Modernisme Literari Català: Narrativa, Assaig i Rodoreda

Modernisme Literari Català

La Narrativa Modernista

La novel·la modernista és una de les aportacions més brillants d'aquest moviment a la literatura catalana. Les novel·les d'aquest moviment expliquen que, encara que l'ésser humà està subjecte a la fatalitat de la matèria, pot imposar la seva voluntat, la seva capacitat espiritual. Es tracta d'allunyar-se de l'estadi bestial de la humanitat i avançar cap a un ésser dominat per l'esperit, que no es deixi dur per la indiferència ni pel gregarisme.

La novel·la més important d'aquest moviment és Josafat, de Prudenci Bertrana (1906). Altres novel·les destacades són: Solitud (1905) de Víctor Català, Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912) de Josep Pous i Pagès, i Aigua avall (1907) de Josep Maria Folch i Torres. Totes elles són una demostració d'una línia narrativa que expressa una base ideològica comuna.

Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, 1869-1966)

És l'autora de la novel·la més destacada de la narrativa modernista, Solitud (1905). L'escriptora, al presentar-se als Jocs Florals d'Olot l'any 1892 amb el monòleg La infanticida, provoca un petit escàndol. Quan comença a publicar narrativa amb una certa regularitat, a partir de l'inici del segle XX, ho fa amb el pseudònim de Víctor Català. Aplega les seves narracions en diferents reculls: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1907), i Caires vius (1907). Sorprèn per la cruesa i la violència que reflecteix en les seves històries. Més tard, però, se sentirà marginada a causa que la narrativa defensarà el Noucentisme. Caterina no tornarà a publicar res fins a l'any 1918, amb l'obra Un film (3.000 metres).

La novel·la modernista planteja el tema de l'autorealització individual.

Santiago Rusiñol

Hi ha el Rusiñol simbolista i decadentista, que amb la seva obra Oracions, s'apropa a la idea d'art total, vol expressar el desig de fugir de la realitat i l'afany de refugiar-se en un món ideal. Manifestació més clara del conflicte entre l'artista i la societat. Té l'esperança de superar la realitat mitjançant l'idealisme. Quan el 1907 Rusiñol publica L'auca del senyor Esteve, torna a reprendre l'enfrontament entre l'artista i la societat. L'autor lluita per una burgesia il·lustrada i conscient de la seva hegemonia; el personatge Esteve és representat des d'una òptica humorística amb un distanciament irònic i una tonalitat elegíaca.

Novel·la Moderna i Prosa Literària

L'Assaig

L'assaig, gènere literari en prosa de caràcter no ficcional, expressa el pensament de l'autor. Les escriptures del jo: autobiografies, biografies, dietaris, memòries, retrats... La creació de nous gèneres només pot jugar a favor de la literatura. Amb el segle XX entren novetats tècniques. També s'ha de considerar el llenguatge cinematogràfic, una altra manera de veure la realitat que es manifestarà en el desenvolupament de noves tècniques narratives.

L'Assaig i el Memorialisme

Josep Pla

Escriptor i periodista. Treballa a partir de la forma autobiogràfica i té una concepció de la literatura entesa com un esforç contra l'oblit. Es presenta com un autobiograf o memorialista. A Girona, un llibre de records o El quadern gris, literaturitza els seus records d'infantesa i d'adolescència. Elabora escriptures del jo, però no ens explica la seva vida, sinó que parteix de la seva pròpia aventura vital per fer-ne una construcció literària que té molt d'autoinvenció.

Joan Fuster

Participa en l'assaig. L'obra assagística de Fuster és considerablement nombrosa. Cap als anys 40 vol dedicar-se al periodisme en castellà.

La seva prosa la divideix en 3 grups:

• Els assajos humanístics (Diccionari per a ociosos, El descrèdit de la realitat, L'home, mesura de totes les coses)
• Els escrits sociopolítics (Nosaltres els valencians)
• Els estudis d'història cultural i crítica literària.

Té tendència cap a l'aforisme (Judicis finals, Consells, proverbis i insolències), que són textos irònics, enginyosos, paradoxals, que ens conviden a la reflexió. Treballa la forma del dietari amb resultats brillants.

Mercè Rodoreda

Transmet l'atmosfera d'un temps històric que comporta canvis significatius en la consideració social de les dones.

Els contes: En els seus contes reflecteix les males vivències que va tenir en passar per dues guerres i una fugida de la França ocupada pels nazis. Escriu autobiografies; els seus contes són mostres excel·lents de la seva qualitat com a narradora.

Constants i simbologia de l'obra: Concepció desencisada de les relacions amoroses. Queda plantejat un antagonisme entre dues etapes: la infantesa (felicitat) i la maduresa (infelicitat). Idealisme màgic, apologia del somni, elements meravellosos (àngels, metamorfosis fantàstiques...) i de la infància, retorn a la naturalesa...

La simbologia: Recull motius com el de la flor i el jardí, que es relacionen amb la infantesa. Cada novel·la té el seu emblema significatiu: la flor a Aloma, el colom a La plaça del Diamant, l'aigua (infantesa o mort) a Mirall trencat.