La Mineria i la Indústria Siderúrgica a Espanya

4. La mineria a Astúries i la indústria siderúrgica al País Basc: Les primeres indústries siderúrgiques van crear-se a Màlaga i Astúries per la proximitat de les mines de ferro i carbó, però seria el carbó asturià el més important dels dos. Malgrat això, aquestes indústries mai es van acabar de consolidar del tot a causa dels elevats costos de transport del carbó asturià i de l’escassa capacitat calorífica que representava aquest mineral. En aquest sentit, a partir de la dècada de 1850, la siderúrgia basca dominava per sobre de l’asturiana i l’andalusa. De fet, el País Basc era ric en mines de ferro (d’una gran qualitat) i en fàbriques que exportaven aquest mineral a la resta d’Espanya, a les colònies americanes i a l’estranger. La crisi provocada per la independència de les colònies americanes va fer que els industrials bascos creessin indústries noves. La política proteccionista dels governs liberals i la supressió dels furs, que va permetre la supressió de les fronteres internes i el lliure comerç amb la resta d’Espanya, possibilitaria a partir de 1860 l’explotació de les mines de ferro i la posterior exportació a Anglaterra. Per això, allí es va desenvolupar un sector bancari amb bancs com el Banc de Bilbao i el Banc de Biscaia. El creixement econòmic al País Basc s’explica per dues raons: la política proteccionista del darrer terç del segle XIX, que donà a la indústria basca el monopoli del mercat espanyol, i l’expansió de l’acer, que va substituir el ferro dolç. Finalment, la siderúrgia va estimular la creació d’altres indústries subsidiàries, com ara la química, la de drassanes o la maquinària industrial.

5. Transport i comerç: la creació del mercat comú espanyol (1837 – 1892): En el període que va del 1837 al 1892 es va produir a Espanya un procés d’unificació del sistema econòmic gràcies a la creació d’un mercat únic. Tot aquest procés es va aconseguir gràcies a l’organització de xarxes comercials i de transport, a l’establiment d’una nova legislació mercantil i a la unificació del sistema financer (circulació de monedes) i fiscal (impostos).

5.1. Les comunicacions i el transport: Fins a finals del segle XVIII, la única manera de viatjar a través d’Espanya era mitjançant vehicles de tracció animal. Durant la segona meitat del segle XIX, aquesta situació va millorar força. L’any 1850 es va establir el servei de correus tal com el coneixem avui i el 1852 es va inaugurar el servei de telègraf, que es va anar estenent per les diverses ciutats. Però el gran repte continuava essent el transport massiu de mercaderies, que fins aleshores només tenia una solució factible en les ciutats costaneres amb port. La creació de les xarxes comercials exigia disposar de facilitats per traslladar els productes amb rapidesa. Madrid, una ciutat que aleshores tenia aproximadament uns 250.000 habitants, era cap al 1850 l’única capital europea proveïda per camins de carro. Durant el Bienni Progressista, es va donar un fort impuls a la construcció del ferrocarril, amb una legislació que va permetre l’entrada de capital per finançar la xarxa ferroviària. Això va comportar que, entre el 1854 i el 1896, es construís una xarxa bàsica que superava els tretze mil quilòmetres de via. Això va significar la revolució del sistema de transport espanyol i la comercialització dels productes entre les principals zones agrícoles i industrials del país. La primera línia seria entre Barcelona i Mataró (1848), mentre que la segona va ser la de Madrid-Aranjuez (1851). La Llei General de Ferrocarrils (1855), el que donaria lloc a una primera expansió (1855 – 1866), on es farien les línies Madrid-Alacant (1858), Barcelona-Saragossa (1862) i Madrid-Irún (1864). Amb la crisi financera de 1866, aquesta expansió s’atura, però tindríem una segona entre 1873 i 1900. Malgrat tot, l’estructura radial de la xarxa i el diferent ample de via respecte a Europa van suposar dos grans errors.