ròmul Augústul i va posar fi a l’Imperi Romà d’Occident. Amb una sòlida estructura social, jurídica, política i comercial, el poble romà va rebre la influència cultural de la civilització etrusca i de la cultura grega.