Modernisme a Barcelona: Palau de la Música i Casa Milà

Palau de la Música Catalana

Lluís Domènech i Montaner, segle XX

El Palau de la Música Catalana, obra de Lluís Domènech i Montaner, és una joia del modernisme a Barcelona. Construït al segle XX, destaca per l'ús de materials com el ferro, el vidre, la ceràmica i els maons.

Context històric

El modernisme va sorgir a Europa en països amb una estructura industrial desenvolupada. A Barcelona, va ser un moviment important durant el període de la Restauració i la Renaixença. Va ser un art impulsat per la burgesia, però es va estendre a totes les classes socials i àmbits. L'Exposició Universal de 1888 va ser clau per projectar el modernisme a la ciutat. Lluís Domènech i Montaner va ser un dels arquitectes més destacats d'aquest moviment.

Característiques

• Funció: Edifici privat destinat a auditori musical.
• Estructura: Combina la tradició constructiva amb la modernitat dels nous materials. La façana, ornamentada amb escultures de Miquel Blay, representa Sant Jordi, el món del treball, la llar i la musa de la cançó. L'interior és una gran capsa de vidre que combina materials populars. Les càrregues es concentren en punts concrets, alliberant el mur i permetent grans finestrals. Domènech i Montaner va utilitzar la tècnica dels revoltons per cobrir els espais de coberta. La sala d'audicions és l'element central, amb l'escenari, el pati de butaques i les llotges integrats en un conjunt articulat. A la línia superior de l'escenari, dos grups escultòrics de Pau Gargallo representen la música popular (Anselm Clavé) i la música culta (Beethoven). Al fons de l'escenari, figures femenines toquen diversos instruments. Als murs laterals, escultures de Gargallo fan referència a obres musicals com La Valquíria de Richard Wagner, combinades amb vitralls. A la sala principal, destaca el vitrall del sostre en forma de cúpula invertida. Hi ha una exuberància decorativa floral en el trencadís ceràmic i els esgrafiats dels murs.

Iconografia

El Palau de la Música Catalana va ser construït per a l'Orfeó Català, fundat el 1891, i per a ser una sala de concerts. El fort caràcter catalanista de l'Orfeó va fer que el Palau adquirís un fort simbolisme lligat a la Renaixença.

Casa Milà (La Pedrera)

Antoni Gaudí, segle XX

La Casa Milà, coneguda com La Pedrera, és una obra d'Antoni Gaudí situada al Passeig de Gràcia de Barcelona. Construïda al segle XX, és un edifici modernista fet amb ferro, pedra, maons i ceràmica.

Context històric

El context històric és el mateix que el del Palau de la Música. Gaudí va fer desaparèixer les línies rectes i va crear noves formes.

Característiques

• Funció: Edifici civil d'habitatges particulars.
• Estructura: La façana sembla una muntanya de pedra amb formes ondulades, comparades amb les ones del mar. Les obertures de finestres, portes i balconades, fetes amb ferro forjat, segueixen la mateixa tònica. La façana no és un mur de càrrega, sinó una estructura autònoma connectada a l'edifici amb bigues i tirants de ferro. Construïda amb carreus, permet aprofitar l'amplada del xamfrà. L'edifici té una planta baixa, cinc pisos i un àtic amb arcs parabòlics i tessel·les de ceràmica blanca. Se sustenta en una estructura de ferro combinada amb pedra natural i maons. Té dos celoberts que aporten llum i ventilació. La distribució de les plantes és irregular, amb cambres de formes poligonals i mobiliari adaptat dissenyat per Gaudí. La decoració interior és modernista, amb estucs i motius florals. Al terrat, formes escultòriques recorden la Capadòcia i acullen dipòsits d'aigua, escales i ascensors. Les xemeneies evoquen cavallers medievals.

Iconografia

La Casa Milà va ser una icona des de la seva construcció, una obra polèmica i discutida, però emblemàtica de la nova Barcelona.