Modalitats del cinema documental

Modalitat reflexiva

Modalitat que té com a objectiu la presa de consciència per part de l'espectador del propi mitjà de representació i dels dispositius que li han donat autoritat.

El documental es considera una construcció o representació seva, procurant que l'espectador adopti una posició crítica davant qualsevol forma de representació.

Destaquen en aquesta modalitat les notícies documentades durant els primers anys del segle XX a Rússia (la finalitat ideològica en el cinema documental, encapçalada per Dziga Vertov) i uns quants autors més contemporanis com Jill Godmilow i Raúl Ruiz, entre d'altres. Es tracta de la modalitat més introspectiva: utilitza molts dels recursos d'altres tipus de documental, però els porta fins al límit. Es converteix en un terreny de negociació entre el documentalista i l’espectador. Documentals com aquests, ens enfronten al problema de la pèrdua del realisme. La modalitat reflexiva, per mitjà de fer evident el procés del dispositiu tècnic ens mostra un realisme físic, psicològic, emocional i desafia les tècniques i convencions del gènere documental clàssic. Ens revela al final, en els crèdits que el que hem vist ha estat creat per a la pel·lícula, que s’ha escenificat... L’èmfasi es posa en el com es representa el món històric i, en com s’obté aquesta representació.

El documental reflexiu ens demana que veiem el documental com el que és: un constructor de la representació.

Es dissimula la ficció per, finalment, acabar descobrint-la a l’espectador que al final dubta de l’autenticitat dels documentals.

Antecedents reflexiva: Man with a movie camera (1929, Dziga Vertov). EX: Growing Up Female (1979) Julia Reichert i Jim Klein. Sans Soleil (1983) Chris Marker.

Modalitat performativa

Última modalitat introduïda per Nichols, apareguda fa relativament poc temps, qüestiona la base del cinema documental tradicional i dubta de les fronteres que tradicionalment s'han establert amb el gènere de la ficció. Focalitza l'interès en l'expressivitat, la poesia i la retòrica, i no en la voluntat d'una representació realista. L'èmfasi es desplaça cap a les qualitats evocadores del text, i no tant cap a la seva capacitat representacional, s'apropa de nou a les avantguardes artístiques més contemporànies.

Va sorgir gràcies als models anteriors i les mancances o defectes que presentaven els clàssics, segons diversos autors.

La teoria d’aquests documentals és que no hi ha una veritat absoluta, les persones tenen creences i perspectives diferents.

Exposa la dificultat que tenim per a tenir un coneixement objectiu del món.

Donar representació a partir d’una subjectivitat social. Vol unir allò general amb allò particular, allò individual amb allò col·lectiu, els temes personals es converteixen en col·lectius i al revés. Hi ha una sinergia entre això. Intenta trobar una resposta subjectiva compartida.

En comparació al documental reflexiu, el performatiu es construeix desde una perspectiva més personal del director/a. Destaquen la subjectivitat d’una experiència o fins i tot de la memòria. A vegades algun autor diu que hi ha relació amb la imaginació de la pròpia persona. A partir de la subjectivitat social podem arribar a comprendre el funcionament de la societat.

Un antecedent de la modernitat performativa seria el documental d’Alain Resnais, Nuit et brouillard (1955). La intensitat emocional i l’expressivitat subjectiva del documental performatiu pren forma durant les dècades del 1980/1990.

Aquests documentals toleran la veu en off, sempre que hi sigui en primera persona. Refusa algunes tècniques com els comentaris d’una veu d’autoritat EX: Waltz with Bashir(2008) Ari Folman Naomi Kawase. Su obra gira en torno a la vida íntima, la búsqueda de los orígenes y de la identidad. Documental com a teràpia. Dies d'agost (2006) Marc Recha