El Moment Republicà Italià de 1848-49: Anàlisi i Llegat

Expliquem el moment republicà italià de 1848-49. En què va consistir i quina herència va deixar.

Primerament, s'ha d'apuntar que aquest període correspon a la Primera Guerra d'Independència. Les hostilitats entre el Piemont i Àustria van tenir dues fases:

1. Entre març i juliol de 1848
2. Març – agost de 1849

Paral·lelament, es desencadenaven les revolucions a Venècia, Florència i Roma. Carles Albert declara la guerra oficialment el 25/3/1848: “L’Italia farà da se”. Voluntaris de tota Itàlia s’allisten a l’exèrcit piemontès i d'altres hi van autònoms. Cèlebre és el cas de Luciano Manara.

El mes de juny de 1848 comença la contraofensiva dels austríacs. La derrota piemontesa a Custoza (25/7/1848). El geni de les operacions militars austríaques fou el general Radetzky (Trebnitz, Böhmen, 1766; Milà, 1858).

El 24/11/1848 Pius IX marxa al Regne de Nàpols. Garibaldi (Niça 1807 – Caprera 1882) arriba a Roma a mitjans de desembre. Eleccions a sufragi universal: 21 i 22 de gener de 1849. El Papa excomulga a qui hi participi.

La República Romana: Un Laboratori d'Idees Reformistes

La constitució de la República Romana fou l’única carta democràtica del Risorgimento: els seus principis fonamentals són els principals drets civils encara avui dia a la base de la convivència dels països lliures i demòcrates.

Carles Albert declara la guerra el 12 de març: 22-23/3/49 derrota de Novara. Nou rei Víctor Emanuel II (Torí 1820 – Roma 1878).

L'Herència de les Revoltes de 1848-49

L'herència deixada per aquesta sèrie de revoltes (de 1848/49) va ser la de:

• El punt de naixement del nacionalisme italià. Del nacionalisme cultural i religiós (Risorgimento espiritual) fins al nacionalisme polític. Darrere d’aquesta visió es dedueix una història a tres temps:

1. Un temps de cultura i ideals
2. L’hora de les experiències romàntiques
3. El moment de la programació unitària

Parlant d’història de les idees, aquest esquema podria ser legítim, però no evidencia suficientment el pes i el sentit que el 1848 té en el procés de politització de la societat civil italiana.

Finalment, i com assenteix Duggan, la gran experiència –i potser la major– que es va treure de la I Guerra d'Independència d'Itàlia (qui va percebre primer aquesta visió, sens dubte, va ser una ment desperta com la de Cavour), va ser que les potències estrangeres no podien romandre al marge de la qüestió italiana. Cavour va observar amb gran clarividència que les potències europees (França, Anglaterra i Prússia), i amb especial significació França, no podien permetre que Àustria conquerís de nou la Península, o menys encara que el Piemont no servís de coixí –o estat frontissa– entre França i Àustria.