Mites de la mitologia grega

Deucalió i Pirra

Deucalió (home) es va casar amb Pirra (dona). Júpiter va decidir destruir-ho tot utilitzant un gran diluvi. Llavors, Prometeu, pare de Deucalió, li va aconsellar fer una arca per tal que poguessin sobreviure. Després de la pluja van decidir anar a veure un oracle que els hi va dir "Marxeu del temple, tapeu-vos el cap, afluixeu-vos els vestits cenyits i tireu per l'esquena els ossos de la gran mare". La paraula mare representa la terra i els ossos representen les pedres. Van començar a tirar pedres enrere i d'aquestes pedres que tiraven per darrere les seves esquenes va néixer la raça humana de nou. Aquí és quan es va crear la humanitat.

Apol·lo i Dafne

Apol·lo, déu de la bellesa i les arts, va burlar-se de Cupido, déu de l'amor, perquè és un bebè. Cupido li va llançar una fletxa d'or al cor, creant així amor. A la nimfa Dafne, en canvi, li va llençar una fletxa de plom al cap, creant així odi. Apol·lo va enamorar-se d'ella mentre que la nimfa Dafne el va rebutjar. Mentre ell la perseguia, Dafne va demanar-li ajuda al seu pare, Peneu, déu fluvial. Ell la va transformar en un llorer. Apol·lo, profundament entristit va fer que l'arbre florís sempre. Llavors, la corona de llorer va esdevenir el símbol d’Apol·lo i dels vencedors.

Faetont

Faetont, el fill del déu Helios (déu del sol), va intentar conduir el carro del sol del seu pare, però no va tenir la força ni l'habilitat necessàries per controlar-ho, cosa que va provocar una sèrie de desastres i perills per a la Terra. Quan Faetont va agafar les regnes del carro, els cavalls que en tiraven es van desbocar i van començar a anar massa ràpid, provocant que la Terra es cremés i que els rius i els mars s'evaporessin. La situació era tan greu que Zeus, el rei dels déus, va decidir intervenir i va llançar un llamp que va fer que Faeton caigués del carro i morís. Un cop mort, va ser enterrat al riu Erídan.

El rapte d’Europa

Zeus, el rei dels déus, es va enamorar d'Europa, una princesa fenícia, i va decidir raptar-la per fer-se amb ella. Segons la llegenda, un dia Europa passejava per la costa del mar quan Zeus, disfressat d'un toro blanc, es va acostar a ella. Europa, seduïda per la bellesa de l'animal, va pujar damunt el seu llom. Zeus, aprofitant la situació, va fer que el toro s'enfilés per la costa i la va portar fins a Creta, on la va seduir i van engendrar tres fills, els que van fundar el futur poble cretenc i quan van morir van ser anomenats “els Jutges dels Inferns”.

Narcís i Eco

Narcís era un jove molt guapo i vanitós que sempre es mirava al riu per contemplar la seva pròpia bellesa. Un dia, la nimfa Eco, que havia estat maldestrament maleïda per Hera perquè no podia deixar de parlar, va veure Narcís i es va enamorar d'ell. Però quan va intentar parlar-li, només va poder repetir les últimes paraules que ell havia dit, així que Narcís es va cansar ràpidament d'ella i la va rebutjar. La trista Eco es va retirar al bosc i va començar a defallir fins que només li va quedar una veu. Llavors, la deessa Nèmesi va escoltar les seves súpliques i va castigar Narcís. Mentrestant, Narcís va continuar obsessionat amb ella mateix fins que es va asseure al costat del riu i es va enamorar de la seva pròpia imatge reflectida a l'aigua. Va intentar abraçar la seva imatge, però només va aconseguir caure i ofegar-se al riu. El seu cos es va transformar en la flor del narcís.

Hermafrodit

Hermafrodit era fill del déu grec Hermes i de la deessa Afrodita, i la nimfa Salmacis es va enamorar d’ell. Quan Salmacis va intentar seduir Hermafrodit, aquest va intentar apartar-se'n, però ella el va abraçar i va demanar als déus que mai no es separés d'ella. Com a resultat, els dos cossos es van fondre en un i es van convertir en un ésser androgin amb òrgans sexuals masculins i femenins.

Píram i Tisbe

Píram i Tisbe s'enamoren a través del mur que separava les seves cases i acordaven reunir-se sota un arbre proper al bosc de Nimfa. Per comunicar-se utilitzaven una escletxa que havien construït a la paret. Una nit van decidir escapar-se i van trobar-se en el sepulcre de Ninus. Tisbe va arribar primer al lloc de trobada, però en veure una lleona a prop, va fugir espantada i deixa caure el seu vel. La lleona ho va esquinçar amb les seves urpes i el deixa tacat de sang. Píram arriba més tard i en trobar el vel de Tisbe tacat de sang, pensa que ella ha estat devorada per la bèstia. Desesperat, es clava una espasa al cor. Tisbe torna al lloc poc després i troba el seu estimat mort. En un acte d'amor, es clava la mateixa espasa al cor. La sang va eixir-li amb tanta força que va tacar de color porpra els fruits de la morera, que fins aleshores havien estat sempre blancs. Abans de morir, però, fa un vot perquè els seus pares respectius els enterrin junts i perquè l’arbre per sempre més doni fruits negres com a record de la sang vessada per tots dos.

Perseu i Andròmeda

Andròmeda era la filla de Casiopea i Cefeu, reis d'Etiòpia. Casiopea presumia constantment de la seva bellesa i afirmava ser més bonica que les Nereides, filles de Nereo, el déu del mar. Aquest comentari va enfurismar les Nereides, que van demanar a Posidó, el déu del mar, que castigués Casiopea per la seva arrogància. Com a càstig, Posidó va enviar un monstre marí anomenat Ceto per atacar el regne d'Etiòpia. Cefeu va consultar l'oracle d'Amon, que li va dir que per calmar la ira de Posidó havia de sacrificar la seva filla Andròmeda al monstre marí. Perseu, que havia matat la gorgona Medusa i tornava a casa, va veure Andròmeda a la costa i se'n va enamorar. En assabentar-se del seu destí, va decidir ajudar-la i va matar el monstre marí usant el cap de Medusa per convertir-lo en pedra. Cefeu li va prometre la mà d'Andròmeda a Perseu com a recompensa per haver salvat la seva filla. L'heroi va acceptar i es va casar amb ella. La història acaba amb el matrimoni de Perseu i Andròmeda, i la felicitat de la parella.

Aracne

Les obres i la manera de treballar d’Aracne eren tan admirables que semblaven guiades pel mestratge de la deessa Pal·las. De tota manera, la noia estava tan orgullosa de la seva feina, que s’ofenia si li atribuïen cap mestra i reptava la deessa a competir amb ella. Un dia, Pal·las disfressada de vella, s’adreça a la jove per advertir-la de la imprudència d’ofendre la divinitat. Aracne, tanmateix, insisteix a desafiar-la. Llavors, Atena recupera la seva forma divina i accepta el repte. Totes dues inicien una competició per elaborar el millor tapís. Pal·las representa els déus de l’Olimp amb tota la seva majestat i com a avís a la seva rival en els quatre extrems de la tela hi posa quatre episodis que il·lustren el destí dels mortals que desafien els déus. Aracne representa les aventures amoroses dels olímpics. El treball de la noia és perfecte. Atena, engelosida i aïrada per l’atreviment, esquinça el tapís brodat per Aracne i li colpeja el front amb la llançadora. Veient la seva obra destrossada, Aracne es passa un llaç pel coll i es penja. La deessa, adonant-se que l’ha guiada l’enveja, salva la noia de morir però la transforma en aranya, perquè continuï penjada teixint i teixint per sempre més, sense que ningú no valori la seva obra.

Dèdal i Ícar

Dèdal, un famós arquitecte i inventor, va construir unes ales amb plomes i cera per a ell mateix i per al seu fill Ícar perquè poguessin escapar de l'illa de Creta, on estaven empresonats pel rei Minos. Dèdal va advertir a Ícar que no volés massa a prop del sol, ja que la cera de les ales es fondria, ni tampoc massa a prop del mar, ja que les plomes es mullarien i les ales no funcionarien bé. Tanmateix, Ícar, embriagat pel plaer de volar, va desobeir el seu pare i va volar cada vegada més amunt, acostant-se perillosament al sol. Les seves ales es van fondre i va caure al mar i va morir. Dèdal va recollir al seu fill i el va enterrar en una petita illa que més tard va rebre el nom d'Icària.

Ariadna i el laberint

Teseu, un jove príncep d'Atenes, va aconseguir derrotar el Minotaure, una criatura amb cos d'home i cap de toro, que vivia dins del laberint de Creta. Segons el mite, el rei Minos de Creta va exigir que cada any Atenes li enviés set joves i set donzelles per ser sacrificats al Minotaure, com a castig per la mort del fill de Minos, Androgeu, que havia estat assassinat a Atenes. Teseu, fill d'Egeu, rei d'Atenes, va decidir posar fi a aquesta pràctica cruel i es va oferir a sí mateix com a voluntari per ser un dels joves enviats a Creta. Un cop a Creta, Teseu va conèixer a Ariadna, filla de Minos, qui es va enamorar d'ell i li va proporcionar un fil màgic per ajudar-lo a sortir del laberint després d'haver matat el Minotaure. Teseu va seguir el fil mentre es dirigia cap al centre del laberint, on va enfrontar-se al Minotaure i finalment el va matar amb l'ajuda d'una espasa. Després de la victòria, Teseu i Ariadna van fugir junts, però en el camí cap a Atenes, Teseu va abandonar Ariadna en una illa, segons uns relats perquè ell era incapaç de controlar la seva passió per altres dones, i segons altres versions, perquè Dionís, el déu del vi, se l'havia endut.

Deianira i Hèrcules / La mort d’Hèrcules

Un dia Hèrcules havia de creuar el riu Evenus i Deianira li va donar una túnica teixida per ella mateixa com a regal per acompanyar-lo en la travessa. El que ella no sabia és que la túnica havia estat impregnada amb el verí del centaure Nessus, que li havia promès a Deianira que la túnica faria que Hèrcules l'estimés només a ella. Quan Hèrcules va portar la túnica, aquesta va començar a cremar el seu cos i a causar-li un dolor terrible. Hèrcules, desesperat, va intentar treure's la túnica, però això només va fer que el verí es propagués més ràpidament pel seu cos, provocant la seva mort. Deianira, devastada per la mort del seu marit, va descobrir la veritat sobre la túnica i va sentir un profund remordiment pel que havia fet. Desesperada, es va suïcidar.

Orfeu i Eurídice

Un dia, mentre caminava per un bosc, Eurídice va ser mossegada per una serp verinosa i va morir. Orfeu, devastat per la pèrdua de la seva estimada, va decidir anar a l'inframón per recuperar-la.

Gràcies a la seva música, Orfeu va convèncer el déu Hades, que regnava sobre l'inframón, perquè li permetrà portar Eurídice de tornada al món dels vius. Hades va accedir a la petició de Orfeu, però amb una condició: Orfeu havia de caminar davant d'Eurídice pel camí cap a la superfície, sense mirar enrere, fins arribar al món dels vius. Si Orfeu mirava enrere, Eurídice hauria de tornar a l'inframón per sempre.

Orfeu, emocionat per la seva victòria, va començar a caminar cap a la sortida de l'inframón, amb Eurídice darrere seu. Però la seva curiositat i la seva inquietud van ser massa grans i, a mig camí, va girar-se per veure si Eurídice el seguia. Això va fer que la condició imposada pel déu Hades es compleixés, i Eurídice va tornar a l'inframón per sempre.

Desesperat per la pèrdua de la seva estimada, Orfeu va decidir retirar-se a una cova i passar el seu temps tocant música trista. Es diu que les seves melodies eren tan emotives que van moure fins i tot les pedres i els arbres. Finalment, els déus, commoguts per la tristesa de Orfeu, van decidir concedir-li el desig de reunir-se amb Eurídice en la mort.